Ha aconseguit la proesa de lligar en una mateixa trama bullying i bruixeria: què va ser primer, l’un o l’altre?
El bullying. Aquest novel·la neix d’un relat, en realitat el monòleg interior de la Clàudia, que té 17 anys i que ha patit assetjament, el pateix, de fet, sap que ha de morir i ho viu com un cert alliberament. Aquest és l’embrió de la novel·la. Però el tema de la bruixeria m’ha interessat des de fa molt, aquestes dones assenyalades, perseguides, condemandes i castigades per mi connectava amb l’assetjament. 

La inspectora Elisa Blanch també va patir bullying. A vostè, per què li interessa tant el tema?
Del bullying se n’ha parlat molt els últims anys però sens dubte ha existit sempre. Ara potser és més greu en el sentit que les xarxes socials ajuden a amplificar-lo i  les conseqüències potser són més greus, però la meva generació, i les anteriors, també el patíem. Em preocupa perquè les vícimes són adolescents que precisament per això no disposen de les eines per fer-hi front. 

Hi ha més casos del que des de fora ens imaginem?
N’hi ha, i intueixo que hi ha un bon gruix de casos que no arribem a detectar mai, un bullying que no es veu però que hi és. Xarxes socials i mòbils en són un cado de cultiu, hi passen coses que no transcendeixen, persones que queden excloses, que són objecte de burla, fotos que circulen... Els adults simplement en sortim, però els joves ho poden viure d’una forma dramàtica.

Va passar per una experiència similar?
Vaig patir assetjament, sí. A la meva classe hi havia un noi que es dedicava a posar etiquetes. Jo en vaig ser una de les primeres víctimes, però per sort o per desgràcia em van seguir la resta de companys. Com que va ser un problema general, que va acabar afectant bona part de la classe, s’hi va intervenir dràsticament i es va tallar en sec. Però no sempre és així, i el problema sorgeix quan l’assetjament es converteix en violència i quan la víctima és una de sola, i indefensa. 

La inspectora Blanch encara no ha fet net, i han passat més de 15 anys.
Perquè ella pateix una violència explícita. Però tot i així fa tot el possible per sortir-se’n i tirar endavant. Més que en els casos greus com els que planteja la novel·la, el problema són els casos menors, quan et posen una etiqueta o et fan fora d’un grup de WhatsApp. I precisament aquests són els més abundants. 

Posar una etiqueta potser et converteix en un cafre, però no en un delinqüent.
És complicat. Mes que el xuleta de la classe que es dedica a martiritzar els companys, el problema és quan es focalitza en una persona i es genera una dinàmica perversa. Si ets l’únic a qui posen l’etiqueta i tot el teu entorn t’hi acaba identificant, aquí hi ha un problema potencialment greu i una conducta que s’ha de tallar, perquè l’adolescència és un moment delicat en el desenvolupament.

Li donaria a llegir a un adolescent, la novel·la?
A partir dels 15 o 16 anys, sí. 

Sorprèn que ningú fins ara hagi tocat literàriament el filó de la bruixeria, excepte Robert Pastor a ‘Ynexa de gasen y otras 5 brujas’.
M’interessen les persones que per alguna raó son excloses, marginades, atacades… És el que m’atreu de l’episodi de la bruixeria i el que connectava amb la trama de la novel·la, a  banda que a la Clàudia li posen l’etiqueta de bruixa i que un dels personatges de L’ànima separada del cos és un professor d’història que té especial dèria per la cacera de bruixesa l’Andorra dels segles XV, XVI i XVII. Em fascinen i a la vegada m’imquieten els motius tan banals com roïns pels quals un senyor podia acusar de bruixa la veïna, una vídua sola, gran, sense recursos ni xarxa, simplement per quedar-se’n l’hort. I com això colava.

