Si per casualitat tenen un moment lliure, aprofitin i passin aquest matí pel camí ral, a l’altura de Santa Bàrbara. Amb una mica de sort encara tindran temps de contemplar les restes de la farga Areny exhumades al prat de la farga en la campanya d’excavació que va arrencar a finals de novembre i que conclou precisament avui, quan els arqueòlegs que hi han estat treballant les últimes setmanes cobriran amb geotèxtil les estructures que hi han localitzat. El que havia de ser gairebé un tràmit, per completar la campanya que s’hi va practicar el 2002, ha acabat amb una sorpresa relativa i una d’absoluta, que és la millor manera com pot acabar una excavació. Per als tècnics, és clar, perquè després toca decidir què cal fer amb les restes, i això no és tan evident quan es troben –com és el cas– en un terreny de propietat privada. 

Després hi tornem, però comencem per la casa del factor que se sospitava que podia trobar-se sota el pati del complex siderúrgic. Avui és més que una sospita, per no dir gairebé una certesa, segons l’arqueòleg Xavi Sánchez, que ha supervisat l’excavació per compte de Patrimoni. Se n’ha pogut excavar la meitat, l’altra meitat es troba sota una llosa de ciment que no hi ha hagut temps d’aixecar completament, i se n’ha identificat el que amb tota probabilitat n’és la porta d’entrada. Per sortir de dubtes caldrà esperar una nova campanya, que no té encara data fixada però que a Patrimoni ja tenen coll avall.

La casa del factor és la sorpresa relativa. De fet, l’excavació va començar pel mur del recinte que toca al camí ral perquè s’intuïa que hi podia aparèixer el que queda de l’habitació des d’on es duia la comptabilitat de l’explotació. L’absoluta és el segon forn de recuit, on es torrava el mineral de ferro abans de fondre’l. Se sabia que n’hi havia un, però ara ha aparegut un segon exemplar que conserva encara bona part del paviment, el del primer va ser parcialment destruït per deixar espai a la canonada de la serradora que va substituir la farga quan la indústria del ferro es va extingir. I aquesta duplicitat ens està confirmant el que ja sabíem: que la farga Areny va ser la més gran i la més productiva –a banda de la més longeva, ja que va estar en funcionament entre el 1753 i el 1876– entre la dotzena de fargues que s’han documentat a l’edat d’or de la siderúrgia andorrana, entre els segles XVII i XIX: “Quan un dels forns de recuit cremava, l’altre es descarregava, i al revés, així la producció no s’aturava. Per això era habitual que en les fargues més grans n’hi hagués dos”.

Un dels objectius de la campanya era aixecar la llosa de ciment del pati. Ja hem vist que ha quedat a mitges. La culpa és de la carbonera. S’intuïa que en podien subsistir les restes, i l’excavació ha permès documentar-ne una estructura més primitiva i la posterior ampliació. La cosa es va complicar, diu, perquè va caldre excavar els canals de drenatge de l’aigua que es van localitzar per sota del sòl de la carbonera, una altra sorpresa amb què no comptaven i que va alentir l’excavació. I la conseqüència de tot plegat és que caldrà una nova campanya per acabar d’exhaurir tots els nivells arqueològics del jaciment. Una... o més. Dependrà de la situació en què quedi el solar, avui de propietat privada i sembla que destinat a una promoció immobiliària. Això, és clar, si el Comú no l’acaba adquirint. Aquesta opció, clarament la preferida pels arqueòlegs, permetria programar amb temps la o les futures excavacions i deixaria oberta una porta a la conservació o, qui sap, a la museïtzació de les restes de la farga Areny. En cas contrari, s’haurà d’arbitrar com més aviat millor una última campanya per acabar-la de documentar.

En fi, que passin si poden pel camí ral. No és habitual poder veure a la intempèrie els budells d’una farga del XIX. Amb l’edifici industrial del complex que s’ha conservat gairebé íntegre. Molt modificat perquè les instal·lacions es van reconvertir a finals del XIX en una serradora. I sense rastre ni del mall, ni del martinet ni molt menys del baix forn. Però és que vostès ho volen tot!