Explicava el nostre Migue Guerra anys enrere i en aquestes mateixes pàgines que una de les seves relíquies més preuades és un Fender del 1977 amb la firma autògrafa d’un aleshores joveníssim Marcus Miller (Queens, Nova York, 1959): tenia 17 anyets de res –pensin vostès, com penso jo, on eren amb 17 anys– i ja era una habitual del circuit de NY. Tres anys més i s’enrolaria a la banda d’un dels immortals del jazz, el grandíssim Miles Davies, per a qui va concebre, escriure i fabricar Tutu, quasi res.

Doncs bé: segur que Migue Guerra –i qualsevol que tingui debilitat pel baix elèctric: posem que parlo de Landry Riba– ja s’ha marcat en vermell la primera setmana de juliol. Tots tenen –tots tenim– una cita amb el bon Marcus, primer nom confirmat de la pròxima edició del Festival de Jazz d’Escaldes. Un nom amb regust clàssic i que remet a les grans figures que als anys 80 i 90 van desfilar per la llegendària vela del Parnal, des de B. B. King i Chick Corea fins a Dizzy Gillespie i el mateix Miles, que va il·luminar l’edició del 1989. 

Miller també forma part dels anys daurats del festival: s’hi va estrenar a finals dels anys 90, quan era encara una de les jves figures del panorama internacional, i un quart de segle després, mare meva torna convertit en un dels últims clàssics del gènere. Caldrà veure en quina reencarnació compareix al Prat del Roure: esperem que amb l’últim disc, Laid Black, el desè sota el seu nom, publicat just abans de la pandèmia. Pensin que estem parlant d’un home que s’ha prodigat com a compositor, productor i multiinstrumentista –va començar amb el clarinet i es va passar al baix per culpa de Jaco Pastorius, i qui no– i que ha treballat amb David Sanborn, Eric Clapton, George Benson, Roberta Flack i Elton John a banda de Miles Davis, i que ha firmat una vintena de bandes sonores amb un megahit universal: Da Butt, de School Daze (Spike Lee, 1988).

Així que ja ho saben: Marcus Miller com a cap de cartell d’un festival que a poc a poc recupera el temps perdut des que el 2004 el Comú va liquidar una de les marques de més repercussió internacional que ha donat la nostra escena musical. El 2017 hi va haver un intent frustrat de ressuscitar-lo, amb més bones intencions que recursos, i vam haver d’esperar fins al 2022 perquè ho tornés a intentar. Amb humilitat i conscients que trigarem anys, si mai hi arribem, a recuperar el lloc de privilegi que el Festival tenia al circuit internacional, al costat de referències com Marciac. De mica en mica es va fent un lloc: fa dos anys, amb Ron Carter i Mario Biondi; el passat, amb Eliane Elias –i el seu divisme mai vist: quin record tan amarg va deixar entre els companys de la premsa gràfica– i Toquinho, portentosa Aquarela; i aquest, Marcus Miller. De moment.

Si en volen un tastet, sàpiguen que el 8 de desembre tindrem la reglamentària ració d’espirituals de Nadal amb el Soweto Gospel, amb mitja dotzena de discos –l’últim dels quals, History of House, acabat de sortir del forn– i tres Grammys al sarró, per Blessed, African Spirit i Freedom.