Torna l’autor d’‘Últim estiu a Ordino’, el nostre gran clàssic viu. Ara, amb ‘Sentinella’, crònica dels 25 anys  que va exercir com a cuidador de la seva dona malalta, la també escriptora Pilar Burgués. Ell en diu novel·la, però és una confessió íntima amb totes les de la llei.

Vostè té clar que ‘Sentinella’ és una novel·la.
Sí, perquè la majoria de coses que hi explico estan molt retocades. Si hi poses una miqueta de ficció, tot es contamina de ficció. Un fet tan banal  com quan explico que el dia del trasplantament m’enduc a l’hospital la cartera de l’institut amb els exàmens d’història contemporània per corregir. La veritat és que en aquell moment era cap d’estudis i encara no feia classes. Una llicència. I si hi ha una llicència es tracta d’una novel·la.

Per què ara?
Tenia altres projectes en cartera, però també tenia el cap ple de la història que hem viscut amb la Pilar aquests últims 25 anys. Ha fet deu anys de la publicació de Flaixos de llum blanca, no és una casualitat, que jo no tenia ni idea que estava escrivint fins que un dia em trobo a l’ordinador una carpeta amb el títol de Flaixos. I el 27 de maig farà 20 anys del doble trasplantament. Aquestes dues efemèrides íntimes en van ser els detonants.

Ha fet com Pla amb ‘El quadern gris’, que és una ficcionalització molt a posteriori dels diaris dels seus anys universitaris?
Doncs no. No vaig dur cap diari. Però deixa’m afegir que no escric el que va passar, sinó el que jo recordo, que no és ben bé el mateix. I passat pel sedàs de la ficció. Per això és autoficció.

Parla sobretot de la soledat, no la del corredor de fons,  sinó la del cuidador.
És molt diferent quan acompanyes el tram final d’una malaltia, al final de la vida, un procés dur però que s’ha tocat amb certa freqüència des d’un punt de vista literari. La pel·lícula Destellos, sense anar més lluny, de Pilar Palomero, sobre un relat d’Eider Rodríguez. Aquí estem parlant no d’uns mesos, sinó d’un quart de segle. És sorprenent com conserves en la memòria amb tota la lluminositat certs moments i personatges. Un dels més intensos de la novel·la, quan l’han d’operar del cor i la Pilar no vol firmar, hi té un paper destacat l’Ángel, un pastor –pastor d’ànimes, no de bestiar– i un personatge potentíssim, tant, que per un moment vaig pensar que me l’havien posat expressament per donar-me tema. 

Totes les seves novel·les parteixen de vides reals. També ‘Alcanadre’ i ‘Sentinella’, només que aquí el tema, la matèria primera, és vostè mateix. 
Curiosament, la que menys vincles té amb fets i personatges reals, on més fabulo, és La república invisible, que també curiosament quasi tothom va interpretar en clau autobiogràfica, posant-me a mi en el lloc del periodista, el Miquel, i a la Pilar en el de la Maria, la directora de la biblioteca. Em trobo més còmode si tinc aquesta referència diguem-ne vital, perquè he conegut tal personatge o he viscut tal situació. Que després les transformo, això sí. Però em resultaria més difícil escriure sobre un lloc, un fet o uns personatges dels quals no tinc experiència personal. Per això mateix crec que no seria capaç d’escriure ciència-ficció.

Podem llegir ‘Sentinella’ com un revers de ‘Flaixos de llum blanca’?
La Pilar explica l’experiència de la malaltia literalment des del llit; jo, des de la cadira de l’acompanyant. La visió és absolutament diferent. El dolor ella el pateix, jo intento connectar-hi. Fins a quin grau aquell dolor és suportable, com puc ajudar-la a superar-lo? És obvi que el seu dolor jo no l’experimento. Però hi ha un altre dolor que sí, i que és igualment insuportable: el de veure patir la persona que estimes. 

Tot el llibre és confessió íntima, amb el risc cert de caure en el sentimentalisme, en l’exhibicionisme.
L’humor és el recurs necessari per no caure-hi. També hi he rumiat molt: fins on puc explicar? M’he posat en la situació del lector, i hi ha moltes situacions que li he estalviat.

S’ha autocensurat?
I tant. La matinada que ens truquen de Barcelona per al trasplantament. Durant el viatge ella va rumiant, i és quan jo interpreto que està redactant mentalment la carta de comiat. Com serà aquest viatge quan tot hagi acabat? I que voldrà dir, que tot ha acabat? Aquest viatge és molt dur, però n’hi va haver un parell encara més durs que shan quedat al calaix. M’he posat en el lloc del lector per trobar els límits del que havia d’explicar, per no incomodar-lo. Fins i tot vam treure algun episodi, en el moment que el cirurgià li treu la bata per decidir si li fan o no el by pass i es queda nua en la intempèrie del quiròfan. L’editora em va suggerir que prescindís d’aquella escena i així ho vaig fer en una primera instància. Però hi vaig rumiar i ho vaig tornar a posar. Cada escena, cada paraula, cada adjectiu està mesurat amb balança de precisió.

