“Nota: Dia 4 Juny de 1851
Vehent tota la poblacio q lo dia de St. Feliu se encontrabe en lotems mes ocupat de lany per no poder santificarlo ab la festa majó y demes, lo Rt Regent Dr Estebe Dalleres, juns ab comissionats del honorable Consell de esta parroquia hem acordat q la festa Majó se celebrará per la Mare de Deu Agost cada any. Y que lo dit dia de St Feliu se digues misa matinal paganla lo comu al vicari conductiu. Gil Camp. Pobre Vica Con”
Aquest és el document manuscrit i firmat pel vicari Gil Camp en persona que deia constància històrica de la traïció perpetrada pels encampadans, que després de tota la vida celebrant la festa major l’1 d’agost i coincidint amb Sant Feliu, van i decideixen que en endavant faran la festa grossa per la Mare de Déu d'Agost. Va ser, ja ho han vist, el 4 de juny del 1851 quan es va prendre tan dràstica decisió, que cal posar al sarró del regent, Dr. Esteve Dalleres, i del comissionat del Comú, de qui el document omet pietosament els noms. El motiu, més aviat prosaic, és que el dia del patró coincidia amb “lo tems més ocupat de l'any”. És a dir, amb la collita dels camps de blat i de sègol, i la salomònica decisió consisteixen a retardar-la quinze dies de res.
No en queda ni el rastre
Ho explica Robert Lizarte, entusiasmat amb els paperets que dos mesos enrere va aparèixer per sorpresa i en una inspecció rutinària a l’arxiu parroquial, i que posa data exacta a la festa major d’Encamp, que des del 1851 s’ha celebrat puntualment el 15 d’agost. Especula Lizarte que a banda de no interferir en les feines de la collita, essencials en aquella societat bàsicament agrícola, els veïns hi van veure l’ocasió de traslladar la festa major la vigília del vot de Sant Roc, festiu també a la parròquia des del segle XVIII. D’aquesta manera s’asseguraven dies seguits de descans.
Tot això que hi van sortir guanyant els encampadans... i que hi va perdre el pobre Sant Feliu, de qui es va anar perdent la memòria fins al punt que el 1926, quan es va substituir l’absis romànic original de Santa Eulàlia pel quadrangular de nova planta, els feligresos no van dubtar a desmantellar la capella dedicada al sant, que hi ocupava un lloc preeminent just al costat amb el reglamentari retaule barroc. Avui només en queden les figures del patró i de Sant Isidre, recuperades també de causalitat mesis enrere en un armari de la rectoria i totes dues ara mateix a la ITV.
Un cas curiós d’oblit voluntari, o més aviat induït, perquè la devoció per Sant Feliu està perfectament documentada com a mínim des del 1696: la Consueta de la parròquia recull específicament que l’1 d’agost “se fa festa solemne en la Iglesia, se diu Missa cantana en loa Altar de S. Feliu, fent repicar al pr toc de Missa, ay ensems, y offertori al peu de la rexa del Altar major, ab la Vera Creu, y la Missa es a intenció del Vicari per no pagarse”. Tenia fins i tot els seus goigs, que avui no recorden ni els padrins de la parròquia i que començaven aixi: "Màrtir Feliu de valor/ en caritat excel·lent,/ Alcansaunos tot favor/ de Jesús Omnipotent". Lizarte intueix que la devoció pel sant és remotíssima, perquè Feliu va ser un dels primers inquilins de martirologi cristià, va ser martiritzat a Gironia en temps de Dioclecià, poem que a principis del segle IV, i el seu culte es va estendre immediatament pel nord d'Hispania i el sud de la Gàl·lia.
En fi, que un mil·lenni i mig regnant a Encamp per acabar defenestrat i amagat en un racó de la rectoria per culpa de la collita. Sic transit gloria mundi.