Per què no havia sentit a parlar mai de Norah Hoult i no diguem de ‘Boda irlandesa’?
En el seu moment Hoult va ser una escriptora tan celebrada per la seva qualitat literària com polèmica pels temes que abordava: la situació de les dones, dels immigrants, dels pobres i de la nació irlandesa. Actualment la polèmica t’ajuda a vendre més llibres, en canvi, a la Irlanda dels anys cinquanta, la Junta de Censura d’Irlanda prohibia el teu llibre, fet  que et condemnava a l’oblit.

De fet, juraria que no estava ni traduïda al castellà. Segons com, és ben trist. Per a vostè, en canvi, és una sort.
És increïble el nombre de joies literàries que queden enterrades. Per exemple, Mercè Rodoreda i Víctor Català, per dir només tres noms indiscutibles de la literatura catalana, són molt desconeguts fora dels territoris catalanoparlants. Hoult és inèdita en castellà, de fet, tot just ara s’ha començat a recuperar i a reivindicar la seva obra en anglès.

Què ens havíem perdut? 
Una veu que, amb les paraules justes i una aparent simplicitat, va saber retratar una època i, alhora, avançar-s’hi posant subtilment l’ull en les injustícies assumides aleshores com a normals.

És el primer títol de contes que publica Trotalibros, si no m’equivoco. Per què comença amb Hoult?
Fa poc més d’un any vaig publicar Los Burnell, que per a mi és una espècie d’híbrid entre el relat i la novel·la, ja que hi vaig ajuntar tres contes de Katherine Mansfield que, en ser protagonitzats per la mateixa família, conformen una espècie de novel·la en tres actes. La novel·la et transmet una història, en canvi el relat una situació, un moment. Desgraciadament, aquí no hi ha tanta cultura del relat com en altres països. Aquí s’atribueix el conte al terreny infantil.

D’on li ve aquest gust per les literatures diguem-ne perifèriques, per no dir remotes, com la grega (Kavadias, Samarakis), la noruega (Vesaas), l’escocesa (Grassic Gibbon), la  novazelandesa (Janet Frame), la veneçolana (Otero Silva) o la russa (Paustovski)?
O la catalana, amb Víctor Català (Soledad) i Toni Sala (Los chicos, Persecución). En relació amb els llibres injustament oblidats, les literatures perifèriques són com Groenlàndia en relació amb les terres rares: illes del tresor.

Com més raret i desconegut sigui l’autor, millor?
La qualitat de desconegut és relativa. Tots aquests autors són conegudíssims en els seus països respectius. S’estudien i es llegeixen als instituts, són referents que ja formen part de les seves cultures i manera de veure el món. No m’obsessiono ni amb la qualitat d’inèdit ni amb la de desconegut. Per exemple, he publicat llibres d’autors tan coneguts com Virginia Woolf o Émile Zola. La cosa és que siguin llibres extraordinaris que no es puguin trobar en l’idioma que els publico.

També té una tirada, confessi, pels drames familiars, introspectius i pelet tortuosos. L’èpica i l’aventura, queden fora dels seus gustos literaris?
Trotalibros és la primera editorial del món que ha nascut de les comunitats virtuals de lectors. Això m’ha permès fer una editorial en la qual només publico el que a mi m’agrada i de vegades arribo a psicoanalitzar-me a partir de la selecció dels llibres que he decidit publicar. I sí, crec que la família és un dels temes que més m’interessen en literatura. De fet, Cien años de soledad és el meu llibre preferit. Però també he publicat Horizontes perdidos, de James Hilton, la història d’aventures que va crear el mite de Shangri-La.

Segur que vostè subscriurà la dedicatòria amb què Juan Ramón Jiménez començava cada llibre: “A la minoría, siempre”.
Cada vegada estic més convençut que la majoria ja ni tan sols busca llibres fàcils de llegir però de bona qualitat, com ho poden ser Adiós, señor Chips, de James Hilton, Mariana, de Monica Dickens, o Boda irlandesa. La realitat és que la majoria dels que compren llibres no els llegeixen (qui compra el Premi Planeta el dia de Sant Jordi i el té tres anys a la tauleta de nit) i el dia que jo publiqui llibres per a aquesta majoria de no-lectors me’n torno a l’advocacia. Estic en contra de rebaixar el nivell i la qualitat per arribar a tothom.

