Atenció, que salta la gran sorpresa: poc abans que esclatés la Guerra Civil espanyola, la Moreneta es va refugiar entre nosaltres. Per a desesper del pare abat, la talla romànica va tornar a Montserrat abans del 18 de juliol. I això li ha permès al novel·lista besaluenc aixecar la sensacional i desconeguda història de l’abadia entre el 1936 i el 1939. L’explica a ‘La muntanya del tresor’ i demà la presenta a La Trenca.

Amb ‘El pont dels jueus’ va posar Besalú al mapa i va contribuir al turisme de masses que avui l’inunda cada cap de setmana. Afortunadament, tot sigui dit. Passarà el mateix amb Montserrat?
Besalú ja hi era. L’únic que vaig fer és novel·lar una història que em feia il·lusió explicar, que era explicar com s’havia construït aquell que molta gent hi va admirar. Que això després hagi portat més gent a Besalú!? Doncs n’estic content, perquè en soc fill. Tampoc crec que pugi més gent a Montserrat després d’aquesta novel·la. El que sí que m’he trobat és gent que agraeix que els hagi explicat episodis que no se sabien, donar a conèixer detalls de la història de Montserrat i de Catalunya que molta gent ignorava, amb personatges que mai hauries dit que hi van desfilar un dia.

Un dels més singulars, i mira que n’hi ha, és el Doctor Trueta.
Sens dubte. Montserrat es reconverteix durant la Guerra Civil espanyola en hospital militar. Trueta és un dels metges que hi serveixen i hi desenvolupa una tècnica revolucionària per evitar haver d’amputar extremitats gangrenades. Un altre és Moisès Broggi, i el també poeta Artur Bladé. Quan et topes aquests personatges a la documentació enriqueixen el relat i ajuden a fer-lo molt més versemblant, a viure-ho i veure-ho des d’una altra perspectiva.

Trueta per l’hospital militar. Però, i la Bella Dorita!? Què hi feia, a Montserrat!
Per la voluntat de la Generalitat de preservar en la mesura del possible la normalitat de Montserrat en temps de guerra. S’hi condiciona un dels garatges com a sala d’espectacles per a diversió dels convalescents –hi havia 3.000 llits– i hi fan pujar la principal vedet del Paral·lel. Una altra mirada, sobretot si qui t’explica aquesta història són nanos com el protagonista, Benet Nomdedeu, que amb 12 o 13 anys són hormones amb potes. 

Un dels meus favorits és Malraux.
Puja amb Max Aub a Montserrat per demanar-li permís a Carles Gerhard, el comissari polític –i germà d’altra banda del compositor–  per rodar-hi part de la pel·lícula Sierra de Teruel. És fascinant: en plena guerra, en mig dels bombardejos! Els convalescents de l’hospital hi faran d’extra i a mi em serveix per creuar la història real amb la ficció a propòsit del pare de Benet, que hi té cert paper. Benet és un personatge fictici, però un dels tres únics frares que es van quedar a Montserrat, Sabino Areso, que hi exercia de porter, era en realitat un espia franquista. I aquest sí que va existir de debò. Tots aquests detalls ajuden a entendre millor la història i li donen vivacitat.

Encara més: el primer poemari de Pablo Neruda, ‘España en el corazón’, s’imprimeix en aquests moments a Montserrat.
Gràcies al poeta Manuel Altolaguirre, cap d’Informació i Propaganda de l’Exèrcit de l’Est republicà. Es troba amb la magnífica impremta dels monjos de Montserrat i hi veu tot el potencial, no només per fer pasquins i fulletons propagandístics. La República creu en el poder de la cultura i en el valor de la paraula, i aquí s’inscriu el volum de Neruda, amb il·lustracions  de Picasso! Qui es pot estar de colar aquest episodi al relat!? I no va ser un cas aïllat. També van publicar el xilè César Vallejo.

Enmig de tot aquest ‘tinglado’, el protagonista, Benet Nomdedeu, que hi fa d’escolanet. Inspirat en un personatge real?
No un, sinó tres: un de real, Ramonet Castelló, fill d’un mosso d’esquadra que va servir els tres anys de la guerra a Montserrat. A partir d’un llibre de Maria Cinta Castelló on explica la peripècia del seu germà i dels altres nens que van viure a l’abadia en aquells temps convulsos. Un d’ells, Carlitos, el fill de Carles Gerhard. El meu Benet està basat en Ramonet Castelló d’una banda i, de l’altra, en dos personatges literaris: Jim Hawkins, de L’illa del tresor, i Bruno, de El nen de pijama de ratlles. La personalitat de Benet beu d’aquests tres personatges. I li dic Nomdedeu perquè era fill de la comunitat benedictina, i una de dues, o es deia Deulofeu o Nomdedeu, els cognoms que se’ls donava a l’època als orfes. M’agradava més el segon.