El cas de la Borrellona, és real?
Hi ha una Àngela Borrellona documentada i implicada en un procés per bruixeria, el trobareu a aquest magnífic portal que és Terra de bruixes. Però jo l’he convertit en Joana Dalmau, la meva vídua Borrellona, i el cas amb què comença la novel·la no té res a veure amb la Borrellona original. El que és real és la sentència, que em va regalar el títol: “(…) que sie penjada en alta froca  ab dogal en lo coll strangolada en la present plassa pública de Andorra a guis que muyra naturalment y la sua ànima sia separada del seu cos”.

Va començar amb poesia (‘Les oliveres i altres paisatges perduts’), continua amb els relats de ‘Cossos estranys’ i ara s’estrena en la novel·la. Era el pas natural?
Tenia clar que si mai escrivia una novel·la seria negra o seria gòtica, perquè tinc aquest costat fosc i no ho puc evitar. La negra va bé per parlar d’aquestes coses que no t’acaben d’agradar de la societat on t’ha tocat viure. És una manera d’acostar-t’hi sense caure en el moralisme.

L’últim assassinat, el crim de Vila, es remunta al 2020, i l’anterior, el parricidi d’Escaldes, al 2010. Si jutgem per la proliferació de policies i homicidis de ficció, qualsevol diria que ens matem cada dia i a cada cantonada. A què atribueix aquest boom?
Ser un país petit i tancat entre muntanyes ens converteix en un microcosmos que sobre el paper sembla propici a certa criminalitat. A la novel·la no para de ploure, plou d’una forma exagerada, i a mi mateixa quan camino entre la pluja i la boira em dona la sensació que és l’escenari ideal perquè hi passin coses així. A la ficció. I que a la ficció es quedin.

Si mai hi ha un homicidi, els nostres agents procedirien més o menys com ho fan Elisa i companyia?
Vaig parlar amb Benjamí Rascagneres. Tot i que ja no exerceix com a policia va ser una font molt important d’informació. També em vaig trobar amb dos agents del cos a les oficines de l’Obac, que sempre impressiona una mica. Em van obsequiar amb algun souvenir interessant, com la cinta per delimitar l’escena del crim o les bosses de paper kraft, per embolicar les mans de les víctimes i preservar les possibles restes orgàniques. De totes formes, es tracta que el relat sigui versemblant, que no hi hagi grans contradiccions ni incoherències. Al final estic fent ficció, no un reportatge ni un documental. 

Què ha de tenir en la seva opinió una novel·la perquè funcioni? Trama? Estil? To?
Tot això, per descomptat. L’estil és l’ADN de l’escriptura, el que fa que un autor sigui únic i diferent dels altres… o que es tracti d’un de tants. Però sobretot els personatges. A mi m’agrada l’Elisa, és una dona complexa, dura però a la vegada fràgil, que pot ser empàtica i sensible i que arrossega una motxilla que no s’ha acabat de treure mai de sobre. També li tinc especial carinyo al personatge de Mateu Miquel, tan tímid, tan procedimental, molt conscient de la seva posició, que no es perd res del que passa i que complementa perfectament l’Elisa. 

Una dona, per cert, empoderada sense que li calgui fer cap exhibició ni declaració al respecte.
No tots els companys accepten tan naturalment la seva autoritat com el Mateu. Altres agents més veterans la qüestionen pel sol fet de ser dona i de ser jove.

En cert moment diu que a la Policia s’hi respira un ambient “eminentment masculí i cavernós”, i del bon Mateu li agrada que no intenta alliçonar-la, diu “com la majoria d’homes amb qui treballava”. Encara estem així?
El 2022 hi havia 24 dones al cos, no arribaven ni al 10% de la plantilla. Amb aquestes xifres no crec que sigui exagerat ni que estigui fora de lloc parlar d’un ambient “masculinitzat”.

