El 2012 es va detectar un bombament a la base del campanar de Sant Vicenç, just per on va col·lapsar l’estructura.

Una vegada li has vist el cul, és molt fàcil dir que era femella. Això, per començar. Però vist que el ministeri de Cultura va practicar-hi el 2017 una intervenció, és legítim demanar-se si aquesta intervenció va ser la idònia. I com que la resposta és òbviament que no, la repregunta és igual d’evident: era previsible, el col·lapse del campanar de Sant Vicenç d’Enclar? O dit d’una altra manera: es podria haver evitat, amb un altre tipus d’intervenció?

Per aportar una mica de llum a qüestió tan espinosa hem consultat l’arquitecte Enric Dilmé i el gèoleg Valentí Turu. Tots dos han tingut estret contacte professional amb el monument. Turu va estudiar-ne el 2000 i per encàrrec de Patrimoni el subsòl del campanar per avaluar la solidesa del terreny sobre el qual s’aixeca, i a partir de les dades obtingudes Dilmé va determinar tres anys després que la càrrega de l’estructura era compatible amb la capacitat de resistència del terreny. Que no hi havia per aquesta banda perill d’esfondrament, sí, però també recomanava una intervenció “urgent” –diu– perquè el morter que lligava les pedres s’estava desintegrant.

L’estiu del 2012, Turu va detectar un inquietant bombament de la base. Al campanar li havia sortit panxa, vaja, com es comprova a la fotografia d’aquí al costat, amb les pedres de les rengleres inferiors pràcticament soltes. Era l’“evidència d’una patologia”, que va posar en coneixement de Patrimoni i que requeria una solució. Aquesta solució hauria d’haver sigut la intervenció del 2017. Turu en desconeix el detall, però dedueix a partir de les fotografies que va consistir a tapar amb pedres als forats que havien anat sorgint, i a relligar-les superficialment amb morter. Una solució conservadora, admet, i molt respectuosa amb el monument, però que s’ha demostrat insuficient vist el col·lapse final del campanar.

Era previsible, que s’ensorrés, a partir del bombament detectat el 2012? “Quan en una estructura com aquesta li surt panxa, el que és previsible és que col·lapsi parcialment just en la part afectada, la que ha perdut la verticalitat. Les tensions es redistribueixen automàticament pels laterals, que poden resistir, sí, però que no estan concebuts per aguantar indefinidament sense la part malmesa, que ja no actua com a element de sosteniment.”

Vaja, que el que era previsible era l’esfondrament de la part bombada, però no necessàriament de tot el campanar, conclou. Dit això, hi afegeix immediatament que Patrimoni hauria pogut practicar-hi el 2017 una intervenció “potser no tan respectuosa però sí més... eficaç”. La que s’hauria fet, diu, si s’hagués tractat d’un bloc d’habitatges en risc: col·locant-hi contraforts o ancoratges de formigó fins que s’hagués trobat una solució òptima, o amb injeccions de morter per relligar des de dins l’estructura a diferents alçades: “Em consta que des de Patrimoni es va intentar aquesta última opció, i que no va ser possible: els hauries de demanar a ells per què.”

Seguiment sota sospita

Dilmé coincideix en l’obvietat que la intervenció del 2017 “no es va fer prou bé”, i apunta l’episodi de pluges intenses de la setmana passada no hauria d’haver sigut causa suficient per acabar amb un campanar que havia resistit dempeus dotze segles. El cas és que va col·lapsar, diu, just per la base que el 2003 van advertir que requeria una intervenció urgent, com demostra el fet que la part superior sigui la que hagi aparegut més allunyada de l’església: va caure en tota la seva llargada, dedueix: “El que em sobta és que agafés tothom per sorpresa. Aquest tipus de construcció normalment avisa: amb esquerdes, fissures o... la panxa que Turu va detectar-hi el 2012 i que desconec com es va resoldre el 2017. Que hagi sigut una sorpresa per mi, que hi pujava molt de tant en tant, és normal, però que ho hagi sigut també per a qui se suposa que supervisa els monuments no em quadra”.

Intueix Dilmé que rere el desastre de sant Vicenç d’Enclar hi ha un problema “de seguiment”. Un seguiment que en aquest tipus d’edificis hauria de ser semestral, anual o com a molt biennal, diu: “Amb una simple foto n’hi ha prou per detectar-hi una esquerda nova o un bombament.” Però adverteix una qüestió de fons i, en realitat, molt més inquietant: “La veritat és que coneixem la història documental dels nostres monuments, però que no en tenim ni idea de com es troben, del seu estat de salut i com reaccionarien en cas de pluges intenses o d’un possible moviment de terres. I el que ha passat a Sant Vicenç d’Enclar ens ho demostra”.

Aquest episodi desgraciat, coincideixen Turu i Dilmé, hauria de servir per engegar una diagnosi dels nostres monuments més emblemàtics o més vulnerables, començant pels campanars –Santa Coloma, Santa Eulàlia, Engolasters– i perquè “quan els tècnics adverteixin d’un problema s’hi destini el pressupost que calgui perquè casos com aquest no es repeteixin”. Perquè, conclou Dilmé, “potser s’hauria pogut preveure, el que ha passat a Sant Vicenç, si se n’hagués fet el seguiment, però en aquest cas hipotètic, caldria veure si haguéssim tingut prou perícia tècnica i prou mitjans per prevenir-ho”.