Dos anys després de donar la campanada amb ‘Morts, qui us ha mort?’, el lauredià torna amb ‘Pau de Gósol’, de nou una crònica, com la dels Gastons de cal Costa, però ara amb l’estiu que Picasso va passar el 1906 a Gósol i que van forjar la gènesi de la revolució cubista que culminaria l’any següent amb les ‘Demoiselles d’Avignon’.

Deia l’altre dia el marxant Benjamino Levi que Dalí era molt intel·ligent, gran conversador i magnífic escriptor, mentre que Picasso era només murri i un maltractador de dones. Toca vituperar el geni.

És normal que després de 70 anys de santificar el personatge se’n revisi la biografia i es toquin temes fins ara ocults, com la seva dubtosíssima relació amb les dones. Ara sabem que era un autèntic maltractador, però això no ha d’impedir que expliquem com era amb 24 anys, quan es planta a Gósol. No era la mateixa persona als 24 anys que als 50 o als 70

Amb Fernande, la seva primera dona, es va portar ‘bé’?

Ja tenia un ego enorme, era temperamental i impetuós. I amb Fernande ja havia tingut discussions pujades de to, però precisament a Gósol són feliços, intenten buscar un fill, és un dels moments dolços d’aquesta relació i no manifesta en cap moment aquest comportament més dominant, possessiu o masclista que sí que havia tingut a París. Es veu que ella havia tingut una vida promíscua, com ell, d’altra banda, i que la tancava a l’estudi i no la deixava sortir: primer li tancava la porta, fins que un incendi al pis de baix els va obrir els ulls que allò podia haver acabat en tragèdia, i després amb la porta oberta però sense sabates, perquè no sortís si no era estrictament necessari.

Sempre va tenir aquesta relació tirànica amb les seves parelles?

Amb Fernande comença aquest procés una mica maquiavèl·lic d’anar destruint les dones  de la seva vida. Pensa que quan ella va escriure les seves memòries, Picasso va intentar que no es publiquessin i li va arribar a pagar diners per deixar-les al calaix. 

Va ser un masclista de manual?

Possessiu, violent, misogin... Sí. A Marie-Thérèse Walter, la dona anterior a Fernande, es diu que li apagava burilles de cigarreta aplastant-les contra el seu cos. Les anul·lava. 

I a què ho atribueix?

A un ego descomunal. Mira si en tenia que al Carnet catalán hi escriu el següent: “Un tenor que dona la nota més alta que la que està escrita a la partitura: jo!” I encara té 24 anys i no és ningú. Imagina’t quan sigui un geni universalment reverenciat. Cada cert temps necessitava canviar de parella, d’amics, de poeta preferit, d’estudi, de mascota... Un cercle permanent de creació i destrucció, quan acabava un cicle necessitava aixecar-ne un altre completament de nou, i que tot l’entorn l’idolatrés.

Sobreviurà Picasso a l’intent de cancel·lació en curs?

Hem de distingir l’obra del personatge, i valorar la genialitat del seu art no significa aprovar un comportament, sens subte, reprovable.

Això ho diu perquè va morir fa mig segle, però si estigués viu i en actiu i sabéssim el que ara sabem d’ell, no exposaria ni a La Llacuna.

Avui no li perdonaríem, això és veritat. Però el que no podem fer és jutjar amb els criteris morals d’avui el comportament d’un home que va néixer fa 140 anys. Expliquem-ho, sí, i intentem conèixer també com era Picasso abans de convertir-se en un geni... i en un monstre. I això és el que intento explicar a Pau de Gósol.

Què l’atreu, del Cadí?

Hi descobreix una forma de ser dona diferent tant del model tradicional de la seva família com de les models que ha freqüentat a París. Li fascinen aquelles dones empoderades sense saber-ho i abans d’hora, que portaven el pes del poble, de la família, dels camps, dels animals, mentre els homes eren fora, contrabandejant

Va tenir-hi algun ‘affaire’?

