Diu que hi va haver també dones samurai. Sorpresa de les grans.
Atenció, perquè quan parlem de samurais hem de distingir molt bé de quin moment estem parlant. No és el mateix el segle XV que el XVII.

Però en algun moment hi va haver dones.
A finals del XVI es converteix en una condició hereditària i, de fet, obligatòria. Eres samurai si el teu pare ho era, fossis home o dona i volguessis o no. Volia dir això que et passaves el dia al camp de batalla? No necessàriament. A partir mitjans del XVII el Japó entra en un llarg període de dos segles llargs de pau. Hi havia samurais, però no es dedicaven a guerrejar, ni els homes ni les dones. Tants els uns com els altres rebien un entrenament marcial, potser no tan exhaustiu en el cas d’elles. Però eren samurais.

De què vivien?
Quan s’estableix el sistema hereditari, reben un salari públic que els paga el seu senyor feudal. Pensa que fins aleshores, mitjans del XVII, s’havien dedicat durant dos segles a fer la guerra, i cobraven en funció de les baixes que causaven a l’enemic. I això es quantificava no en cabelleres, sinó en caps. Això no surt mai a les pel·lícules, però al final d’una batalla els vencedors anaven recol·lectant caps, els portaven al seu senyor, els posaven damunt la taula i cobraven a tant la peça. Quan tot això canvia, es divideix els samurais en rangs, i a cada rang se li adjudica un salari que es traduïa en camps que produïen certa quantitat d’arròs.

Feien de pagès?
A banda d’aquest salari, molts d’ells es converteixen en buròcrates, altres passen a formar part de l’exèrcit regular, o de la policia. Els de rang més baix, com que amb el sou de samurai no els arriba i tampoc no poden deixar la casta, munten un taller domèstic i van fent.

Parlem d’una casta militar, d’un grup de mercenaris, d’una noblesa vinguda a menys a l’estil dels ‘hidalgos’ castellans?
Depèn de l’època, en un primer moment, molts són pagesos que en temps de guerra serveixen a l’exèrcit del senyor, són la infanteria, que combat a peu i amb llança. El samurai que tenim més al cap, a cavall i amb catana, pertany a l’elit militar, que en època de guerra combat, i en temps de pau es dedica a administrar els seus territoris, a l’estil de la cavalleria medieval.

Quan apareixen els primers samurais?
Guerrers n’hi ha hagut a tot arreu des que existeix la civilització. Probablement abans i tot. En algun moment del segle X ja en podem trobar, i existeixen a tots els efectes a finals XII, quan passen a controlar la vida política del país.

I quan s’extingeixen?
Aquí sí que hi ha una data concreta, el 1877, quan deixen de ser considerats una casta hereditària. El 1869 el Japó havia passat del sistema de govern tradicional del shogunat a una monarquia constitucional a l’estil europeu. Al principi es manté el sistema de castes, però de seguida s’adonen que és impossible conservar-lo. Pensa que només els salaris d’aquesta casta  privilegiada es cruspia el 50% del pressupost anual del país, perquè representaven el 7% d’una població que fregava els 50 milions. Estem parlant d’entre 3 i  4 milions de persones. Era insostenible.

Com s’ho van fer per convèncer-los?
Amb molta mà esquerra i una mica de mà dura també. Va ser un canvi gradual, no podies deixar sense ingressos d’un dia per l’altre el 7% de la població, i menys encara si estàs parlant de la casta guerrera. Primer van comprar els rangs més alts pel procediment de convertir-los en governadors del que fins aleshores havia sigut el seu feu. Als que estaven en l’escala més baixa els van donar permís per dedicar-se a altres coses, i van estar encantats, perquè fins aleshores no podien, i la classe mitjana els van intentar captar canviant-los el seu sou per bons de l’Estat en condicions molt avantatjoses.

