Confessi: s’havia imaginat l’escena, vostè a l’escenari, davant del faristol i amb l’estatueta a la mà.
Sí, sí. Però pensa que feia anys que no rodava una pel·lícula, catalana. Des del 2019, quan em van nominar per Quién te cantará, no havia tornat a treballar aquí. No m’ho esperava en absolut, perquè les altres candidates eren molt fortes, s’havien vist molt, i no semblava que Polvo serán hi pogués competir.

Doncs ha sigut que sí. Quins creu que han sigut els punts forts de ‘Polvo serán’ davant transatlàntics com ‘El 47’ i ‘Casa en flames’?
L’apartat estètic de la pel·lícula és molt important perquè no es tracta de pur costumisme, de reflectir la realitat del dia a dia, sinó que els personatges fan teatre i barregen la seva vida amb la part musical. En certa manera, per a mi era un caramelet, perquè em donava l’oportunitat de lluir-me, però en una final dels Gaudí tots els candidats són bons i pot passar qualsevol cosa.

Va dedicar el premi a les seves iaies. Ho portava preparat per si de cas, m’imagino.
Sí que tenia algunes idees al cap, però no les vaig arribar a ordenar en un text amb cara i ulls. No ho acabava de visualitzar, i quan em vaig veure allà dalt vaig intentar recordar els quatre conceptes que havia esbossat. Va resultar que dissabte feia dos anys justos que la meva àvia Loli ens va deixar. L’altra iaia, la Maria, va veure la gala per la tele des d’Andorra.

La feina d’una dissenyadora de producció, en què consisteix?
Des de triar les localitzacions i els espais més adequats per a la història, modificar-los o construir-los, fins i tot la part d’attrezzo, d’objectes, tot el que toca als personatges... En realitat, tot el que surt a pantalla que no és vestuari ni llum és responsabilitat meva. Clar que el director és qui marca la pauta: n’hi ha que tenen molt clar el que volen i n’hi ha que et donen una idea que has de desenvolupar. A Polvo serán, el director tenia moltes idees i molts conceptes i jo ho vaig haver d’endreçar, donar-li una mica de sentit i proposar-li com dur-ho a terme.

En quins moments de ‘Polvo serán’ es veu especialment la seva mà?
Aquest espai blanc, que en realitat són les cendres de la protagonista, que s’està imaginant la seva mort. Entra al forn crematori i es troba un espai ple de cendres i de ballarins. Aquest n’és un. Després, la decoració de la casa, la barreja de cortinatges, fragments decorats, la paleta de colors, els velluts... això també és aportació meva. I la seqüència final, no en faré espòiler, les flors, és un detall que tothom recorda.

Com es documenta?
Puc trobar inspiració en quadres, penso ara en l’exposició d’Antonio López a la Pedrera sobre el pas de la vida. Documentals, pel·lícules, llibres i internet, molta internet, és clar.

La seva feina passa normalment desapercebuda. Injust?
No, és natural. Una bona direcció d’art quasi ni es veu perquè tot flueix, res no grinyola, i la nostra feina és precisament aquesta. En canvi, falla quan l’espectador se sent incòmode, hi ha alguna cosa que no et quadra, no et creus la casa dels personatges, o no et creus el que veus.

Ha treballat en ficció, anuncis de televisió, videoclips... Quin és el seu mitjà preferit?
La ficció m’agrada molt, sempre que la història sigui bona. Però barrejar és molt estimulant, i els videoclips en concret, sobretot si el pressupost és generós, perquè tens més llibertat creativa, et permet fer coses més boges. Ara bé, estar mesos treballant un tema concret, convertir-te’n quasi en una experta, és apassionant. I això només t’ho dona la ficció. Els clips són ràpids, i això també té el seu punt.

Sempre hauria dit que treballar per a Madonna, Maluma o Rosalía era molt més encotillat perquè tot està al servei de la diva (o el divo).
Doncs no és així. Al final amb qui treballa és amb els caps d’equip. És direcció qui s’ha de posar d’acord amb l’artista, al final és un encàrrec i l’ha de convèncer, i molt, però el procés de creació és molt similar al d’una pel·lícula.

Qui li va despertar la vocació pel cine? 
Doncs el cineclub. Durant molts anys vaig ser una habitual de les sessions dels dimecres al Comunal. Fins que vaig marxar a estudiar a Barcelona, és clar. Anar a veure pel·lícules que ha decidit algú altre, no les que saps que t’agradaran, et permet descobrir coses que potser no hauries imaginat mai. 


I la direcció d’art? Perquè no la imagino als 15 anys dient: “Jo vull ser dissenyadora de producció”.
Intuïa que m’agradava, sempre he tingut tirada per la cosa plàstica. Quan vaig ingressar a l’Escac pensava que descobriria alguna altra faceta que m’agradaria més, però no, vaig seguir aquest camí des del principi. No tinc previst moure’m d’aquí, de moment, però tampoc no ho descarto.

Hi ha rodatges infernals?
N’hi ha. I puc parlar en plural. És més habitual del que sembla, i amb aquests directors intento no repetir. No en diré els noms, però sí diré els d’aquells amb qui he repetit, que són Paco Plaza, Leticia Dolera i Carles Marquès-Marcet.

Amb tot el xup-xup cinematogràfic que tenim a casa i a fora, què n’hem de fer, perquè hi hagi una cosa semblant a una indústria?
El cineclub és essencial per innocular el virus del cine, festivals com Ull Nu, naturalment, però una Film Commission que atragués rodatges estrangers marcaria la diferència, seria la clau per poder parlar realment d’indústria audiovisual. Som molt petits, ho sé, i és difícil que cada any es rodi una pel·lícula a Andorra, però una Film Commission facilitaria molt les coses. Tot el país és un espectacular plató, tenim infraestructures per acollir equips grans i també tenim duana, aquest és el grandíssim problema.

Quan els va dir als seus pares que volia anar-se’n a Barcelona a estudiar a l’Escac, li van intentar treure del cap?
Al contrari. Els va fer gràcia i em van donar tot l’ajut possible. Així que aquest Gaudí també és per a ells.