Més enllà de les dades inscrites en aquestes guies i en alguns mitjans de premsa com el diari El Cadí o el Butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona, no hi havia gaires mitjans publicitaris a l’abast dels primers hotelers, fins que van aparèixer les etiquetes dels hotels.
Aquesta forma de publicitat ja venia dels grans hotels de les capitals europees. Al principi van sorgir per satisfer la vanitat dels viatgers. Durant el segle XIX, eren poques les persones que es podien permetre de viatjar, i quan ho feien sovint marxaven per períodes llargs, iniciant el seu grand tour, un viatge per Europa que feien els joves aristòcrates, especialment britànics, com a cloenda de la seva educació i prèviament a la seva incorporació a l’edat adulta i al matrimoni. Per identificar aquests equipatges cada viatger disposava d’unes etiquetes metàl·liques en les quals constava la destinació i el número de registre que corresponia a cada embalum, i que se subjectaven de manera ben visible en un dels laterals. Una segona quedava en possessió del propietari, per poder recuperar l’equipatge un cop arribat a destí. Aquestes etiquetes van suggerir als propietaris dels hotels la possibilitat de reproduir els cartells que ja usaven per publicitar els seus establiments, en un format més petit i que es pogués enganxar als equipatges dels hostes. Per aquest motiu, en un primer moment representaven les façanes dels hotels, o el seu escut d’armes, amb el nom de l’hotel, la seva adreça i el nom del propietari.
Al principi solien ser en blanc i negre, a l’estil de les precursores cartes de porcelaine o china cards (que es van començar a fabricar a Bèlgica i es van deixar de produir, ja que el component que servia per blanquejar i donar-hi el llustre de laca xinesa era fet a base de plom i havia provocat enverinaments entre els treballadors que l’usaven), o amb un toc de color blau, or, verd o rosa. Els grums eren els encarregats d’encolar aquests paperets damunt dels equipatges dels hostes. Aquest fet, però, no es va generalitzar fins al 1890 i especialment el 1900, quan ja tots els hotels que apareixien a les guies de viatges podien enganxar la seva etiqueta a l’equipatge dels hostes.
I precisament el 1900 i l’art nouveau marquen un moment clau per a aquestes etiquetes. S’hi introdueix plenament el color i per primera vegada el focus d’atenció deixa de ser la façana de l’hotel. Entren a formar part de l’etiqueta els entorns de la ciutat on es troba l’hotel i els seus monuments emblemàtics. Una manera més cridanera de fer veure que el propietari d’aquell equipatge havia corregut molt món i que, per tant, gaudia d’un bon estatus social.
Aquest petit element efímer també era cobejat pels impressors. El fet que aquestes imatges viatgessin damunt dels equipatges per tots els grans hotels d’Europa, Àsia, Àfrica i els Estats Units, feia que els hotelers es fixessin en la qualitat de les impressions i sol·licitessin aquell impressor per fer tot el seu material de papereria: targetes, menús, factures, paper de carta, cartells, etc. Els comercials de les principals impremtes eren cridats a recórrer les grans adreces del sector hoteler, i guanyaven substancioses parts de mercat a les impremtes locals més petites.
Als anys 20 del segle XX, després de l’Exposition des Arts Décoratifs de Paris, l’estil geomètric, el contrast de colors, els elements rectilinis i els angles definits marquen una nova manera de dissenyar les etiquetes dels hotels. L’art déco s’imposa i marca també aquests elements efímers.
Les dues guerres mundials, la crisi econòmica que va succeir a la caiguda de la borsa de Nova York el 1929 i, especialment, el fet que a partir del 1936 les vacances pagades es generalitzessin seguint l’exemple de França, fan adonar els propietaris dels hotels que l’etiqueta d’equipatge pot ser quelcom més que un element indicador d’estatus per als seus clients i les comencen a veure com un producte de publicitat per al seu establiment. A partir d’aquí se’n produiran en grans quantitats, sovint el mateix disseny en una gamma de colors àmplia i diversa i de totes les formes i mides. Segurament és en aquest període quan apareixen també a Andorra les etiquetes d’equipatge.
Afortunadament, a la Biblioteca Nacional d’Andorra en tenim una col·lecció interessant, en la qual es poden apreciar els diversos estils i formats de què hem anat parlant.
L’auge dels vols econòmics i, per tant, el fet que els equipatges haguessin de ser manipulats i malmenats per moltes mans van fer desaparèixer aquestes etiquetes dels registres publicitaris dels hotelers, que van quedar relegades com a objectes rars i recercats pels col·leccionistes.
