Joan Puig Rodrigo era forner, “i cambrer i guarda de seguretat i el que calgués per guanyar-se la vida”, puntualitza. Ara, amb 75 anys, està a punt de debutar com actor cinematogràfic. “D’aquí a Hollywood”, diu amb sorna. Concepción Díaz, 66 anys, era perruquera. Ara també es mostra a l’expectativa amb això de convertir-se en improvisada actriu. Serà de la mà de Joan Gil, cineasta barceloní instal·lat des de fa un parell d’anys a Estamariu, i que s’ha empescat un projecte il·lusionador per als residents, i personal: qui més qui menys ja vol fer alguna aparició, ni que sigui discreta- de la Llar de Sant Josep. Seran protagonistes d’una pel·lícula que es rodarà al llarg d’aquest any. Gil no vol ser molt precís amb les dates, que això d’aixecar un projecte cinematogràfic és feina feixuga. De moment, va fent càsting. Es tracta de trobar aquestes diguem-ne perles, aquesta gent que sense ni sospitar-ho resulta que porten en ells les aptituds per quedar bé davant les càmeres. A banda, va donant voltes al guió d’una història que vol encarar com una comèdia. Té també un altre punt de partida, explica Gil: “donar visibilitat als nostres padrins, que continuen sent molt vàlids i que tenen moltes coses per explicar”. El tema al rerefons, “la força de la comunitat, és a dir, com entre tots s’ajuden, col·laboren i són capaços de tirar endavant un projecte”, hi afegeix, amb una advertència del forner i futur actor: “Però que no ens faci estudiar un guió gaire llarg, eh!, que la memòria no és la que era”.
La comunitat està una mica revolucionada, coincideixen Lorena Gravet i Mar Robert, treballadores de la Llar. “Cada dia ens pregunten com va la pel·li”, apunta la primera. També elles tindran un paper. Gravet ja va viure l’experiència a La felicitat, el projecte previ de Gil, en aquella ocasió l’empresari formatger Salvador Maura n’era el protagonista ii del qual aquest va sorgir: “Vam rodar aquí una seqüència i em vaig quedar atrapat per l’ambient, així que vaig pensar que volia fer alguna cosa per a ells”, recorda el cineasta. “Crec que per aquí hi ha gent molt vàlida, amb ganes de fer moltes coses i que en són molt capaços. En canvi, a vegades sembla que simplement els deixem aquí aparcats”, argumenta. Així que “vull exposar aquestes ganes que tenen de fer, amb limitacions i diferents capacitats, però per què no intentar explicar una història que parli també de les seves històries?” I el que inicialment s’havia proposat com un vídeo, alguna peça curteta, es va anar embolicant, embolicant, i aquí el tenen, immers a aixecar una pel·lícula amb tots els ets i uts.
Així que es va posar mans a l’obra, començant per triar els participants. “M’he adonat que alguns s’autodescarten ells mateixos per les seves limitacions”, es dol. “Jo intento explicar-los que aquí no s’ha de descartar ningú, ni hi ha cap intenció de descartar ningú, sinó que precisament la grandesa d’aquesta situació és que jo escriuré el guió tenint en compte les seves limitacions i les seves capacitats, és a dir, que no els demanaré que facin coses que no puguin fer”.
Relat de ficció, estarà basat en les petites anècdotes i les grans històries de vida que Gil escolti al seu voltant. En clau de comèdia. “Evidentment hi haurà algun moment delicat i dramàtic dintre de la comèdia, però perquè la realitat és així. La realitat és riure i plorar. I és cert que serà, jo penso, una comèdia bastant universal, poc local”, confia. Delicat, fer riure, en un moment en què tothom sembla tenir la pell molt fina, i amb un assumpte delicat, com la vellesa? “Jo crec que pot ser un gran exercici pensar que encara ens podem riure de nosaltres mateixos amb respecte”, respon. En tot cas, precisa, “no estem parlant d’una comèdia desenfrenada espanyola, per definir una mica un estil, penso més en una comèdia francesa, més subtil”. I perquè quedi clar que l’humor no està renyit amb l’edat, apareix de nou el nostre exforner, que ens etziba d’acabar la breu entrevisteta: “Vaja, això ha estat d’ejaculació precoç”.