Reguant, Dilmé i Turu, entre els experts que decidiran el 16 de gener les “possibles intervencions sobre el campanar”.
Ja hi ha data per a la primera reunió de la comissió que ha de tutelar la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar: serà el 16 de gener, quasi un mes després que s’ensorrés, per a estupefacció de tothom, el vestigi més antic del nostre patrimoni preromànic, perquè datava de finals del segle VIII i era l’única part del temple original que havia sobreviscut fins als nostres dies. La comissió estarà formada per una desena d’experts, cinc dels quals procedents del departament de Patrimoni –el director, Xavier Llovera; els dos caps d’àrea, Berna Garrallà i David Mas, així com l’historiador Abel Fortó i l’arquitecte Joan Bellera– i cinc més d’externs. Entre aquests últims hi ha els també arquitecte Joan Reguant i Enric Dilmé, màster en restauració de monuments, el geòleg Valentí Turu i dues autoritats internacionals en la matèria: l’arquitecte Olivier Poisson, que entre el 1997 i el 2017 va exercir com a inspector general dels monuments històrics de França, i un cinquè arquitecte, José Luis González Moreno-Navarro, director del màster de restauració de monuments de l’Etsab que ha intervingut en la reconstrucció de la cripta i del Palau Güell, i també en la de l’hospital de Sant Pau de Barcelona.
El ministeri els ha demanat, en fi, que aportin les “millors propostes tècniques per prendre així les decisions sobre les possibles intervencions que s’han de fer sobre el campanar de l’església”, a banda de determinar “amb certesa” les causes del desastre, i un estudi “més aprofundit de com es van produir els fets”, més enllà de l’episodi de precipitacions i forts vents que es va registrar el 20 de desembre i que el ministeri considera des del primer moment un “element clau” per explicar l’esfondrament de l’estructura. Convé en aquest punt recordar que el 2012 el mateix Turu va detectar un inquietant bombament de la base del campanar, que a partir d’aleshores en va anar documentant un inquietant creixement de les esquerdes, i que el ministeri hi va practicar el 2017 una intervenció per “apuntalar-ne” la base que encara no ha estat explicada amb detall i que en qualsevol cas es va revelar absolutament ineficaç: el campanar va caure el 20 de desembre, després de 1.300 anys dempeus.
‘Com’era, dov’era’
El cas és que el comunicat –el tercer des del 20 de desembre: no hi ha hagut fins al moment cap compareixença pública de cap responsable ministerial– parla d’“impulsar la reconstrucció de campanar” i de “possibles intervencions”, però ja no és la incongruència del segon comunicat, en què s’avançava que “la voluntat de la comissió és consensuar i impulsar l’aixecament de la torre de la manera més fidedigna possible”... quan la comissió encara no s’havia ni nomenat ni molt menys reunit. El que sembla en qualsevol cas fora de qualsevol dubte és que la voluntat del ministeri –i ja veurem el 16 de gener si de la comissió– és reconstruir amb la màxima fidelitat el campanar. Presumiblement, el que ens havia arribat fins a nosaltres, que era estructuralment l’original però que també ha patit, sens dubte, importants modificacions al llarg dels seus tretze segles de vida. Sense anar és lluny, convé recordar que les esglésies romàniques estaven originalment arrebossades i policromades. Els campanars, també
En aquest cas sembla que s’imposarà el criteri avui majoritari en l’àmbit de la reconstrucció de monuments: “Com’era, dov’era”. És a dir, tal com era, i exactament al mateix lloc on era. Un principi encunyat el 1902, després que el 14 de juliol d’aquell any s’ensorrés el campanile de Sant Marc de Venècia: un desastre que va generar commoció entre els venecians de l’època, i un apassionat i apassionant debat públic sobre com calia procedir. El mateix debat que ha faltat escandalosament entre nosaltres.
El principi com’era, dov’era s’ha aplicat en reconstruccions tan emblemàtiques com la del pont vell de Mostar, símbol de la guerra de Bòsnia, volat per les forces croates el 9 de novembre del 1993, reconstruït i inaugurat onze anys després, i en la del Liceu de Barcelona, després de l’incendi que el va devastar el 31 de gener del 1994. Es va reconstruir in situ i el 1999 va reobrir les portes. No era evident: algunes veus es van alçar en favor d’erigir un nou Liceu en un espai més ampli i amb un llenguatge arquitectònic contemporani. Aquest és exactament el tipus de debat que no tan sols el ministeri, sinó també i molt principalment els arquitectes i els historiadors, han obviat de manera sorprenent, com a mínim de forma pública i amb comptadíssimes excepcions.