Tampoc no ens passem, que el joc no és que serveixi per a tot, i si ho plantegem en clau tan maximalista, a Jorge Moya li salten les alarmes. Moya és membre del grup de recerca Neuropsicologia, Gens i Ambient (NeuroPGA), de la Universitat de Lleida (UdL), que rebrà la distinció Amic del Joc que es lliurarà durant la novena (ja) edició del Festival del Joc del Pirineu: el vinent serà el cap de setmana gran de l’esdeveniment. A NeuroPGA, integrat fonamentalment per psicòlegs, estudien “variables de factors cognitius, com ara les funcions executives bàsiques, que són els processos que ens permeten prendre decisions i planificar, regular la conducta per anar assolint els objectius de la nostra vida”. Dit en romà paladí, per a la vida diària necessitem tenir actives la memòria de treball, la flexibilitat cognitiva i la inhibició, tres funcions que precisament el joc sembla que ajuda a tenir ben engreixades. Aclarim-ho amb exemples: “imaginem que estem memoritzant un número de telèfon, com es feia abans, però ens donen una xifra malament i l’hem d’esborrar i substituir per la correcta, doncs aquí utilitzem la memòria de treball”.
És un procés automàtic, que fem mil vegades al dia, “i precisament per això són difícils de modificar”, precisa Moya. Com la flexibilitat cognitiva, “el mal anomenat multitasking”, que obliga a repartir l’atenció entre diferents tasques simultànies de la millor manera possible. I la tercera funció executiva bàsica és la inhibició: “imagina que estàs a la discoteca i interpretes que algú t’està mirant malament. Necessites la inhibició per dir-te relaxa’t i reflexiona”. És, doncs, una funció vital en situacions emocionals.
Estimular
Arribats aquí, ens preguntarem quin paper hi té el joc. “Si avui en dia tenim clara una cosa és que el joc infantil serveix per estimular aquests processos, ajuda que cadascun de nosaltres arribi al nivell màxim a què pot arribar”. En canvi, pel que fa al desenvolupament de la intel·ligència, puntualitza l’investigador, “no hi ha evidències suficients per considerar que jugar a jocs de taula t’ajudi a ser més intel·ligent”. Ni els benaurats escacs. “Per això puntualitzava que no serveix per a tot”, insisteix. I en el desenvolupament emocional hi ha línies d’estudi obertes, però de moment sense resultats contundents.
La recerca apunta també a l’estudi de com el joc pot ajudar la gent gran a prevenir problemes com la depressió. En això, indica Moya, hi té probablement molt a veure també el fet que el joc sigui una activitat social. “Però en tot plegat, perquè els efectes que estudiem siguin positius tenim molt clar que s’ha de jugar simplement per plaer, t’has de deixar emportar pel joc, involucrar-te totalment”.
Camp molt ampli
El camp de recerca al voltant del joc és vastíssim. En el tractament de patologies mentals, per exemple, les tres funcions executives esmentades s’hi veuen involucrades. “En el cas de les addiccions, és la inhibició que es veu afectada, en l’ansietat, la memòria de treball”, explica. Mentre que en l’àmbit educatiu també està prou comprovat com intervenen aquestes funcions en l’aprenentatge, prossegueix Moya. “Fins i tot en una simple conversa estem utilitzant la memòria de treball, o si no, t’oblidaries immediatament del que s’acaba de dir”. Quan falla es produeix aquella inoportuna sensació d’haver-se quedat en blanc.
“Sembla que jugar a jocs de taula podria tenir beneficis sobre aquests processos, però no et farà ser un Eistein”, considera el membre de NeuroPGA. De quina manera? “Aquí sí que estem una mica lluny, és justament el que estem analitzant”. Però de moment juguen, mai més ben dit, amb dues hipòtesis que poden ser alternatives o possiblement complementàries: “Els jocs de taula moderns suposen un entrenament cognitiu, una metodologia que s’utilitza en la rehabilitació neuropsicològica, i consisteix que quan hi ha un procés cognitiu afectat, repetir de forma insistent una determinada tasca ajuden a rehabilitar aquell procés, perquè s’enforteix”. Un procediment que no està tan lluny d’anar a enfortir els músculs al gimnàs.
La segona hipòtesi apuntaria a la socialització. “Hi ha molta recerca que sí que demostra els efectes positius a nivell cognitiu de la socialització”, assegura Moya. “Estem jugant tu i jo i em guanyes de pallissa, i si no fos per les necessitats de socialitzar, no activaria la inhibició i llençaria el tauler i marxaria emprenyat”.
La qüestió és, recorda Moya, que encara no hi ha massa recerca. Al Japó són pioners en eines per a teràpies per tractar la depressió o l’ansietat. “Potser per la falsa idea que el joc no serveix per a res més que per a passar-t’ho bé, una visió molt esbiaixada, perquè si t’ho penses bé, no estàs fins i tot més involucrat a la feina quan la gaudeixes?”, reflexiona. En el cas de NeuroPGA, el grup va començar a treballar ja el 2014 per desenvolupar eines que es puguin aplicar en contextos educatius.
Ara, aquest reconeixement, els fa “una il·lusió molt gran”, sobretot atès que l’àmbit de la ciència sovint queda en el món purament acadèmic i costa d’explicar la feina i que arribi a la societat. “No és meravellós poder canviar la mirada sobre aquesta idea que el joc només serveix per a jugar?”, conclou.