Tan fàcilment?
No tots ho van acceptar i hi va haver revoltes, la més coneguda és la que va acabar amb la batalla de Shiroyama, que no va anar exactament igual que com la retrata El último samurai: el personatge de Tom Cruise és absolutament fictici, no així el del general Katsumoro Moritsugu, inspirat en el general Saigo Takamori, que va morir a Shiryama.

Ja que en parlem, hi va haver samurais europeus?
Sí, i el més famós és William Adams, avui de moda per la sèrie Shogun que ha arrasat als Emmy. Es basa en una novel·la de James Clavell: el protagonista, John Blackthorne, és un transsumpte d’Adams, mariner anglès que a finals del XVI i després d’una sèrie de vicissituds es va acabar convertint en samurai.

Millora la sèrie original amb Richard Chamberlain com a protagonista?
Li tinc un carinyo especial a la primera, va ser la que em va despertar el cuquet pel Japó i la seva història. La nova està molt bé,  tot i que no sé si per haver guanyat 18 Emmys, però la veritat és que està molt ben ambientada i que és molt fidel a la realitat històrica. Es nota que hi ha més mà japonesa que a la del 1979.

La catana era l’espasa reglamentària?
Aquí hi ha molt de llegenda. L’arma de combat del samurai és l’arc, i després, la llança llarga, se’n diu yari, l’arma de la infanteria. La catana tenia un ús sobretot simbòlic: en el moment que es converteix en una casta hereditària, només els samurais poden portar armes. Si veus algú armat pel carrer significa que és un samurai. Així que les armes es converteixen en un símbol d’estatus. L’arc japonès era enorme, més alt que una persona, igual que la llança, que podia fer fins i tot cinc metres. La catana, tot i ser pesada i que en portaven dues –la wakizashi, una mica més curta–  era molt més portable i a la vegada és prou gran perquè tothom que et vegi s’adoni que en portes.

És la millor espasa que ha sortit de la mà d’un ferrer?
Les catanes són espases molt especialitzades, destinades a una modalitat molt concreta de combat. En realitat és un sabre de cavalleria, corba per poder desenfundar, i relativament llarga per poder atacar infant a peu. Comparar-la amb una espasa toledana o amb un gladius romà està fora de lloc.

Entre una centúria de legionaris, una tropa de soldats croats i un escamot de samurais, amb qui se sentiria més protegit?
Soc doctor en història japonesa, així que per afinitat et diria que amb els samurais, sobretot si n’agafes un de finals del XVI, quan el Japó portava dos segles de guerres civils. Si un samurai estava viu és que havia sobreviscut a moltes batalles. Comparat amb el legionari d’un quarter de la rereguarda en plena pax romana...

Estaven renyits amb les armes de foc?
Un altre mite. Quan les armes de foc arriben al Japó, el 1543, fa dos segles que estan en guerra. De seguida es van adonar que si tenies problemes ètics per incorporar armes de foc al teu arsenal i el senyor feudal del costat no, t’arriscaves a tenir l’endemà un exèrcit d’arcabussers posant setge al teu castell. D’altra banda, l’arma principal del samurai era l’arc, i en realitat, èticament no està tan lluny d’una arma de foc. Totes dues pretenen eliminar l’enemic a distància per estalviar-te el cos a cos.  

L’harakiri, era inevitable després d’una derrota?
El practicaven, sí, però per motius molt taxats. Per exemple, en cas que el samurai hagués comès un crim, se li donava l’opció de suïcidar-se ritualment, una variant diguem que honrosa de la condemna a mort. I era diferent el sepuku ritual en cas de condemna que el que es practicava al camp de batalla abans de caure a les mans de l’enemic. Aquí no hi ha tanta cerimònia, ni molt menys poema de comiat. Normalment l’alternativa era l’execució in situ, així que el vençut potser preferia suïcidar-se abans que el seu cap es convertís en trofeu de guerra.

Queden samurais?
Si et fixes en els cognoms de l’elit política del país, la gran majoria pertany a famílies que es remunten molts segles enrere i entre les quals n’hi ha, sí, de conegudament samurais.