La seva esposa el va ajudar a esporgar el text?
Quan li vaig dir que pensava embarcar-me en aquest projecte em va respondre: “Escriu el que vulguis”. Quan ho tenia pràcticament acabat sí que li vaig passar, és clar, i tot i que ella, que necessita una lupa, llegeix molt lentament, en dues tardes se’l va cruspir. Li va caure alguna llàgrima, però no va tocar res.

Descobrim amb estupefacció que va fer la mili amb la Brigada Paracaigudista. 
Només saltaven els voluntaris, afortunadament. Als reclutes ens destinaven a feines subalternes, al servei dels caballeros legionarios. A mi em va tocar la revista de la brigada, Boina Negra.

Vaja, que ens endossa les seves particulars ‘hitorias de la puta mili’, amb el permís de l’historietista Ivà.
Doncs vaig suprimir alguns episodis i en realitat tota aquesta part està en funció del sentinella en què em vaig convertir durant la malaltia de la Pilar, i que ja havia sigut al meu servei militar.  

Diu que va tenir a les mans escapçar el cop d’Estat de Tejero, el 23F del 1981.
Ho novel·lo una mica, és veritat, però estic segur que el general Torres Rojas va reunir en l’ocasió que dic els oficials de la Brigada en un conciliàbul per preparar el cop. Després el van destinar a l’Acorazada Brunete, que ja em diràs tu, un element com ell, i la sort és que el 23F ja l’havien allunyat del centre de l’acció, servia aleshores A Corunya. 

Per què no ho va denunciar?
Jo era un simple recluta, i a posteriori ho veus molt clarament. En el moment no t’ho acabes de creure, no pot ser, penses. En qualsevol cas, l’oficialitat, era gent en el seu àmbit molt preparada, molt professional, que havia tingut els primers contactes amb col·legues de l’OTAN i que s’adonava que no podien tornar enrere. Crec sincerament que no el van seguir.

Quan et trasplanten un ronyó i un pàncrees no et treuen els ‘dolents’, i per tant la Pilar ara té tres ronyons i dos pàncrees. Glups.
Coses així són més fàcils de digerir amb humor, de vegades humor negre. Quan va acabar el trasplantament li deia que caldria fer-li una targeta perquè si mai tenim un accident i l’han d’intervenir, els sanitaris no s’enduguin la gran sorpresa quan apareguin òrgans per duplicat i per triplicat... “com restes arqueològiques inservibles”, en dic a la novel·la.

En surt molt ben parada la sanitat pública.
Estem parlant del 2005! Hi havia qui se sorprenia que ho féssim al Clínic de Barcelona, i no a França o als EUA. Els òrgans havien de ser del mateix donant. Mai vam saber-ne la identitat, només que era un home d’uns 40 anys, esportista, i per això em permeto fer la broma: “Ens ha tocat un bon ronyó, Pilar”. Ella ja destaca a Flaixos l’enorme generositat de la família del donant. Totes les persones que ens vam trobar aquella matinada a la sala d’espera del Clínic devien rebre un òrgan d’aquell home. Inclosa una noia amb síndrome de Down. Tot el procés és net, democràtic, generós. La decisió de qui serà el receptor és estrictament tècnica.

Cada setmana tenim novetat editorial i presentació amb ADN andosí. Es publica molt? Massa?
Miro la foto del Sant Jordi del 1998, quan vaig publicar Últim estiu a Ordino, i m’hi veig amb Peter Cameron, que aleshores acabava de publicar Andorra. I prou. Aquest any serem una dotzena o  més. Escriure un llibre és una feinada que mereix molt de respecte. I després hi ha el veredicte definitiu, que és el dels lectors. Es publica molt? Sí. Massa? No.

A què atribueix aquesta edat d’or de la literatura andorrana?
És un fenomen que passa a tot arreu. La pandèmia hi té alguna cosa a veure, em fa l’efecte, publicar és molt més fàcil i s’han multiplicat de manera exponencial els tallers d’escriptura.  L’altre dia llegia a El País una entrevista a l’editor David Remartínez, aragonès, que ha escrit un llibre que es titula Así se escribe un libro. I el titular em va fer pensar: “A todos los libros les sobran 75 páginas”. No li portaré la contrària, tot i que en el cas de Sentinella el deixaríem en els ossos. Ja és una escriptura molt depurada, molt sòbria, molt mesurada, amb els adjectius justos. Tot és ja prou contundent perquè jo a més em posi emfàtic. Un exercici de contenció extraordinari que ja havia començat a fer a Alcanadre i que suposo que té a veure amb l’aprenentatge. Amb els anys i l’ofici ho acabes veient clar: si ho pots dir amb un adjectiu, no n’hi posis tres. Això, que jo he après amb els anys, suposo que també ho ensenyen als tallers d’escriptura.

N’hi ha prou d’escriure, per ser escriptor? De fer versos, per ser poeta?
Si fas un pa, ets forner? I ho dic per aquest fenomen que vivim ara, que tothom fa pa artesà. No ho sé, si ets forner, però sospito que el decisiu és que tu hagis gaudit del procés i que el resultat sigui un bon pa, un pa que agradi a algú. Si n’estàs satisfet, què més vols? I t’ho diu un net de forners.