Ara, des que han pogut fer-ho públic, ja estan més feliços i relaxats, però déu-n’hi-do quins nervis fins que van poder deixar-ho anar: Per bruixa i metzinera, curtmetratge que, amb les històries de les trementinaires de rerefons, van rodar en paratges de l’Alt Urgell i Solsona un equip d’alumnes de l’ESCAC, s’estrenarà al Festival de Cannes, a la secció La Cinef, dedicada a l’exhibició de talent juvenil. “Des que hem pogut dir-ho estem ja més feliços que nerviosos”, assegura el director, Marc Camardons, andorrà amb arrels alturgellenques. 

Són les arrels el que més ha pesat en la imaginació del jove cineasta per concebre l’argument de Per bruixa i metzinera. “És que crec que serem la primera generació on ja no té cap pes el relat oral”, reflexiona. No és el seu cas, perquè en aquesta suren les històries explicades per les àvies: la materna, de la Casa Nova d’Ogern; la paterna, de cal Tomàs d’Oliana. No només per elles: a l’hora de confegir el guió, Camardons ha comptat amb la total complicitat de les senyores d’edat d’Oliana, que s’han sumat entusiasmades al projecte. “He escrit un relat en què vull homenatjar precisament aquesta figura de la matriarca, la dona que porta el pes de la casa aquí, al Pirineu”. Li ha sortit una història que volia arrelada a la terra, per on transita “aquest imaginari de la por al bosc, al desconegut, amb un cert misteri”. Tot i que no ens imaginem, adverteix, cap proposta truculenta, sinó una “història senzilla”, tot i que no exempta d’una certa tonalitat mística. Com tot allò que envolta l’emblemàtica figura de la trementinaire. Així, en breu i sense desvetllar gaire, l’argument gira al voltant “d’una llenyataire aclaparada per una estranya visió”. Com apunta la breu sinopsi que figura al dossier tècnic de la pel·lícula, “la Cebriana està segura d’haver vist un foc de nit a la muntanya. No hi ha restes de brases, ni testimonis que corroborin la seva visió. La seva padrina, una antiga trementinaire, intentarà fer-li veure més enllà de les flames”.

Per veure el resultat, el públic d’aquestes contrades s’haurà d’esperar una mica: Cannes exigeix l’estrena exclusiva, naturalment. “Però sí, a banda de fer-lo voltar per festivals, per descomptat que tenim moltes ganes de poder projectar-lo aquí, a casa”, s’exclama el director. 

Tot i no ser comarques explotades per l’audiovisual −o precisament per no ser-ho−, Camardons assegura que ha estat un plaer rodar per aquí. “Tot han estat facilitats, tothom ens ha ajudat només demanar-ho”, des de les administracions als mateixos bombers, “i tothom, tothom que s’ha prestat a fer d’extra”, incloent-hi, per descomptat, les senyores olianeses, que tan inesperadament veuran els seus rostres projectats en un dels més prestigiosos festivals de cinema al món. Qui els ho havia de dir! “És un altre motiu d’orgull, portar la nostra gent i el nostre català, parlat amb el nostre accent pirinenc a un lloc com Cannes”, rebla el director. 

Així que confia que rodar per aquests paratges −també per Andorra− pugui ser una constant en la seva trajectòria. Si més no, aquesta és la intenció, o l’expectativa. “L’Alt Urgell té un potencial enorme: quan pujo d’Oliana a Andorra veig tots aquests paisatges meravellosos i penso que s’han d’aprofitar”. Aconseguir-ho és “un deure, i un dret, el de no haver de marxar per treballar en allò que t’agrada”.Per aconseguir-ho, admet, “cal una lluita, que serà dura, però també motivadora”. 

“Som conscients que hem tingut una sort enorme, estar entre els setze curts que crec que s’hi projectaran, triats entre els més de dos mil presentats”, assegura Camardons, potser sense haver-ho acabat de pair del tot. El somni s’acabarà de materialitzar entre el 19 i el 23 de maig, que són els dies que el certamen reserva a aquesta mostra juvenil. 

Camardons, que codirigeix el festival Ull Nu a Andorra, ha dirigit altres peces: Estàtua de sal (2021), on reflexiona sobre el desig de pertinença i el descobriment personal a través de la sexualitat, temes recurrents en la seva filmografia. Amb els seus següents projectes, Crisàlides (2022), Traca (2024) i L’últim mort (2024), experimenta amb noves formes narratives, posant èmfasi en el territori d’origen i les arrels familiars.