Diu Joan Xandri Quan era petit, el més fàcil quan t’acostaves al riu era topar-t’hi una granota. Què dic, una granota! Estols de granotes. Ara intenti recordar el lector quan va ser l’última i feliç ocasió que el seu camí es va creuar amb el d’un simpàtic galàpet. Avui només en queda la traça que van deixar mentre saltironejaven pes nostres prats –pensin en la colla d’australopitecs de Laetoli, Tanzània, que fa 3,5 milions d’anys van deixar petja sobre un prat de cendra volcànica.

Doncs això, que ja no queden granotes, és el que ens explica a In memoriam, una de les instal·lacions de Transitori, la mena de retrospectiva anual que la sala d’exposicions del Govern al Parc Central consagra a un dels nostres artistes. I ho diu, aquí ve el millor, sense agror i sense retrets, gairebé ni tan sols resignació. És possible que se li escapi alguna vaga referència al canvi climàtic –és el tribut que s’ha d’abonar si no vols nedar contra corrent i quedar a la intempèrie– però a Xandri el que li interessa, i ho insinua ja des del títol, és aquest caràcter efímer de tot plegat. Res és permanent, tot canvia, també i sobretot la naturalesa, i és aquesta transitorietat intrínseca l’única característica immutable que se’n pot predicar. Un dia, no fa tant, hi havia granotes, i ara no n’hi ha. Un dia hi érem nosaltres per contemplar-les, i un dia deixarem de ser-hi, nosaltres i les granotes. Però la naturalesa continuarà endavant. Com a mínim fins que d’aquí a 5.000 milions d’anys el Sol faci patapum. Pur Heràclit –ja saben: “Mai no ens banyem dues vegades al mateix Valira”– però dit amb accent del barri del Pui on Xandri va néixer i ha viscut tota la vida, excepte l’interludi mexicà.

A Transitori, que ha comissariat de forma clarivident Francesc Rodríguez, i no era fàcil, hi ha l’obra seminal dels anys 80 (Expectants, Dualitat, Inequívoc), la resurrecció artística que va protagonitzar a partir del 2012 a la Riberaygua (Irracional), al Kunstank de Casa Masover de la Massana (Orígens), a Venècia (Ànima compartida), a la Casa de la Vall (Alternatura) i a Taranmana (Pervivència), i que culmina amb la frenètica activitat creativa de l’últim lustre. Interessantíssima i especialment assequible, amb profusió d’instal·lacions i que, com insisteix el comissari, reflecteix el que ha sigut una constant des dels inicis de la seva trajectòria: aquesta particular contemplació de la naturalesa. Amb els cinc sentits, reclama. Literalment: amb la vista, és una obvietat quan parlem d’arts plàstiques, però també amb el tacte (el bosc de paper de Igni), amb l’oïda (escoltin el xiuxiueig de l’aigua a la font seca de Reminiscència, amb l’olfacte (Captius) i ahir també amb el gust (ahir, els suculents canapès de la inauguració).

Un Xandri sinestèsic, vaja, que no està gens malament per a una visita que havia començat de la mà d’Heràclit.