Diu Oriol Vilella que l’Associació de Músics, l’ASMA, havia complert un cicle, que havia aconseguit els que van ser els seus objectius fundacionals, allà al 2007, i que per això els últims temps s’havia anat esllanguint fins a desaparèixer pràcticament del mapa. ¿Que quins eren aquests objectius? Doncs donar visibilitat a les bandes locals, que les institucions les tinguessin en compte a l’hora de dissenyar els cartells de festes, festetes i festivals, i que no tiressin pel dret –com era a l’època l’habitual– anant a buscar fora el que tenien al costat de casa. Ah, sí, també dignificar les condicions laborals: pagar un caixet als grups del país era fa deu anys una ocurrència gairebé marciana. Se suposava que com que eren d’aquí tocaven per amor a l’art, i que ja feien prou que se’ls deixés pujar a l’escenari.

Tot això ha canviat com de la nit al dia. Només han de fullejar el dossier central de la revista Portella i escoltar el disc adjunt, o fer una mica de memòria: el pop, el rock i els gèneres afins viuen una mena d’edat d’or, i quan no és Vivand és el Jambo o la Festa de la Música: les bandes de casa sempre hi tenen un lloc preferent.

Així que no hi ha aquelles urgències diguem-ne històriques de fa un decenni. Però una vegada ordenada la casa, i passat un parell d’anys en stand by, l’última assemblea de l’ASMA va renovar l’abril passat la junta directiva –ara la presideix Oriol Vilella, que ja havia format part de la junta fundacional– va decidir revitalitzar l’entitat i es va plantejar un nou i probablement més quimèric repte: impulsar un circuit de música en viu i omplir el que és ara mateix el buit més clamorós del nostre panorama musical: com diu Vilella, està molt bé tocar als festivals de carrer, però el que vol qualsevol músic es fer-ho en un “garito”. I això, al nostre país, només és avui possible de forma habitual a la Fada, al Harlem de tant en tant, i al HardBreak just a partir d’avui, que estrena amb una actuació dels valencians Dûrga el renovat Rockòdrom, que s’allargarà durant tota la tardor i l’hivern. La idea de l’ASMA, de moment en estat embrionari, és crear les condicions perquè els locals perdin la por i s’animin a programar música en directe, i que el nostre país deixi de ser en aquest sentit l’excepció. L’objectiu final, diu Vilella, és una cosa així com un cicle que es podria dir –és una hipòtesi– Andorra Tardor i que inclouria una sèrie de locals, de manera que qualsevol aficionat sabria que els dimarts hi ha concert en un; els dimecres, en tal altre, els dijous, en un tercer, i anar fent.

¿I com es concretaran, aquestes bones, excel·lents intencions? L’ASMA té clar que la clau de volta de l’invent és la implicació de les institucions, de manera que els empresaris no depenguin exclusivament de l’entrada dels concerts. Perquè si no és així, els precedents no conviden precisament a l’optimisme: només cal demanar-li a Toni Fernández, que rumia seriosament la possibilitat de tancar la Fada per la deserció clamorosa del públic. I de nou la gran qüestió és: ¿com es podria articular, aquest suport institucional? I encara més, ¿per quin motiu un comú o el ministeri ho haurien de fer?

A la primera pregunta, respon Vilella que la cosa encara està molt verda i que el dubte és si fer-ho a través de les convocatòries ordinàries de subvencions –per aixecar aquest hipotètic cicle Andorra Tardor, per exemple– o dirigint-s’hi directament, en una mena de Jambo en versió interior. A la segona qüestió, insisteix que al final es tracta de generar un valor afegit a l’oferta turística del país: ¿què millor que anar a prendre una copa i trobar-t’hi una banda que toca en directe? Això, que a qualsevol ciutat europea és habitual, a casa nostra és excepcional. I hi ha una tercera pregunta: ¿segur que hi ha prou locals interessats a apuntar-s’hi? I diu que sí, que a molts empresaris la idea els volta pel cap però no s’hi atreveixen, i que al final, tot és qüestió de voluntat: n’hi ha prou amb un racó per posar l’equip de so, i ja tens escenari. Quan vegin que la cosa funciona, segur que molts ara indecisos s’hi apuntaran. A veure si tenim l’oportunitat de comprovar-ho. Força i honor.

‘Portella’ estrena etapa amb disc i concert

La revista Portella va estrenar ahir oficialment la segona etapa d’una singladura que va arrencar el 2010, i que després de sis anys i onze números vol anar més enllà del format paper –que d’altra banda, no abandonaran– i erigir-se en mobilitzador i dinamitzador de la vida cultural i artística del país, “a fi de fer més visibles la literatura, el cine, la música, les arts plàstiques i també les arts escèniques”. I tot això, des de la perspectiva local i a la vegada oberta al món que l’ha caracteritzat des dels inicis. La nova etapa de Portella la conduirà un consell de redacció també renovat, amb Quim Torredà en funcions de president, i que completen Toni Farrero, Roser Suñé, Imma Tomàs i Txemá Díaz-Torrent. La primera concreció dels nous aires que bufen a Portella és la presentació del número 11, que va tenir lloc ahir al Comunal, i que es va fer precisament ressó de l’edat d’or que viuen el rock, el pop i els gèneres afins amb un concert en viu, naturalment, i l’edició d’El so de Portella, disc que inclou temes de catorze de les bandes ressenyades al dossier central del número –Lluís Cartes, The Exploited Teens, Nick Gain, Hysteriofunk, Likantropika, Madretomasa, Blau d’Àngel, Mordigans, Nami, Pali, Persefone, Landry Riba i Quim Salvat. La segona manifestació d’aquest paper de dinamitzador cultural que s’ha autoimposat Portella és la conferència que Vicenç Villatoro impartirà el 23 de novembre al vestíbul del Consell General sota el lema “La mar es guanya amb llibres”, i al voltant de la figura de Llull, Shakespeare i Cervantes.