L’anècdota l’explicava amb entusiasme el tallista Àngel Pla, que als anys 60 i primers 70 regentava a l’antic carrer de la Vall la llibreria Eureka: els progres catalans hi venien a adquirir d’estranquis les últimes novetats –patracols de Ruedo Ibérico i Progreso: marxisme de consum estil Hanecker, Macciocchi, el Llibre Vermell de Mao i tota aquela ferralla– i per on també van desfilar les patums del boom llatinoamericà, des de García Márquez a Cortázar... passant naturalment per Mario Vargas Llosa (Arequipa, 1936), traspassat ahir a Lima. La vegada que m’ho va explicar els ulls em feien pampallugues. De veritat, Àngel? “I tant, que sí! Mira: un dia me’l vaig trobar, sortint del Mirador. Li vaig dir que tenia la llibreria i va voler venir-la a veure. Mentre baixàvem pel carrer i la vèiem allà baix, m’anava dient: ‘Linda librería, pero que muy linda! Quan hi vam arribar va resultar que al taulell hi havia un paquet de llibres que acabaven de portar. I al damunt de tots, uns quants exemplars de la seva última novel·la. '¡Qué digo, linda! ‘Lindísima, amigo Pla!’”

No en conservem prova documental, però si ho deia el meu amic Àngel, va a missa. A més, concorda amb altres episodis més o menys mítics que envolten la història del Mirador als primers 70, quan Sasplugas el va convertir en un cau de progres i culturetes. El mateix Vargas Llosa ha explicat l’ocasió, cap al 1970, que en un viatge en cotxe des de Londres fins a Barcelona, va tenir l’ocurrència de desviar-se i passar per Andorra. Amb la mala fortuna que el cotxe li va fer figa, no hi va haver manera de ressuscitar-lo i se’n va haver de desfer com a ferralla: diu que li van abonar 10.000 pessetes, que tenint en compte que estem parlant del 1970, tampoc estava tan malament. Quin model devia ser?

Ara ja no li podrem demanar, punyeta. I la interlocutora ideal hauria sigut Ester Nadal, probablement l’andosina que més íntimament el va conèixer. El va dirigir en tres ocasions, tres, a quatre mans amb el també traspassat Joan Ollé i sempre amb l’actriu Aitana Sánchez Gijón com a partenaire. La primera, el 2006, quatre anys abans de rebre el Nobel, a Odiseo y Penélope, adaptació teatral que havia preparat ell mateix i que es va estrenar a Mèrida: “Vam assajar durant tres setmanes en una mena de casa rural que l’equip va llogar a la localitat alacantina de Sagra. Hi érem tots: Mario i la seva esposa, Patrícia, Aitana i els seus fills... Era un home extremadament metòdic, amb una rutina invariable: es llevava a les 7 del matí, feia una caminadeta de tres quarts d’hora i immediatament després, unes piscines, i a les 8 en punt es tancava a escriure. Vaig gosar apuntar-me a aquelles passejades matutines. Se’n feia creus que matinés tant, i jo li deia: ‘Hombre, Mario, es que esto se lo contaré a mis nietos!’ Tenia un extraordinari sentit de l’humor va connectar molt bé amb Joan Ollé, i a les nits ens ajuntàvem tots en una mena de haima que hi havia a escoltar-lo com explicava batalletes: el cop de puny que li va etzibar a García Márquez i que va dividir els autors boom en dues faccions irreconciliables, la campanya per a les presidencials del Perú, que va perdre davant de Fujimori... A tot hi posava molta salsa, li encantava literaturitzar-ho tot, no sabies quan estava explicant un fet tal com va passar o quan fabulava. Però era un gust escoltar-lo”.

Va ser en una d’aquestes ocasions quan li va parlar del Mirador: “Era a l’època que estava obsessionada a pujar Borís I a l’escenari. Li vaig explicar la peripècia de Skossyreff i l’home obria els ulls com plats amb aquella història que semblava sortida d’una novel·la del boom. I em va explicar la que deia que va ser la nit més terrorífica de la seva vida: va ser amb la seva esposa, dormien al Mirador, i es despertar-se a mitjanit va veure una figura enigmàtica a la finestra. Ni fantasma ni res: va resultar un gat negre, però tres decennis després encara se’n recordava. Em fa gràcia imaginar que quan es va hostatjar al Mirador hi va coincidir amb el meu pare, que hi havia fet de botones”. La llàstima és que no li estimulés prou la ploma com per convertir l’episodi en un relat. Amb molt menys Cortázar va armar Manuscrito hallado junto a una mano, el fabulós conte andosí que el 2010 va aparèixer entre els inèdits de Papeles inesperados. En fi, Nadal el va dirigir en dues ocasions més: Las mil noches y una noche (2008) i Los cuentos de la peste (2014), de nou amb Aitana Sánchez Gijón, que exercia com a musa in pectore. A diferència de les dues primeres, on l’escriptor es limitava a recitar, a Los cuentos es va atrevir a actuar: “‘Yo solo soy un principiante', deia. El Joan [Ollé] li va comentar que havia sigut alumna de Jacques Lecocq i que feia de professora de teatre i em va demanar que li impartís classes. I ja em veus a mi fent-li classes a tot un Nobel!”

Entre el Mirador i els anys d’Ester Nadal hi va haver una altra vegada andosina. Va ser a la Universitat d’Estiu del 1994 i ho recorda Àngels Vilana, que era l’ànima d’aquella extraordinària aventura intel·lectual: “La universitat tenia aleshores lloc a finals d’agost i principis de setembre, a ell no li quadraven les dates, però volia venir de totes totes i li vam canviar el dia de la ponència, que va fer el 15 d’octubre. Es va titular Ideas para una sociedad libre, i està recollida als annals. Va venir amb la seva dona, tots dos encantadors: ell, molt generós i interessat per tot; ella, indispensable per a la gestió de la vida d’un creador. Feia relativament poc que s’havia presentat com a candidat a les presidencials del Perú i encaixava amb molt d’humor la derrota davant de Fujimori: Los peruanos han sido inteligentes: me botaron”.

I acabarem amb Antoni Morell, a qui li agradava evocar l’exemplar que Vargas Llosa en persona li havia dedicat: “Conversación en la catedral, al meu entendre una de les seves millors obres, junt amb La ciudad y los perros. D’ell m’interessa sobretot la gran capacitat fabuladora, no pas les idees polítiques. I no es perdin un altre gran llibre seu, Travesuras de una niña mala”.