Iñaki Rubio demanava aquí mateix setmanes enrere una reformulació dels premis literaris i destinar aquests diners a ajuts directes, promoció i traducció.
Aquesta novel·la l’he escrit en bona part gràcies a un ajut del ministeri, així que per aquesta banda les coses funcionen. Ell discrimina, en la meva opinió encertadament, entre els ajuts als autors més o menys consolidats, que haurien de ser econòmics, i als novells, que probablement el que necessiten és més aviat assessorament.

I els ajuts a la promoció?
Són en la meva opinió essencials en el nostre context: les nostres editorials tenen el múscul que tenen, et poden ajudar a muntar una roda de premsa, però els bolos van a compte de l’autor. Si fas un capmàs entre el que acabaràs percebent pel concepte de drets d’autor i el que et costa la promoció, no surt a compte. Òbviament, això és el de menys, però per aquí veig que podrien tenir molt de sentit les ajudes del ministeri.

La novel·la es va forjar en bona part a l’escola d’escriptura de l’Ateneu. Escriure, es pot ensenyar i aprendre?
A escriure se n’aprèn sobretot llegint i practicant. Les escoles d’escriptuta t’aporten certes eines que després tu pots utilitzar o no. 

En el seu cas, de què li va servir?
T’ajuden a planificar la novel·la, això que alguns autors no suporten i que es coneix amb el nom d’escaleta, l’estructura detallada de la trama i dels personatges. Com que plantejava una trama policiaca necessitava no deixar cap detall penjat, que tot encaixés. El fet de tenir una visió conjunta, ordenada i estructurada m’ha servit perquè quan movia una peça sabia tot el que havia de moure perquè la trama seguís funcionant de forma coherent. Desrés hi ha la lectura crítica del professor, que en el meu cas va ser Melcior Comes i a qui no puc estar més agraïda. Per no parlar de la disciplina: la majoria d’escriptors ens dediquem a altres feines i el compromís d’entregar quinzenalment un determinat nombre de pàgines t’obliga a ser constant i a no deixar-ho per a l’endemà, que és el gran risc de quan t’hi dediques a les estones lliures.

L’exercici del periodisme, l’ha ajudat o li ha fet nosa?
Sens dubte ha sigut de gran ajuda. Per començar, a l’hora de documentar-me. No cal haver sigut periodista per fer una bona recerca, però hi ajuda. També et dona costra: no et fa tanta por ni que et llegeixin ni que et critiquin. I la rapidesa: hi ha escriptors que donen una i mil voltes al text inicial, i els costa moltíssim donar-lo per bo. En el meu cas, sí que reescric i que poleixo, és clar, però la primera versió aguanta força bé les relectures posteriors. En el periodisme, moltes vegades la primera versió és la que va a missa, simplement perquè tens el tancament a sobre i no hi ha temps material per canviar d’enfocament. 

Havia sentit, com tothom, això de ‘pota negra’. Però ‘pota peluda’, com els diu vostè als ‘pota negra’, mai de la vida.
Els potes negra diuen pota peluda. Com a mínim, segons la meva experiència. 

Desvelem un secret, si diem que el pobre Pere viu al bloc de pisos a tocar del cementiri vell d’Escaldes on vostè mateixa va viure uns anys? 
Mai no em va fer angúnia. Tret de la primera nit que hi vaig dormir. Però va ser perquè el propietari havia fet pintar les parets i hi havien posat aquells plàstics que es posen per protegir els mobles, i que només que hi hagi un mínim corrent d’aire es mouen i fan un sorollet, semblava que hi hagués fantasmes. Però sobretot que aquella nit no tenia la meva gata amb mi. Però va ser només una nit.

Farem una convenció de polis de ficció amb DO AND, un dia d’aquests? Perquè tenim el Boix de Villaró, el Moix de Gras, el Llop de Lacueva, la seva Elisa i pròximament, Sara Reis, la poli coixa de Forcada.
Seria interessant, posar-los tots a resoldre un cas a dotze mans. Ho hem de parlar.