El lauredià torna amb ‘Succedanis d’eternitat’, la col·lecció de relats que va merèixer l’any passat l’ajut literari.
És lleig que ens autocitem, d’acord, però és que ho hem de fer. Parlàvem l’altre dia de l’edat d’or de la literatura andosina, a compte de la insòlita, extraordinària rècula de poetes que han florit com bolets els últims anys. La narrativa va ser primera, només cal que recordin la mitja dotzena de novetats que hem anat ressenyant les últimes setmanes, des d’Iñaki Rubio a Albert Villaró, passant per Alan Ward i Albert Ginestà. I per confirmar-ho, ja hi poden afegir un altre dels nostres clàssics. I a més, imminent: David Gálvez torna l’11 d’octubre a l’aparador de novetats amb Succedanis d’eternitat, la col·lecció de relats amb què es va endur la penúltima edició de l’ajut a la creació literària que convoca el ministeri de Cultura. Amb una mica de sort –de fet, no gaire– coincidirà a la lleixa amb La torre dels russos, que laBreu va publicar el febrer i que encara no ha completat el seu cicle natural.
Però ara és l’hora de Succedanis d’eternitat, dotze relats que s’allunyen de l’atmosfera negra, per no dir gore, d’Arnes, i que exploren un gènere que frega el fantàstic però que no ho acaba de ser ben bé. Vaja, que no hi ha fantasmes ni tenen cap reminiscència gòtica, adverteix l’autor. Què és, doncs? “M’interessen els estats diguem-ne intermedis, coses a punt de desaparèixer, llengües i civilitzacions en transició. No té res a veure amb Arnes tot i que el lector habitual, si en tinc, hi descobrirà els meus tics i les meves manies. Malament si no fos així”.
En realitat, el lector fidel, que sí que en té, reconeixerà molt probablement algun dels relats de Succedanis d’eternitat, començant pel que li dona el títol al volum, que es va publicar per primera vegada a Punts de fuga, títol col·lectiu en què Males Herbes va reunir alguns dels noms més destacats de la ciència-ficció catalana amb Gálvez com a autor convidat. Altres contes repescats són Sínia, Un exemple de metalepsi, Areny amb cap de gos, Un persistent buit lluminós, Els cent de Zhoust Laikaosi i Com vaig morir. N’hi ha afegit quatre de nova planta –Falsa realitat amb forat, L’Univers no es va estrenar, Notes sobre cultes de pluja i fertilitat a NagualUr i Morts ebris de pluja– i el resultat és una col·lecció unida pel fil conductor dels “estats en transició”, sigui el que sigui i que (probablement) només entendrem amb el llibre a les mans, i de longitud variable, des del microrelat de dues pàgines fins a la nouvelle que s’enfila a la quarantena.
Diu Gálvez que té un grapat considerable de contes al calaix, que aquesta és una de les col·leccions possibles que en podia sortir, i que perquè arribi finalment a les llibreries s’han confabulat d’una banda l’ajut a la creació, “que em va donar una empenta en forma d’estímul, perquè és molt gratificant que confiïn en el teu projecte”, i la insòlita celeritat amb què el segell Més Llibres, que forma part del conglomerat valencià Bromera, va respondre a la insinuació del lauredià: “Va ser contactar-hi, perquè m’havia cridat l’atenció un volum de la cantant i perfomer britànica Kae Tempest que havien publicat, i rebre’n resposta en qüestió de dies. Mai abans m’havia passat. I tampoc una primera edició amb una tirada de 1.600 exemplars”.
I l’opció Medusa, es demanaran? Doncs de moment descartadíssima... “si no em deixo convèncer per l’Oliver [Vergés, l’altra meitat del segell]. És saludable que sigui un tercer qui cregui en tu i qui inverteix els seus diners en la teva obra. Mentre pugui evitar-ho, ho evitaré”. Trigarà a donar-se l’ocasió, diu, perquè dues novetats el mateix curs són suficient per a una temporada. Pel que fa a Succedanis, no s’atreveix a buscar-li parentius, però ens atrevim a augurar que hi trobarem el Gálvez amb vocació antropològica, per no dir etològica, de Res no és real, abans que el metaliterari de Cartes mortes. Ho comprovarem l’11 d’octubre. I si estan impacients, no pateixin. Això seu es cura.