Es va fer molt, però molt amic d’una tal Hermínia, personatge real que òbviament no es deia així. Sota aquest nom s’oculta la identitat de la gosolana que el va obsessionar fins al punt que la va retratar en disset ocasions. Disset! I això significa no només una autèntica fal·lera, sinó també la voluntat de posseir-la a través del dibuix. Si van ser amants? Deixem-ho que va ser una amistat profunda.

Un dels disset retrats d’Hermínia podria ser una de les ‘Pageses d’Andorra’?

Podria ser que un dels rostres de les pageses sigui el d’Hermínia. Podria. Fixeu-vos si té un floc de cabells característic. Si és així, és Hermínia.
 

Estava escrit que el Picasso que arriba a Gósol s’havia de convertir en el geni universal de l’art del segle XX?
En absolut, apuntava molt, tenia talent, però en realitat era un altre pintor espanyol que intentava fer carrera a París. Començava a ser conegut, però no les tenia totes: s’havia presentat una vegada al Saló de Tardor, no el van seleccionar i no s’hi va tornar a presentar pel temor de repetir el fracàs. Vivia com podia, i fins i tot havia arribat a canviar teles per menjar.
 

Gósol és bàsic, en la transformació de Picasso d’aspirant a artista a geni universal?
Quan es planta al Cadí és un pintor més. I quan torna a París porta a la maleta les eines que el convertiran en un geni: ha absorbit el primitivisme dels romànics, ha trobat la solució de la màscara, aprèn a esquematitzar, a simplificar, i tot això s’ho emporta a París i ho sintetitza a les Demoiselles d’Avignon.

Hi ha un vincle directe entre ‘Pageses’ i ‘Demoiselles’?

Hi és, però no només amb les Pageses, sinó amb quasi tota l’obra que fa a Gósol, que és excepcionalment prolífica fins i tot per a ell, més de 300 peces. L’harem, per composició i per temàtica, té també una claríssima relació amb les Demoiselles. 

Sabrem si les ‘Pageses’ eren realment andorranes, o només les dones dels contrabandistes de Gósol?

Dono elements per extreure’n una conclusió, però entendràs que no faré autoespòiler. 

El que sí que descarta és que mai vingués a Andorra.

Absolutament. Ell es pensa que està a tocar d’aquí, això demostra que no tenia gaire idea d’on estava. No es mouen de Gósol durant dos mesos, i quan tornen ho fan per Bellver, Puigcerdà i Acs.

Li ha tornat a sortir una crònica, com a ‘Morts...’, però ni hi ha crim ni és negra. Què ens hi vol explicar?

La transformació de Pau de Gósol en un geni, perquè és aquí on troba com he dit les eines per revolucionar la nostra mirada i també l’art. La forma com mirem l’art va canviar radicalment amb el cubisme. L’art deixa de ser figuratiu,  guanya autonomia respecte de la realitat. I precisament el de Gósol és un Picasso que coneixem molt malament, a diferència de la resta de la seva vida, que coneixem del dret i del revés. El llibre té tres motors clars: el principal, la creació artística, què ens impulsa a crear; el segon, el contacte amb el món pirinenc a través de Josep Fontdevila, el patriarca  de cal Tampanada, la casa de Gósol on es va hostatjar (i on encara es conserva intacta a seva habitació), i el tercer, l’amor.

Parlava en català?

Barrejava català, castellà i francès. I al llibre el faig parlar en català.

Diuen que va anar a Gósol per desintoxicar-se de l’addicció a l’opi i per curar-se de l’escarlatina.

Hi van anar per la crisi creativa de Picasso, incapaç d’acabar un retrat que li havia encarregat Gertrude Stein, i també per mirar de tenir un fill. Ho sabem per una carta d’Apollinaire on recorda les paraules de Fernande l’última nit a París. Estava amb una amiga seva embarassada, i li va dir: “Espero quedar-m’hi jo també a Espanya”. La confusió ve del doctor Cinto Reventós, que els recomanava als seus pacients que anessin a descansar a l’estiu a Gósol. Però a Picasso no: ell hi va anar a crear... i a procrear.

Si el tingués a davant, què li demanaria?

Per què no vas venir a Adorra, per començar. I sobretot: qui era Hermínia. 

