La històrica revista espanyola ens ha dedicat una dotzena de truculents reportatges i una noia de portada.

Avui és de domini públic perquè amb l’anunci que el Grupo Zeta deixarà de publicar-la, els mitjans espanyols n’han glossat la llarga i gloriosa trajectòria: Interviú va néixer el maig del 1976 com una revista que combinava el reporterisme més combatiu amb les firmes de prestigi i, és clar, les senyores despullades a portada. Als quatre mesos de vida, i gràcies a l’històric nu de Marisol, ja venia un milió d’exemplars setmanals. Així que Interviú ja feia quatre anys que era als quioscos quan va descobrir Andorra.

Va ser al número 218, el 17 juliol del 1980, i amb un clàssic de la nostra crònica negra: Tor. Ja saben: el Sansa, el Palanca, el Rubén i la quimera de convertir la muntanya maleïda en una mina immobiliària. Dos treballadors del Palanca hi havien mort a trets, i Interviú, és clar, hi va enviar el reporter de torn a estirar el fil del que en va dir, glups, la “màfia andorrana”, que posava al darrere de tot plegat. Va merèixer honors de portada, al costat –atenció– de Brigitte Bardot, més vestideta de l’habitual.

Doncs aquest to truculent marcarà la considerable i regular atenció que Interviú ens havia de dedicar al llarg dels quinze anys següents: el 4 de novembre del 1996 apareixia l’últim dels dotze reportatges que la revista ens va consagrar al llarg dels seus 42 anys de vida –i que es conserven a la Biblioteca Nacional. De nou, amb honors de portada –El contrabando tiñe de sangre la Seo de Urgel– i com es veu, a compte de l’espiral de violència –cinc homicidis la comarca en mig any– que va generar l’aterratge a la comarca de les màfies gallegues del contraban de tabac. Aquell campi qui pugui –que Albert Villaró va retratar estupendament a Obaga– no es va acabar fins al desplegament dels GAR a finals dels 90, però aquesta és una altra història i, naturalment, a Interviú allò ja no li va interessar.

Però abans que el tabac va ser el narcotràfic. Sempre segons els audaços reporters de la revista, el nostre racó de món es va convertir en una més de les etapes del periple que seguia l’heroïna marroquina –sortia de Tetuan en avioneta!– abans d’arribar a la localitat alemanya de Metz. El reporter dona pèls i senyals dels contactes locals dels traficants i la història –Andorra, centro de distribución de la heroína– va tornar a figurar a portada, al costat d’una tal Merry que es veu que era neta de Franco: va ser al número del 7 de setembre del 1983. Amb aquests antecedents, no és estrany que cinc anys després Interviú seguís fins a Andorra la pista dels GAL. Segons el reporter, l’excomissari espanyol José Amedo, un dels sinistres protagonistes de la guerra bruta contra ETA, va ocultar el 1985 per aquí dalt un dels seus sicaris. A més, la policia espanyola va adquirir a un traficant local –lauredià, per cert– una partida d’armes, inclosa la munició, que després van ser utilitzades en atemptats del GAL. Va ser al número de març del 1988.

Interviú, en fi, també es va fixar –i en dues ocasions– en el costat més gris del negoci farmacèutic: el gener del 1991, com n’era de fàcil adquirir a les farmàcies del país anabolitzants prohibits al mercat espanyol –Primobolan, Dianabol i Halotestin, per concretar. De nou, amb noms i cognoms. I com que el món és molt petit, la noia de portada d’aquell número va ser una tal Rowanne, que segons sembla era a l’època la, diguem-ne, promesa de Donald Trump. Uns anys després, el novembre del 1996, hi tornaria, però ara a compte del negoci de les hormones prohibides –la melatonina– i els retrovirals que encara no havien estat aprovats per les autoritats sanitàries espanyoles i que aquí es venien, diu el reporter, a preu d’or.

En aquest repertori no hi podia faltar l’evasió de divises –El dinero español se va por Andorra (novembre del 1987)–, ni l’escàndol de la CASS –Gran estafa en Andorra (juliol del 1993)– ni una pintoresca aparició al pic del Pedrús –Y Dios se apareció en Andorra (desembre del 1994)– que va acabar amb els suposats vidents a comissaria. Als últims temps, naturalment, Interviú ha explotat els vincles andorrans del cas Pujol, però entre tanta crosteta i una certa mala bava també hi ha hagut lloc en aquests 42 anys d’història per a dues alegries, dues: la primera, el reportatge pioner que li va dedicar el maig del 1995 a Albert Llovera, que començava a despuntar a la Copa Renault-Clio. La segona, la que va protagonitzar Andrea Carmona, extronista de Mujeres y hombres y viceversa, el novembre del 2013: va ser la primera i última vegada que Andorra ha sortit a la foto de portada. Amb Bárcenas de teloner, per cert. No cal dir que el número va volar dels quioscos.