Casa Colat, del Pui de la Massana, conserva vestigis de mig mil·lenni d’història. Ho recorden la Victorina i l’Antoni a ‘Arrelats’.
Salvat Papasseit fardava amb tota la raó: “Vosaltres no sabeu el que és guardar fusta al moll/ ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells”. Doncs no. Tampoc sabem el que és que t’hagin agombolat de petit en un bressol del XVII, del 1699!, ni sopar els dies de festa en una taula massissa, aquesta una mica més nova, del 1719, on mossèn Cinto en persona va seure i molt probablement fer-hi un bon àpat en la seva jornada andosina, l’agost del 1883. Ho explica ell mateix en un deliciós capítol d’Excursions i viatges, amb aquell sensacional pretèrit perfet tan seu: “Dins una casa vegí una taula antiga que’m recordà la del comte de Pallars; és més ampla, de un gruix extraodinari, ab ralles per adorno. Llàstima que l’escapsessin uns cinch pams, trobant-la massa llarga”.
Doncs bé: qui sí que ho sap, tot això –excepte probablement guardar fusta al moll– és Victorina Font, la pubilla de Casa Colat, al Pui de la Massana, que és on es conserven aquestes dues joietes. No és que fos cap secret perquè la Victorina i el seu marit, Antoni Ubach, expliquen amb legítim orgull a qui els vulgui escoltar, però és que el bressol i la taula són només dos dels figurants de la història secular de la casa, i resulta que Casa Colat és una de les vint protagonistes, vint, d’Arrelats, un llibret extraordinari que firmen a sis mans Xavier Cortadellas, Judith Pujadó i Ignasi Revés i que repassa, com diu el subtítol, els masos, masies i famílies antigues de Catalunya, l’Aran i Andorra.
Casa Colat, no cal dir-ho, és l’única entre les andorranes. I si mereix tan alt honor és per una història que arrenca, atenció, el 1176. Abans i tot que els Pariatges. És la data de la concòrdia entre els veïns d’Andorra i els canonges de la Seu, que du la firma d’un tal Berenguer Bord. I resulta que cal Bord era el nom de la casa a l’edat mitjana. Així que 850 anys. No està malament. L’actual no és tan antiga, tot i que continua sent igualment venerable: data del 1681, quan Joan Antoni Colat n’era el cap de casa. De fet, ell no n’era fill. Venia d’una família de paraires d’Escaldes, és clar, a qui Joan Pal, el cap de casa, va nomenar marmessor en morir, el 1659. Es va acabar casant amb la pubilla, Caterina Pal, i va ser amb ell amb qui la casa va conèixer l’època de més esplendor.
Convé fer aquí un incís, per veure com les cases anaven canviant de nom: cal Bord es va dir així fins al 1533, quan la pubilla es casa amb un Pere Ribot d’Engordany. Durant tres generacions es va dir casa Ribot, fins que el 1583 una altra pubilla, Caterina, es casa amb Pere Pal Riba, d’Ordino. I ho poden endevinar: es va dir cal Pal, ja saben, fins que arriba Joan Antoni Colat. Perquè com diu Antoni Ubach, “el nom de la casa és una construcció social que fa l’altra gent. No és la família de Casa Colat qui decideix que es dirà Casa Colat”. Veurem –nosaltres o els nostres descendents, més probablement– com anirà mutant el nom, però el cert és que Colat ha resistit tres segles i mig, quasi tants com Bord.
En fi, que va ser una neta d’aquest primer Colat, Eulàlia, per a qui un bon tallista –un Sergi Mas del XVII– va fabricar el 1699 el bressol amb què la Victorina encara s’adormia de petita. I cal dir que la taula de mossèn Cinto es va encarregar per al casament d’aquesta mateixa Eulàlia, vint anys després, amb Francesc Navarro, de Castellbò Tornen a canviar els cognoms –però no el nom de la casa– com ho faran el 1800, quan Antoni Ribas de cal Ginjaume de la Massana es casa amb una pubilla, i en temps de la mare de la Victorina, que ho va fer amb Valentí Font. Ubach, descendent de Casa Rita de la Bastida –un dels fills es va casar a mitjans XIX amb una noia d’Anserall– és el penúltim a unir-se a aquesta il·lustre nissaga.
I atenció, que hi ha molt més que cognoms, bressols i taules del XVIII. La nostra relíquia preferida potser sigui un sarcòfag presumptament paleocristià que havia servit com a abeurador, i l’harmònium de la capella –perquè com totes les cases grans, Casa Colat té capella– adquirir expressament pels monjos de Montserrat perquè el mestre Pau Casals pogués assajar quan venia a Andorra.
I tot això comença el 1176. No és portentós?
