El festival recuperarà la periodicitat biennal i el format de la primera etapa, amb espectacles, tallers i conferències.

Ves per on, la Covid ha sigut quasi providencial per al Festival Internacional de Pallasses de la capital, àlies FIPA, que havia ressuscitat el 2018 en un format minimalista i que la pandèmia va obligar a suspendre de nou el 2020. L’any passat ja en va fer prou a sobreviure i la sorpresa va arribar ahir, quan el conseller de Cultura, Miquel Canturri, va avançar la intenció del Comú de tornar als orígens del FIPA, aquelles cinc edicions que es van succeir entre el 2001 i el 2009 i que van convertir Andorra la Vella en referència internacional de la “comicitat femenina” com li agrada dir-ne a la directora i ànima de l’invent, Pepa Plana.

I tornar als orígens vol dir en aquest cas que es programarà de nou amb periodicitat biennal –des del 2018 era anual– i que recuperarà l’ambiciós format de la primera etapa: una setmana llarga de festival, amb desenes de pallasses repartides entre la programació oficial i la no menys suculenta programació paral·lela, tallers i conferències. Tot allò havia quedat reduït quan el 2018 es va recuperar el festival a un cartell quasi íntim –dos espais, tres jornades, cinc espectacles– però que finalment ha servit, com augurava Plana, per agafar embranzida i tornar-ho a intentar. 

Fins aquí, les bones notícies. La dolenta és que per comprovar com es concreten totes aquestes bones intencions caldrà esperar a l’edició del 2023, que tindrà lloc al maig. Però ara no ens posarem llepafils, perquè tothom que va tastar la primera etapa del FIPA sap que allò va ser el més interessant, prometedor i innovador des del punt de vista escènic que s’ha fet en aquest país en el que portem de mil·lenni.

La Temporada, com sempre
La Temporada conjunta, en canvi, són figues d’un altre paner. La 61a edició arrenca dissabte amb una programació que és quasi calcada de les 60 anteriors: un grapat de propostes populistes i amb ganxo comercial, amanit des de fa uns anys amb la torna local –aquesta vegada toquen la Jocand i l’ENA– i naturalment Els Pastorets lauredians. Curiosament, Sant Julià ofereix aquesta edició el perfil més alternatiu, ni que sigui perquè programarà els nous muntatges de la Jocand (Troianes, en la versió de Juanma Casero del clàssic d’Eurípides, 2 d’octubre) i de l’ENA, Límits, obra “de creació”, amb tot el bo i el dolent que això comporta, dirigida per Guillem Gefaell i amb un elenc gairebé clònic d’altres muntatges de la casa: Clàudia Riera, Emma Riba, Jèssica Casal i Oriol Guillem (5 de novembre). Pel que fa als Pastorets, repeteixen a la codirecció Cristina Pericas i Núria Montes, amb un muntatge que insisteix en la línia musical de l’any passat i que recupera les quatre funcions habituals (26 i 29 de desembre, 6 i 7 de gener). El càsting virtual ja està obert (cal enviar prova de vídeo al 325 224) i el presencial està convocat aquest divendres al Centre de Congressos.
La dosi diguem-ne popular –“És el tipus de teatre que ens demana el públic”, deia ahir la cònsol menor, Mireia Codina– la posarà Joel Joan amb El gran comediant, que exerceix d’home orquestra (autor, actor i director) i que comparteix escenari amb Xavi Mira (24 de novembre).

Les tres propostes de la capital tenen també un aire de déjà-vu. Com a mínim, Buffalo Bill a Barcelona i The Opera Locos. Buffalo Bill és l’última obra escrita i dirigida per Ramon Madaula, amb un punt de partida com a mínim curiós: Madaula hi encarna el cèlebre cowboy, que el 1889 va recalar amb el seu circ a Barcelona, i es deixa entrevistar per Raquel Sans, la presentadora del TN Migdia de TV3 (11 de novembre, Comunal). The Opera Locos és l’enèsima visita dels madrilenys Yllana, aquesta barreja de Luthiers i Tricicle, ara amb una peculiaríssima revisió de les àries més cèlebres de la història de la lírica (16 de desembre, Centre de Congressos).

La tercera i última cita a la capital és probablement la més agosarada: Tocar mare, escrita per Marta Barceló i dirigida per Jordi Casanovas. Atenció al plantejament: una dona vídua, jubilada i sense fills (Lluïsa Castell) posa un anunci a la premsa oferint els seus serveis com a mare. I resulta  que rep una trucada: una dona jove i òrfena que vol sentir-se filla per una vegada (Comunal, 27 d’octubre).