Què té Islàndia que no tingui Ransol o el Forn?
Atmosfera, color i sobretot mal temps, una nit infinita, hi vaig anar el gener del 2022. Un paradís per a la introspecció,  en definitiva, i això és el que em vaig endur cap aquí.

M’està dient que això no ho té, aquí?
Sí, és clar, però si et tanques quinze dies a casa inevitablement acabes socialitzant. A la caseta on vaig estar, als peus del glacial de Snaefellsnes, a l’oest de l’illa, no vaig veure una ànima en quinze dies. Ni una. I en unes circumstàncies geogràfiques i climatològiques no diré que extremes, però sí que molt peculiars.

Però les idees les portava de casa.
Doncs no. En aquest cas vaig arribar com si fos un foli en blanc. Conscient que assumia el risc que la inspiració no tingués intenció de venir a trobar-me. No va ser el cas i tot va fluir molt ràpidament.

Doncs li van sortir deu temes, vuit dels quals han arribat al disc. No està malament, per quinze dies.
En absolut. A aquest ritme seria el músic més productiu de la galàxia.

Amb què s’assembla i en què es diferencia ‘The Meaning of Now’ respecte dels tres discos anteriors?
És la mateixa aproximació quant al format instrumental, el baix té potser una mica més de presència i en lloc de trio de cordes he portat per un quartet. El més diferent és la part electrònica. Fins ara treballava amb un parell de sintetitzadors com a molt, aquí en canvi hi ha molta màquina, tot i que el resultat és molt subtil, quasi no es percep. Ha sigut gairebé una epifania i mira el que et dic, en endavant crec que se’m farà difícil tornar als dos teclats.

Hi ha sorollets, com a ‘Mountain Songs’, que era un recital de sons incidentals?
Hi ha molt de vent, molta pluja, les onades del mar... Tot enregistrat in situ amb la gravadora que sempre duc a sobre. Vaig tenir la sort que va fer molt, però molt mal temps fins i tot per als estàndards islandesos. I que la caseta és molt vella, de fet és un antic dipòsit de gel, i el vent es cola per tot arreu.

Quina sort, sí. Arribarà un dia que es limitarà a engegar la gravadora i deixar que la naturalesa li faci la feina.
Si ja és difícil millorar el silenci, encara més ho és millorar els sons que ens regala un paisatge com aquell. Seria un projecte interessant, sumant-hi després alguna coseta, això sí. Vaig veure de seguida que aquells sons podien tenir un protagonisme propi. Al final els he utilitzat com un instrument més.

El quartet de corda, li permet camuflar els seus ‘defectes’ com a baixista?
De vegades són molt útils per a això. El que passa és que el baix tot sol no diré que sigui implantejable, perquè hi ha discos només amb baix, però a mi  mateix em cansa. El quartet és la part melòdica de la peça, que acompanya l’harmonia que desgrano amb el baix. Gairebé tot està escrit per a quartet perquè necessitava les veus agudes dels dos violins.

Fins i tot Hysteriofunk es va atrevir a posar veu a un dels seus temes. Vostè, a què espera?
Ja està fet. Al primer tema, que dona títol al disc, hi ha un text que recita Christopher Aguilar. A From Nature’s Perspective hi ha una mezzo, que al disc és Maria Soler i al directe d’avui Marta Valero. Però no canta, sinó que substitueix un violí. És a dir, fa la melodia com si fos part del quartet. I a A Thousand Times, que és més pop, ja no hi ha baix, sinó guitarra acústica i l’estupenda veu d’Elisa Mas.

Diu que cada tema respon a un moment determinat. Comprovem-ho: ‘The Meaning of Now’?
L’endemà d’arribar, era al matí però encara negra nit, perquè fins al migdia no comença a fer-se clar, feia mot vent, la pluja picava els vidres i em va sortir aquesta lletra. De seguida vaig tenir la melodia.

‘With a Stone in My Hand’.
Al davant de la casa hi ha una platja amb còdols volcànics com el de la portada del disc. Un dia en vaig agafar un, vaig posar-me a jugar-hi i de nou va venir la melodia, com si m’estigués esperant.

‘From Nature’s Perspective’.
Ens pensem que dominem les nostres circumstàncies i res d’això. Per a mi aquells quinze dies pràcticament a la intempèrie en són la prova irrefutable. Fem i som el que la naturalesa ens deixa ser i fer. Res més. 

‘Footprints’.
Els dies que no plovia, aprofitava les dues hores de llum per sortir a córrer. Si havia nevat hi havia sempre unes petjades que havien de ser recents, però el cas és que el poble més pròxim està a 80 quilòmetres. No vaig veure mai ningú.

‘Latitude 41’.
No és la d’Islàndia, no, sinó la dels Monegres. Un dia que havia sortit a córrer, en tornar cap a casa perquè el rellotge em marcava tempesta, em giro  i em topo un paisatge idèntic als Monegres, on havia fet molt de treball de camp quan estudiava a Saragossa. Si no fos per la neu, és clar.

‘Words from the North’.
El vent bufava tan fort que ni sentia la ràdio que acostumava a tenir posada. Era com si fos una veu que m’anava deixant els seus missatges. 

A ‘Thousand Times’.
Quan una cosa no et surt ni a la primera ni a la mil·lèsima vegada, però a la 1001a va i t’acaba sortint, tu.

I ‘Under a White Sky’.
Just els dies que vaig estar a Islàndia va coincidir que Alvaro Rodríguez Areny, el cineasta encampadà, estava de vacances a Reykjavík. M’enviava missatges dient-me: “Brutal l’autora boreal que estem veient”. Sortia immediatament de la casa per veure-la i res, tot tapat. En quinze dies no vaig veure ni el sol ni el cel blau. El meu cel sempre va ser blanc.

Què té l’anglès que no tingui el català, per titular?
No ho sé, i ni m’ho vaig plantejar. Va sortir així.

A vostè sempre li surt així. Potser algú se sentirà ofès.
Quan escric, escric en català, com el text de The Meaning of Now. Però volia que el recités el Christopher, i per això el vaig traduir. Per la sonoritat de la llengua, potser, i perquè no hauria tingut gaire sentit que el títol del disc fos en anglès i el poema, en català. Al final, mira el que et dic, tinc més gent que em segueix als EUA que aquí.

Li hem dit neoclàssic, atmosfèric, postcontemporani...
L’última etiqueta que m’han posat és música contemporània d’influència clàssica, i la veritat és que ja m’està bé. Molt bé.

Qui roba temps a qui, el secretari d’Estat al compositor, o al revés?
El secretari d’Estat li xucla tot el que pot al músic. Mountain Sons, entre escriure’l, gravar-lo i fabricar el disc, van ser vuit mesos, i encara va ser el que més temps m’havia reclamat. Aquest m’ha costat dos anys i mig. Al final de la negociació de l’acord d’associació ho vaig deixar aparcadíssim, naturalment. Una cosa m’ha quedat clara: no hi tornaré fins que s’acabi aquesta etapa amb responsabilitats polítiques.

Quins beneficis reportarà als músics l’acord d’associació?
Tindran la possibilitat d’entrar en xarxes com Creative Europe, de poder impulsar projectes des d’aquí, o de formar-ne part, i rebre finançament, de moure’ns pel mercat interior sense risc que  ens posin pals a les rodes per raó de la nacionalitat, de facturar a fora amb més facilitat a fora, de ser contractat en orquestres com qualsevol nacional de la UE... És que tot són avantatges.

S’ha gestionat un acord a mida, veig.
No, perquè tot això a qui beneficiarà és als artistes que s’hi dediquin de forma professional, i no és el meu cas.