La presència d’amiant obliga a suspendre la campanya de restauració de les emissores del roc del Pui encampadà.

Al juny va fer sis anys, sis, que Toni Martí es va treure de la màniga aquell flamant Museu de la Ràdio que havia d’anar a les instal·lacions de l’edifici històric de Radio Andorra al roc del Pui encampadà. Havia de ser una realitat el 2015, però sis anys i uns quants milions d’euros després, el Museu de la Ràdio està tancat amb pany i clau al calaix de les bones intencions, l’executiu no ha decidit encara quin serà l’ús final de l’equipament, i ahir va transcendir que la campanya de conservació i restauració dels aparells del centre emissor –assenyaladament, els deu mòduls de la monumental emissora original, construïda el 1939 per la Société Française Radioélectrique (SFR), i la més modesta Brown Boveri que s’hi va afegir el 1963– es van haver de suspendre fulminantment el juliol perquè en les feines prèvies de condicionament del material s’hi va detectar la presència d’amiant. Material fibrós altament tòxic i potencialment cancerigen, ja saben, que es va utilitzar profusament en la construcció i en la fabricació d’automòbils i ginys elèctrics fins als anys 80.

A l’edifici de Radio Andorra se’n va detectar no a l’estructura sinó en el cartró, el filament de cordó i la llana de làmpades, bobines, resistències i fusibles dels aparells emissors, i amb una funció principalment aïllant. Tot plegat, assegurava ahir el ministre portaveu, Jordi Cinca, “distribuït en un gran nombre d’objectes però en quantitats insignificants i que no han comportat risc per als operaris que hi han estat treballant els últims anys, perquè hem comprovat que no s’ha filtrat a l’aire”. Tot i això, la ministra Olga Gelabert va ordenar que s’aturés la campanya de restauració –que havia arrencat al maig i que s’havia d’allargar quatre mesos– i que una empresa especialitzada inventariés l’amiant present a les instal·lacions.

De moment ja s’ha revisat la primera planta, i està previst que la feina continuï les pròximes setmanes. Immediatament després s’elaborarà un “pla de treball” per extreure les restes d’amiant, però l’extracció definitiva es farà esperar fins a la segona fase de les obres de rehabilitació de l’edifici. I no serà fins que se n’hagi retirat tot l’amiant, acabada aquesta segona fase, quan es reprendrà la restauració de les emissores ara suspesa.

Un entrebanc més que se suma a la maledicció que ha perseguit Radio Andorra des que va tancar la paradeta, el 7 d’abril del 1984, i que inclou l’incendi del que quedava dels estudis del roc de les Anelletes, el 1991. El traspàs a l’estat de les instal·lacions d’Encamp, el 2007, la restauració de l’edifici, que va arrencar en l’època de Bartumeu, i l’ocurrència de Martí, el 2012, semblaven haver invertit la tendència, però de seguida es va veure que el Museu de la Ràdio, buc insígnia en matèria cultural de la primera legislatura demòcrata, acabaria caient en desgràcia. El projecte museològic va ser cancel·lat el 2016 –després de ser religiosament abonat: mai no n’ha transcendit el cost– i des d’aleshores el ministeri de Cultura ha practicat amb especial convicció la política de la indefinició respecte a Radio Andorra.

Cinca augurava ahir que serà el mateix Martí qui les pròximes setmanes, probablement en el debat d’orientació política, n’anunciarà el destí definitiu. Però els precedents no conviden a l’optimisme: va ser precisament al seu primer debat, el juny del 2012, quan va començar el calvari. Insisteix, però, el ministre portaveu que la decisió està “quasi” presa. I no cal recular gaire per recordar les opcions que el Govern té sobre la taula: el maig passat la ministra Gelabert avançava que l’edifici constarà d’un espai museïtzat –però que no serà el museu del 2012– on s’exposaran precisament les emissores i que serà compatible, atenció, amb els estudis de RTVA i la seu del ministeri d’Exteriors, les últimes núvies que li han sortit a Radio Andorra.

Això, si no se n’ha improvisat una de tercera. Però com comprendrà el lector, després de sis anys de projectes i desprojectes s’imposa un prudent escepticisme. I començar per l’amiant, que es veu que fins ara no havia detectat ningú.