El recital convocat ahir a la galeria Taranmana per celebrar 'La volàtil substància de cada bell crepuscle' es va convertir en un homenatge als nostres poetes en un moment dolç de la literatura nacional.

Fa deu anys hauria sigut en aquest país nostre inimaginable reunir sota un mateix sostre deu poetes vius, i en actiu. Què dic, deu!? És que ni cinc, i encara ens n’hauria faltat algun. Que Manel Gibert fos capaç de convocar-ne ahir una desena en el recital amb què culmina –que no acaba– l’exposició de fotografies del seu últim poemari il·lustrat, La volàtil substància de cada bell crepuscle, dona una idea exacta de l’edat d’or que viu la literatura andorrana en general i la poesia en particular. Perquè als que van desfilar per la galeria Taranmana cal afegir la mitja dotzena, èdits i també inèdits, que pel motiu que sigui es van quedar a casa. I consti que parlem de poetes, no d’escrividors de versos, tot i que no ens cansarem mai de repetir la gran Gloria Fuertes: “Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta./ Solo el poeta puede no escribirlos, y serlo”. 

Després, és clar, hi ha els que a més de ser-ho, n’escriuen. I d’aquests n’hi havia uns quants, ahir, a ca l’Aminda, que amb raó es referia en aquell conciliàbul com un “miracle”. Raríssim i, en canvi, especialment gratificant gràcies al format. Gibert, que exercia d’amfitrió, els havia posat una sola condició: que no s’allarguessin més enllà de tres minuts per barba. O per ploma. Ideal, perquè matava dos pardals d’un tret: obligava a destriar el gra de la palla i a quedar-se amb els versos més efectius, més rotunds, més emotius, més memorables. I tot, sota l’ombra tutelar de Sergi Mas, que dilluns havia definit sobiranament la poesia de Gibert: “Reuneix la musicalitat d’un cant i la visualitat d’un retaule”. 

I memorables van ser els de Josep Enric Dallerès, recitats in absentia, pura metapoesia de la seva primera (i gran) època: “Poeta,/ no et creguis més home,/ és fàcil escriure una frase/ del revés./ Paleta,/ no et creguis més home,/ és fàcil posar més aigua al morter./ Pagès/ no et creguis més home/ és fàcil cavar./ Re no costa re/ i potser demà/ el pagès serà poeta/ el poeta paleta/ i el paleta pagès.” Per què no escriu més, Dallerès?

Un, en fi, és més d’espigar versos, com els d’Eva Arasa (“L’estiu que ve jo ja l’he viscut”), o els d’una gratíssima sorpresa, la de Mario Chimenea, que va avançar un tastet del primer i imminent poemari. I mirin: “Baja conmigo al infierno./ Te espero abajo./ Baja, baja, amor mío/ hasta el infierno”. Per no parlar de Robert Pastor, il·lustríssim veterà, que va deixar plantat aquest, com si res,  “Vent d’hivern/ pentina canes/ a les muntanyes”: a mig camí entre la gregueria i l’haiku, triïn.

No van fallar la perplexitat urbana i quotidiana d’Ester Fenoll (“No sé quina parada de bus m’està esperant./ Baixaré a Provença”), Àlvar Valls, capaç d’endossar un magnífic tantost i quedar-se tan ample, es va atrevir amb sis sonets, sis, cosa no tan marciana si es té en compte que el mateix Gibert ha escrit La volàtil en rigorosos alexandrins (“Tots els camins ens tornen a Cotlliure”), i Noemí Rodríguez va repartir un parell de píndoles per rumiar-hi durant les altes nits en alta mar, com ara la que fa ara, mare: “Ja no em calen les mentides, però les trobo a faltar”.

No ens descuidarem Joan Ramon Marina (“Em volia menjar el món/ i finalment el món se m’ha cruspit”), tampoc Marta Deu, capaç d’escriure un poema després de la reunió de poble de dimarts al Pas de la Casa (!), però conclourem amb Txema Díaz-Torrent, de seguida comprendran per què i de qui probablement ignoraven la pulsió poètica. Si els serveix de consol, nosaltres també. I som-hi: “Cada poema que vull escriure/ no és més que un i el mateix/ que m’ajudi a fer les paus/ amb la meva biografia/ abans no s’acabi”.

S’ho van perdre. Ho han vist, oi?