Potser recorden aquella època quan a finals de novembre començaven a arribar les felicitacions de Nadal. Era un costum gairebé universal felicitar les festes a amics, coneguts i saludats amb una nadala personalitzada, i de fet era tota una cerimònia, que augurava la feliç proximitat del Nadal, anar a la papereria a comprar el lot de targetes, consagrar una tarda de diumenge a omplir-les i ensobrar-les, i l’endemà enviar-les al cercle d’amistats familiars –els pares– o repartir-les entre els amics de classe. En un racó de casa s’anaven acumulant els christmas rebuts, i el que començava de forma tímida acabava convertit en una estesa d’il·lustracions més aviat carrinclones –les de Ferrándiz eren les més buscades– i de bon desitjos més o menys estereotipats.

Això es va acabar en algun moment entre els anys 90 i els 2000, de la mateixa manera com es van acabar les cartes: intentin recordar quan van rebre l’última, perquè n’hi va haver una que va ser l’última. Amb tota seguretat internet i el correu electrònic hi van tenir molt a veure, i com tantes altres coses del món preinternàutic, allò no tornarà. Però sobreviu, convertit potser en una altra cosa, gràcies a uns pocs intrèpids i voluntariosos practicants dels bons costums d’antany. El més conspicu, Sergi Mas, que amb tota probabilitat és un dels últims que envia la reglamentària nadala a l’antiga i per correu. Per correu de veritat. Una il·lustració de tema festiu, dibuixada per ell mateix i que s’inspira en una escena amb ADN andosí. Entre les meves preferides hi ha la del 2021, aquella vinyeta on els veïns de Sant Juià s’han recollit davant del porxo de la capella de Sant Bartomeu, per repartir el vi bullit per escalfar el fred glacial de després de la Missa de Gall. Diu que felicita així el Nadal “des de sempre”, i sempre vol dir molt en un menairó com el Sergi Mas, que l’any que ve en farà 95! Com en el cas dels cartells de la Fira de bestiar, caldria algun dia recollir en un catàleg les desenes de felicitacions que hauran sortit del seu burí.

El que fa Casi Arajol és un pelet més sofisticat i –estem parlant del bibliòfil en cap de les Valls Neutres– lletraferit. Cada any des del 1999 imprimeix el facsímil d’un dels volums de temàtica andorrana de la biblioteca oceànica que acaba de llegar al Consell General. Aquest any ha tocat La Seo de Urgell y Valencia: Crónica de las fiestas en estas dos ciudades con motivo del XXV aniversario de la ordeación sacerdotal y solmene primera misa del Exmo Sr. D. Juen Banlloch y Vivó, obsipo de Urgel y principe soberano de Andorra, publicat el 1913 per l’Estbalecimiento Tipográfco Hijos de F. Vives Mora.  Des del 1999 només ha fallat una vegada, el Nadal del 2020 i per culpa de la pandèmia, i precisament aquest any ha recuperat el pamflet que aleshores es va quedar al calaix. N’imprimeix 250 exemplars, i si tenen la fortuna de comptar-se entre els amics i coneguts del Casi, amb els anys hauran reunit una estupenda biblioteca.

I acabem amb l’escriptora Ludmilla Lacueva. Diu que sempre havia enviat felicitacions, que el 2008 li van regalar per Nadal dos exlibris obra de Sergi Mas i que allò li va donar la idea d’escriure ella mateixa un conte per felicitar les festes: el primer va ser La mina de Llorts, el segon, Hostes vingueren  i així fins al d’aquest Nadal, La desaparició de la Verge de Meritxell. Ha canviat de portadista –els onze primers Sergi Mas, després Manuel Hernández, i els últims cinc números, Carol Garrido: “M’encanta escriure relats, m’encanta el Nadal i m’encanta fer regals als meus amics, així que la nadala em permet combinar tres grans aficions. Això sí: sempre amb temàtica andorrana, disfruto recuperant episodis o anècdotes reals que després passo pel sedàs de la ficció, i sempre amb final feliç, són els dos únics requisits que em poso. Els escric a l’estiu, sota l’ombra del meu pi i de la meva hamaca, i quan arriba l’hora d’enviar els 300 exemplars que faig imprimir, soc la dona més feliç del món”.