Si l’edició passada ja havia ensenyat la poteta amb Pròleg, que es va endur el premi d’assaig literari, aquest any hi posa les dues cames senceres, i és probable que si per algun motiu es recorda aquesta edició és pel fet absolutament inèdit que el guanyador del Fiter i Rossell faci doblet. Aquesta és l’alta proesa de l’ordinenc Nil Forcada (1993), que es va endur ahir el premi de novel·la amb Tolls, relat negre negríssim, ambientat a l’Andorra d’ara mateix, i de propina –i de nou– la modalitat d’assaig amb Teoria del ridícul, la detallada bio(biblio)grafia d’un fictici escriptor andorrà que pertany a aquesta gloriosa estirp dels autors que no ha venut mai un sol exemplar dels seus llibres, en la millor tradició de metaliteratura fake del seu admirat Roberto Bolaño.
De seguida hi tornem, però ara entendran perquè la d’ahir va ser, sens dubte, la Nit del Nil, que no s’ho acabava de creure –i això que ha tingut deu dies per pair-ho– i que succeeix l’escaldenca Cristina Canut al Fiter i Rossell. I no és poca cosa compartir palmarès amb autors com Joan Peruga, Albert Salvadó, Sílvia Soler, Jordi Cussà i Víctor Mora, i fer-ho a més amb una primera novel·la. I s’hi poden jugar un peix que no serà l’última.
Tolls es posa sota l’advocació d’uns versos de Manel Gibert i pertany a la ja prolífica estirp de la novel·la policíaca a l’andorrana, on ja figuren per dret propi Salvadó (El rapte, la mort i el Marsellès), Villaró, amb la saga d’Andreu Boix; Lacueva i el seu Cerni Llop, i Casanovas (Les estrelles de Lilith). La novetat és que el protagonista és en aquest cas una dona, Sara Reis, la Gata, d’origen portuguès, per cert, i la nostra primera poli de ficció. Una poli coixa, orca, estranyament fascinada per les formigues, que en mala hora s’embolica perquè sí amb el marit d’una companya i que per això mateix s’ha guanyat l’animadversió de bona part del cos. És ella qui ha d’investigar la desaparició d’una adolescent, al llarg d’una trama que es desfà com un cabdell, de forma retrospectiva i fragmentària, on cada capítol cedeix la veu a un personatge diferent. Un trencaclosques que va néixer, diu, de l’aposta amb un amic: “Em queixava de totes aquestes novel·les que més que obres literàries són productes destinats a ser llegits tan ràpidament com els oblides, i em va dir, amb certa raó, que si jo era capaç de fer res millor. Que no!? Sujétame el cubata, li vaig contestar”.
El resultat és Tolls, que va escriure amb el doble repte que fos prou àgil com per ser llegida d’una tacada i prou densa com per ser degustada a poc a poc, i que veu de les seves lectures adolescents, especialment els clàssics de la novel·la negra ianqui de La cua de palla des de Chandler a Hammett, passant per McCoy: “A casa en teníem la col·lecció sencera i me la vaig empassar tota”. Entre els nostres polis de paper, es decanta obertament per Boix el Vidu, el guri filòsof de Villaró.
Amb Tolls d’endú Forcada la grossa de la Nit Literària, amb la seva bossa de 10.000 euros. Però una vegada s’ha demostrat, a ell i als qui en dubtaven, que és capaç d’escriure una novel·la de consum, convé advertir que on probablement aboca tota la seva ambició literària és a Teoria del ridícul, que competia a Assaig literari però que a dreta llei hauria d’haver concursat a la categoria reina. Perquè Forcada hi reconstrueix la vida i miracles de Mael Palau, crític de cine, narrador prolífic amb tirada primer pel relat breu i després per la novel·la llarga (Nocturn de Dèdal, La transformació i Grandalla, patracol d’un miler de pàgines que és a la vegada la seva obra mestra, i en realitat un escriptor fracassat que l’autor contraposa al desaparegut Antoni Morell, que considera l’encarnació de l’escriptor institucional: “La pregunta que plantejo és què hauria sigut de la literatura andorrana si en lloc d’haver tirat pel camí de Morell ho hagués fet pel de Palau”. Per sortir-se’n, Forcada recorre a l’ajuda de personatges convertit per obra i gràcia seva en carn de ficció, des de l’editor Jan Arimany fins a escriptors com Txema Díaz i Quim Torredà.
L’ombra de Bolaño és allargada, sí. A veure si tenim sort i algun editor nostrat té l’audàcia i el coratge de publicar el prometedor quest d’aquest maleït andosí, en exili perpetu –s’escapa amb 20 anys a França amb un amic homosexual, no tornarà més que de forma esporàdica i du una vida nòmada (Uruguai, Mèxic, Xile) abans d’instal·lar-se a Granada i morir-hi víctima d’un poc glamurós accident de cotxe.
El premi d’investigació històrica serà biennal
El Consell General ha dit prou i en endavant el premi d’investigació històrica que patrocina amb 10.000 generosos euros es convocarà amb caràcter biennal. La mesura és de compliment immediat, així que la pròxima edició serà la del 2026. El canvi l’ha proposat el nou jurat del guardó –Carles Gascón, Lídia Arbués, Marc Conesa i Queralt Solé– amb la intenció d’estimular la participació, tradicionalment baixíssima, per no dir irrisòria –aquest any concorrien dos originals, el passat, només un– i per donar temps als investigadors a presentar preparar obres ambicioses.
El premi d’aquesta edició no s’ha dotat, però el jurat ha acordat un accèssit per a L’evolució del Carnaval d’Encamp, de la periodista Laia Bautista (Encamp, 1998), un patracol que frega les 800 pàgines i que traça d’una banda la radiografia d’aquesta festa, que es va celebrar per primera vegada en la forma actual el 1959, i la biografia de Rossend Marsol, Sícoris, que en va ser l’ànima des de la primera edició.