Ha passat ‘Pau de Gósol’ el sedàs d’Antoni Ubach, l’únic andorrà viu que va conèixer Picasso?

Encara no, però el cito expressament per l’il·luminador article Picasso i el Pirineu que va publicar al número 13 de les Jornades culturals pirinenques i perquè va ser un dels primers, per no dir el primer, a indagar els motius per què Picasso li va posar Pageses d’Andorra en aquest dibuix. És una font documental bàsica i segueixo en l’essencial la seva línia argumental.

uin percentatge de ficció i quin de realitat hi ha al llibre?

Posem que 20 i 80%. L’ambientació, els diàlegs, l’atrezzo, són òbviament pura ficció, però els fets són absolutament certs, i m’he basat en l’abundant correspondència que el mateix Picasso va mantenir, en el seu Carnet catalán, en les memòries de Fernande i és clar, en tota la literatura especialitzada. La mateixa obra de Picasso funciona com un dietari personal. No hi posava dates, és cert, però com que va produir tant, ens aporta molta informació indirecta: que retratés disset vegades a Hermínia, que li dediqués un poema amorós... tot això vol dir alguna cosa. Igual que a Morts, com que no he pogut a saber qui era Hermínia, quina gosolana s’ocultava sota aquest nom, he ficcionat aquesta part.

Diu que a Gósol Picasso va ser feliç. I després?

Dic que va ser feliç a Gósol i l’any sencer que, després de tornar a París, es va dedicar a digerir i projectar tot el que hi havia acumulat. Una vegada va haver pintat les Demoiselles, Picasso ja no va ser mai més el mateix: després ja va ser famós, una celebritat cada vegada més universal. Mig París va desfilar pel seu estudi per veure el quadre, i és en aquest context com sorgeix el títol, Demoiselles d’Avignon.

Del carrer d’Avinyó de Barcelona o de la ciutat francesa d’Avinyó?

Del carrer, del carrer. La tela s’havia de dir El bordell del carrer Avinyó, però al crític André Salmon li va semblar massa provocatiu i es van decantar pel més prudent de Demoiselles d’Avignon.

Picasso no datava les seves obres. Però ‘Pageses d’Andorra’, sí. Com es menja això?

Està datat al revers, i excepcionalment per ell mateix, crec. Ell recordava tot l’episodi gosolà. Joan Ganyet explica que als anys 50, quan ja era el geni universal, els gosolans van anar a la Provença a demanar-li que firmés un retrat de Fontdevila, ho va fer de tot cor.

Perquè no va tornar mai més.

Mai més. I això que va deixar penyores. Es van fer tan a mics que quan van dir que se’n tornaven a París Fontdevila volia marxar amb ells. Tenia 90 anys! I el van convèncer deixant-li unes penyores com a prova que tornaren: Picasso li va deixar uns estris de pinta, i Fernande una blusa de color blau que la neta de Fontdevila va conservar molts anys. I quan li van portar el retrat perquè el firmés, va preguntar: I aquell dibuix que vagi deixar a cal Benet? Els de cal Benet, que feia anys i panys que s’havien mudat a la Seu. Vull dir que molt probablement se’n recordava, de les Pageses d’Andorra.

Per què Horta de Sant Joan ha tingut molta més fortuna mediàtica que no Gósol, en la mitologia picassiana?

Ell mateix va mitificar els dies d’Horta, molt menys rellevants però molt més novel·lescs que els de Gósol. Som al 1904, ve de fracassar a Madrid, torna a Barcelona, agafa l’escarlatina, se’n va a Horta de Sant Joan i es dedica a viure de forma essencialment primitiva. Quan hi torna el 1909 ja és un pintor famós, per això hi ha més memòria. A Gósol se n’hi va a crear i a procrear, el que vol és estar tranquil. I d’altra banda, l’obra gosoliana, molt monocromàtica, molt ocre, ha estat considerada tradicionalment com l’epígon de l’època rosa. En realitat, hi ha un decalatge, una baula entre l’època rosa i el cubisme que només s’explica a través de l’obra que crea a partir de Gósol.