Són els grans desconeguts del nostre patrimoni musical. Encara més que els orgues, amb la diferència que els orgues s’han beneficiat de la gota malaia del festival i de la paciència infinita d’Ignasi Ribas, que fa tres decennis que pica pedra per posar-los al lloc que es mereixen i ha concitat, raríssim miracle, la complicitat institucional per protegir-los i divulgar-los. Els harmòniums, en canvi, s’havien quedat al racó. En el cas del de l’arxiprestal de Sant Esteve, de forma literal: al racó del cor, darrere de l’armari noble de l’orgue de veritat i, atenció, a sota del tètric pas de Setmana Santa, amb Crist jacent dintre de la caixa de vidre.

Tot plegat componia una escena pelet gore i no apta per a tots els estómacs. Però si un dia d’aquests tenen l’oportunitat d’enfilar-se al cor, a més de contemplar l’espectacle de peus, mans i tecles que dibuixa Ribas quan toca l’orgue, comprovaran que l’harmònium ha desaparegut. Per sort, no ha acabat a la deixalleria, on semblava destinat, sinó al taller de David Iglesias, orguener de Vic especialitzat a tornar a la vida instruments desnonats com el nostre harmònium. Se n’hi va anar fa uns mesos i diu Ribas, que ha gestionat aquesta resurrecció, que a l’estiu el tindrem de nou entre nosaltres. És l’harmònium un instrument vocacionalment humil, que adquirien les parròquies (i les arxiprestals) que no es podien permetre un orgue. Del de Sant Esteve sabem que el va fabricar el taller parisenc d’Alphonse Rodolphe, facteur d’orgues harmòniums, però no sabem quan. Mossèn Ramon Sàrries el recorda sempre inútil per al servei i arraconat al cor, “ja ho estava quan vaig venir el 1978 per fer de vicari”, i creu haver llegit en algun vell paper que va ser la donació d’una família de feligresos que tenia un parent que exercia de mossèn a l’arxiprestal, amb tota probabilitat a la primera meitat del segle XX. Res més.

Quan torni a l’estiu, sosté Ribas, el que tindrem serà més aviat un harmònium nou de trinca que no un de restaurat, “ideal per a la música litúrgica però també per fer-hi concerts, i que molt probablement es destinarà a la capella lateral del temple”. Els harmòniums, diu, són instruments de vent com l’orgue, però amb llengüeta, i que a diferència de l’orgue, que genera l’aire amb un motor interior, ha de recórrer a un sistema de pedals per insuflar-ne. No té tubs, una altra gran diferència, i tot i que l’orgue té registres similars, el so és “totalment diferent. Va ser, en fi, un instrument molt estès que va generar un repertori molt ampli, tant per a harmònium sol com acompanyat de veus, que seria molt interessant de recuperar”.

Ho comprovarem a l’estiu, ja ho han vist. I serà el primer d’una campanya de recuperació del patrimoni musical perquè ja esperen tanda els harmòniums d’Encamp i d’Ordino, tots dos avui muts.


Ribas reclama un orgue "digne" per a Meritxell
“No és un orgue ni pràcticament un harmònium, és un electrodomèstic”. Amb aquesta inusual severitat descrivia ahir Ribas l’instrument que el santuari de Meritxell va estrenar el setembre del 2023, sobre el paper un harmònium de la casa Johannus de dos teclats i pedaler que va costar 25.000 euros i que va ser un obsequi de la casa de colònies AINA a la basílica. “Un santuari com Meritxell es mereix un orgue de tubs i estem fent gestions per aconseguir-ho”, insisteix Ribas. El nou Johannus, en fi, va substituir l’anterior harmònium, de la casa Domus i que segons les males llengües es va espatllar perquè els ratolins es van cruspir els cables dels pedals. El cert és que Meritxell mai no ha tingut el gran orgue de tubs que a dreta llei li toca. Es veu que quan Ricardo Bofill projectava el temple es va parlar de l’oportunitat d’instal·lar-ne un, però es va acabar descartant per les difícils condicions climàtiques que hauria hagut de suportar. Si visiten Meritxell no es deixin enganyar: els tubs que decoren el teclat del Johannus són estrictament decoratius, no teanen cap funció musical.