A ‘Boda irlandesa’ abandona, lamentablement, deixi que li ho digui, aquesta sensacional marca de la casa que era la Nota de l’editor. Claudicació?
S’ha barrejat la realitat del meu temps limitat. Tinc un canal de YouTube, dos pòdcasts, una editorial i una filla acabada de néixer, amb una nova idea consistent que, com a editor, sigui més invisible en el llibre en si i, si a algú li interessa la història que hi ha al darrere, sempre pot veure la meva ressenya al canal. Això no impedeix que de manera puntual faci alguna nota de l’editor perquè el cos m’ho demana.

Diu que amb ‘La mirada del ángel’, el patracol de Thomas Wolfe, quasi s’hi enganxa els dits. Amb quin altre autor s’embarcaria de nou en una aventura temerària com aquesta?
A finals d’aquest 2025 tornaré a publicar una d’aquestes aventures temeràries. Secret de sumari, de moment. Però el meu somni és publicar una nova traducció de Del tiempo y el río, la continuació de La mirada del ángel. Més de 1.000 pàgines d’un llibre més que complex. Aquest ja el veig irrealitzable si no és que un mecenes caigut del cel s’enamori del projecte i el faci possible. 

Hi ha algun altre autor viu que pugui unir-se en breu (o en llarg) a Toni Sala, l’únic que ha publicat fins ara?
En llarg m’agradaria publicar més autors actuals, però de moment, i mentre estigui sol a l’editorial, prefereixo centrar-me en aquesta línia. A més, a Andorra ja tenim editorials extraordinàries que publiquen aquest tipus d’autors, com ara Medusa o Anem.

Amb els autors morts de fa 80 o més anys s’hi entén millor perquè ni enreden, ni rondinen… ni cobren drets? 
Ans al contrari, prefereixo pagar drets però poder treballar tranquil·lament i en exclusiva el llibre. Quan entren en domini públic és la selva: quatre o més editorials podem estar treballant en el mateix llibre sense saber-ho. L’any passat va entrar en domini públic Stefan Zweig i va arribar una onada arrasadora d’edicions dels mateixos llibres seus. Aquest any hi ha entrat Saint-Exupéry. Prepara’t per la invasió d’un exèrcit infinit de petits prínceps.

Veurem un dia un autor andosí al catàleg de Trotalibros? No em digui que li faria il·lusió, etc. Li demano si hi veu algun candidat amb possibilitats?
Sí, en tinc un en el radar. 

I no me’l dirà, sospito.
N’he de llegir les dues novel·les per decidir per quina em decanto. I confirmar l’interès que ara mateix hi tinc.

De fet, què cal, perquè un autor mereixi que hi posi l’ull?
Més enllà de requisits tan elementals com que escrigui bé i s’aprofiti de tots els tresors descoberts en el llarg camí recorregut de la història de la literatura: que tingui veu pròpia i retrati una realitat tan particular i local com vulguis però, a la vegada, abordi temes universals i eterns.

Ara que no ens llegeix ningú, un títol que li hagi fet especial ràbia que se li escapés de les mans?
Molts. L’últim, Their Eyes Were Watching God, de Zora Neale Hurston. És el que em fa mal de veritat. Però la meva intenció era començar l’editorial amb El señor presidente, de Miguel Ángel Asturias, que em va prendre la RAE, que per cert Editorial Andorra va publicar en català en els seus orígens. I també em van pislar Trilogía de Copenhague, de Tove Ditlevsen, i Ahora en noviembre, de Josephine Johnson.

Les traduccions al català: ho fa per diguem-ne compromís, o comercialment li surten a compte?
Totalment per compromís amb la llengua, tot i que crec que la meva contribució més important, sobretot perquè ja existeixen moltes editorials excel·lents en català, és la d’exportar literatura catalana traduint-la al castellà i acostant-la, no només a tot Espanya i Amèrica Llatina, sinó a editors de tot el món que poden llegir-los en castellà i no en català.

Quants exemplars ha tirat el best-seller de Trotalibros?
Adiós, señor Chips. Crec que ja supera els 6.000 exemplars.

