A tres dies de la inauguració, la meitat de les obres ja són al seu emplaçament: s’hi quedaran fins al 28 de juliol.

Els refugiats del català Marc Sellarès al Carroi s’han endut tota la glòria mediàtica. I se l’enduran, no en tinguin cap dubte, perquè la tartera és probablement el millor aparador artístic del país. I el mèrit d’haver-lo imaginat i descobert cal posar-lo al sarró del comissari de la biennal, Pere Moles. Però no s’estranyin si els pròxims dies li surt un seriós competidor: serà el conseller d’aquí al costat, en un mural que el mateix Moles –què hi farem– ha projectat per a la paret mitgera de cal Xic, al costat del pont de la Tosca –però sense embrutar-lo: no s’interposa en la perspectiva del monument– i camí de la fàbrica de llanes. Moles s’ha inspirat en el celebèrrim cartell que James Montgomery Flagg va dissenyar el 1917 per a l’exèrcit ianqui, que acabava d’entrar en guerra contra Alemanya i necessitava reclutes.

En la versió andosina, un molt honorable i vuitcentista conseller ha substituït l’Oncle Sam original, i apel·la el caminant per a fites molt més correctes. No l’hi busquin fins la setmana que ve. Però serà l’única instal·lació del mig centenar de previstes per a aquesta segona edició de la biennal que no arribarà a temps de la inauguració, divendres que ve. La resta, sí. De fet, prop de la meitat ja han florit als tres espais habilitats: el Camí dels Drets Humans, entre el coll de Jou i el port de Siguer; la Zona dels Miradors, al roc del Quer de Canillo, i la fàbrica de llanes, a Escaldes. Reunió de Papaia, per exemple, ha aprofitat un altre paratge extraordinari i inèdit, sota el pont dels Dos Valires, per a la instal·lació amb missatge Inventa el teu camí; Jordi Casamajor ha plantat Laberint blau al coll de Jou, i Tito Farré, Sit, al pla de Mereig: una cadira gegant amb el respatller que serveix de marc per contemplar el Comapedrosa. Però no provin de seure-hi.

També es pot contemplar ja in situ, al camí ral i molt a prop d’Inventa el teu camí, Comunitat aucellenca, mig centenar de caixes nidificadores, totes al mateix arbre, que Pepe Mesalles ha tingut l’ocurrència de pintar de tots els colors del Pantone. I moltes altres: Eliana Hoyos i Jordi González han pujat fins més amunt del refugi de Sorteny per estendre la seva Bandera de pregària, una col·lecció de pedaços de roba cadascun amb el seu missatge –Esperança, Seny, Harmonia, Estimar i anar fent– al més pur estil tibetà; tornant al camí ral, Josep Maria Baró i Alèxia Navarro han fet brotar del terra no una flor ni una planteta sinó dos braços –dos braços de refugiats, cal suposar– que demanen ajuda; per això es diu Help, la instal·lació, i no passa res que tinguin un rar regust al nostre Calvente o a Lorenzo Quinn. Emma Regada, en fi, es va empescar el cap de setmana una performance als Miradors i el resultat és Llitgam, una raríssima estructura de tela i acer que s’infla (i es desinfla) segons com bufa el vent, en una estupenda metàfora del que són –diu– les relacions entre els homínids, i Dani Torres ha instal·lat també a les bordes de Mereig el que en diu Mirador Cardinal, una altra cadira de dimensions monumentals; quatre cadires en una, una sobre l’altra, que miren una al nord, l’altra al sud, i vinga.

Tot això, a la muntanya, ja ho saben; poden anar escalfant amb les fotografies del portuguès Joel Santos a la plaça del Consell, i amb les obres de Toni Cruz, Bob Budd, Carmen Madreñarroja, Eudald Alabau dEmo, Èric Rossell i de nou Mesalles a la fàbrica de llana, on per cert ahir van arribar les instal·lacions cedides per la fundació Sorigué.