Vostès potser no ho recorden perquè no hi eren (jo tampoc, estem parlant del 1976) i perquè de fet m’ho va explicar en molt petit comitè el meu amic Sergi. Sergi Mas, naturalment, quin home portentós. Diu que va ser poc després de l’incendi que va devastar Meritxell, això que hi podem posar que cap al 1973. Un dia se li va presentar al taller que tenia a casa Duró mossèn Jaume Argelagós amb l’encàrrec insòlit, i secretíssim, de perpetrar una rèplica exacta de la Mare de Déu de Canòlich. Tenia la mosca rere l’orella després del desastre de Meritxell i ell, mossèn Jaume, no el Sergi, també hi veia la mà d’un hàbil pispa estil Erik el Belga. Sospitava que l’incendi del santuari no havia sigut més que una cortina de fum per distreure  la talla de la patrona. Pelet rebuscat, però no era l’únic que ho creia.

El cas és que el Sergi li va fer la còpia, tan clavada que fins i tot va utilitzar una soca de perer, com la de la talla original i d’una sola peça, en va treure el motlle de la cara de la Verge i del Nen Jesús i li va entregar una estupenda talla romànica. I apòcrifa també, però és que vostès ho volen tot. Murri com pocs, mossèn Jaume es va quedar l’original de veritat a la rectoria per si de cas, i va deixar al santuari la rèplica del Sergi. El cas és que la intuïció del bon mossèn va resultar providencial: pocs mesos després, quina santa casualitat, Canòlich va ser assaltat per una banda que es va endur la rèplica, és clar. I mossèn Jaume li’n va encarregar una altra, aquesta vegada, en pi negre, que és la que avui es venera al santuari. La de veritat, custodiada amb totes les mesures de seguretat a la patronal de Sant Julià, només puja a Canòlich el dia de la patrona. El Sergi ho remata amb la seva mitja rialla. “En algun lloc del món hi ha avui una col·lecció que exposa amb orgull l’estupenda marededeu de Canòlich. Romànic tardà, en podríem dir, perquè la vaig tallar el 1974.”

Disculparan la digressió, però convindran que la història és formidable. Me l’ha recordat La muntanya del tresor, que acaba de publicar el periodista i escriptor Martí Gironell (1971). Un altre amic meu, sí. El recordaran per El pont dels jueus -i per l’spin-off Paraula de jueu- amb què fa divuit anys va donar la campanada i va contribuir decisivament a convertir Besalú en la mena de parc temàtic que és avui, però aquesta és una altra història i a més no és culpa seva, sinó signe dels temps. També per Strappo, on reconstruïa la peripècia del bon Arturo Cividini, el restaurador italià que va arrencar els frescos de Santa Coloma i probablement també els de Sant Esteve.

A dreta llei, a La muntanya del tresor torna a l’abadia catalana, que ja havia trepitjat (literàriament) a L’arqueòleg. Ara, però, som a l’inici de la Guerra Civil espanyola, i el protagonista és Benet Nomdedeu, que hi fa d’escolanet. Benet, en fi, té 11 anys i és orfe, així que quan esclata la conflagració es queda a Montserrat i és testimoni directe com es van salvar els tresors de l’abadia. També, de com es va convertir en hospital de sang, amb més de 3.000 llits, poca broma, on es refeien els ferits del front. Atesos ni més ni menys que pel doctor Trueta, que a la II Guerra Mundial tindria un paper decisiu en la sanitat militar britànica. També assisteix al rodatge de Sierra de Teruel, amb direcció d’André Malraux, a la impressió als tallers dels monjos de España en el corazón, el primer poemari de Pablo Neruda, a la penúltima sessió de les Corts republicanes en terra espanyola i al pas dels tresors del Prado camí de l’exili francès. Ah, sí, i al moment èpic en què el doctor Josep Riu Porta, en plena desbandada republicana, desobeeix l’ordre de volar el monestir. Quin gran precursor: sis anys després, el general Dietrich Von Choltitz protagonitzaria un acte de rebel·lia similarment heroic en negar-se a destruir els monuments de París abans de capitular davant dels aliats.

Després hi ha la rematada final, amb fugaç però decisiu protagonisme andosí -recordin que els monjos benedictins tenien als anys 30 peu i mig a Escaldes, amb col·legi obert a l’actual CAEE, per no parlar de l’hotel Valira, que ells van construir i explotar precisament en previsió de temps foscos- i el tirabuixó  que m’ha fet pensar en la suculenta història de Sergi Mas i la talla de Canòlich. Però per lligar caps s’hauran de llegir La muntanya del  tresor. O assistir a la presentació del 28 de març a la Trenca. Ja en parlarem.