Als inicis de l’editorial va augurar una possible línia de no-ficció. Continua tenint-ho en l’horitzó?
Sí, i de fet ja tinc un projecte en marxa.

En castellà, tapa dura, en català, rústica. Per què?
En primer lloc per una qüestió de disseny, vull diferenciar les dues col·leccions. En segon lloc, per no arruïnar-me. El mercat en castellà em permet tirades molt més llargues i assumir coses com la tapa dura. El mercat en català, no.

Sense subvencions del Govern, seria viable un projecte com Trotalibros?
A l’hora de decidir si publicar o no un llibre mai compto amb cap subvenció. De fet, les subvencions existents a Andorra són molt més baixes que les de països del nostre entorn. Així que sí, seria viable però amb menys títols i un desavantatge competitiu immens en relació amb les editorials d’aquests països amb què hem de competir per fer possible un sector editorial andorrà potent, de referència i amb vocació internacional.

M’avança un parell de títols del 2025 que em sorprendran?
A finals de febrer sortirà per primera vegada en català la primera novel·la de James Baldwin: Pregoneu-ho als quatre vents (que en castellà trauran alhora els companys de Sexto Piso). Aquest any també publicaré el segon i el tercer volum de Historia de una vida, de l’escriptor soviètic Konstantín Paustovski, de qui el 2024 ja vam treure la primera entrega, Los años lejanos. 

Vostè, que devia ser l’únic andosí (i un dels pocs peninsulars, sospito) que havia llegit Samarakis, Vesaas, Von Armin o Kavadias, segur que també havia llegit Han Kang abans que li donessin el Nobel. M’equivoco?
No t’equivoques, no. L’havia llegit i no em va agradar. Em vaig quedar de pedra quan li van donar el Nobel. Tot i que, com Murakami, és un veritable fenomen amb molts lectors als quals els encanten els seus llibres.

Em sorprèn la passió i la fe amb què segueix el Nobel. Tant confia en uns acadèmics que es van oblidar de Virginia Woolf, de Borges, de Cortázar, de Tolkien, de Nabokov, de Graham Greene, de Valery, de Kafka i de Proust?
Precisament per això és el premi literari més prestigiós del món, perquè se’l critica més pels escriptors que se li han escapat que pels que l’han guanyat. En canvi, i anant a l’altre extrem, un bon llibre amb el Planeta és insòlit.

Pel que fa als premis andosins: no li sembla redundant que hi hagi un Fiter i Rossell de novel·la, un Carlemany de foment de la lectura, un Juli Verne de ciència-ficció i un Manuel Cerqueda de novel·la curta? Un Grandalla i un Martí i Pol de poesia? Un Laurèdia, un Pirene i un Àlex Lliteras de periodisme?
És millor un sol bon premi, ben organitzat i amb més prestigi que dotació econòmica, que quaranta que no interessen ningú. La dotació del Goncourt és d’un euro. El que atorguen als guanyadors és el prestigi.

Calen, tants premis, el 2025? De fet, calen, els premis literaris? Com els reformularia, si estigués en les seves mans?
Personalment m’interessen més els premis a obra publicada que a obra inèdita, sobretot per la seva capacitat de generar debat cultural. Em sembla increïble que hi hagi tants premis a Andorra i cap hagi estat per reconèixer el que ha aconseguit Iñaki Rubio amb Morts, qui us ha mort?, per exemple, o a la feina ingent de segells com Editorial Andorra, Anem o Medusa. Jo faria un sol premi reformulat de dalt a baix i que l’obra guanyadora sigui publicada a una editorial andorrana. Els diners restants cap a incrementar ajudes per crear, traduir i editar, és a dir per generar literatura, exportar-la i competir en igualtat de condicions a fora.

Per acabar, dono per fet que s’ha empassat ‘Cien años de soledad’ a Netflix. Posi-li tres pegues, tres.
És impossible estar a l’altura de la novel·la, el màxim al que podien aspirar els que s’enfrontaven a aquest repte majúscul era a sobreviure-hi, i ho han aconseguit. Han fet una bona sèrie per a un llibre extraordinari. Per a mi això ja és un èxit. Tres pegues: la pesta de l’insomni, l’actor que fa de José Arcadio Buendiía (fill) i l’arribada dels gitanos a Macondo.