El gran desconegut és el doctor Josep Riu Porta, que el 1939, amb la retirada republicana, desobeeix ordres i es nega a volar l’abadia.
Ell és el gran heroi de la novel·la i mereix ser restituït al lloc que la història no li havia concedit fins ara. Per què ho va fer? Ho diu a les memòries: “La meva consciència de català no podia suportar haver estat el responsable de reduir a ruïnes la muntanya de Montserrat”.
 
Quin és el paper d’Andorra en tot això, sabent que els monjos de Montserrat hi tenien casa, hotel i escola?
Un de petit però molt lluït. I encara ho hauria sigut més si la imatge de la Moreneta s’hagués quedat a Andorra quan va esclatar la Guerra Civil. Aquesta història hauria sigut molt diferent.

Que s’hi hagués ‘quedat’!? Què vol dir, amb això?
Que hi va ser durant uns mesos del 1936, però va acabar retornant a l’abadia. Per això l’abat es maleeix els ossos quan finalment esclata la guerra i es veu en el tràngol de buscar-li un amagatall. Això són fets certs, no invenció meva.

I Himmler? Va venir el 1941, fora per tant del marc temporal de la novel·la, però no s’ha quedat amb les ganes de colar-lo a la trama?
Doncs no, precisament perquè és un episodi sabudíssim, i a mi el que m’engrescava era explicar el que hi va passar entre el juliol del 1936 i el gener del 1939, quan els monjos hi tornen seguint les tropes franquistes, amb els moros per cert al capdavant. Des del meu punt de vista, és aquest l’interès de la novel·la.

Les seves novel·les s’inspiren en personatges i fets reals. Necessita una base històrica, documental, per bastir una ficció?
El cert és que m’hi sento còmode, en el gènere històric, però també ho és que n’he provat d’altres. Per exemple, els tres relats que he publicat als llibres de La Marató. Tinc altres coses al calaix i tinc ganes que vegin la llum. Però em demanen novel·la històrica.

Ganes de tornar a la tele?
En absolut. Van ser quinze anys molt bons, però aquella etapa es va acabar ara en fa vuit. Estic molt content de poder-me dedicar a la literatura, la meva i la dels altres. 

És un dels escassos escriptors professionals de la literatura catalana. I sempre en ruta, defensant les seves novel·les on sigui: la setmana passada a Tremp i a La Pobla, demà a La Trenca, dissabte la Seu. Consell per a un escriptor novell: carretera i manta? 
No soc qui per donar consell a ningú. Però si una cosa tinc clara és que això ho has de fer perquè t’agrada. La meva aposta era que, si m’ho treballava, perquè aquesta és una altra, potser podria viure d’això. I viure d’això no vol dir posar-te a escriure només llevar-te. Has de vetllar pels teus llibres: els futurs, reunint-te amb gent per documentar-te, i els presents, que no et faci mandra anar a defensar les teves novel·les allà  on t’ho demanin. 

I si no t’ho demanen?
Llavors, generar tu aquesta demanda, trucant, escrivint, presentant-t’hi. Com sigui. Si no, és molt difícil fer-te un forat entre tantíssimes novel·les. Què diferencia la teva de la resta? Potser el factor humà. Qui no cregui en això crec que ho té una mica fotut per viure de la literatura. És veritat, i sap greu, que pel camí es queden moltes novel·les i moltes veus interessant que pel que sigui no segueixen aquesta via. Però res és de franc, cal un sacrifici i un esforç, com qualsevol altra feina. No conec altre camí. Pedalar i pedalar i pedalar perquè, si no ho fas, caus de la bicicleta.

Coneix la història de la talla de Meritxell, víctima col·lateral de l’incendi del 1973? Molts sospiten que va ser una cortina de fum per robar-la i constitueix el punt de partida de ‘Blau de Prússia’.
Doncs no. La muntanya del tresor intenta respondre a una viva curiositat que jo mateix vaig sentir en cert moment: què va passar a Montserrat durant la Guerra Civil, i els molts episodis si no inèdits, molt poc coneguts. Quan em demanaven per què no havia tocat un tema tan llaminer, dedicant-me com em dedico a la novel·la històrica, responia que no trobava cap argument que m’inspirés prou i sobretot, al qual pogués aportar alguna cosa nova, perquè se n’ha escrit molt i no vindré jo a repetir el que ja han explicat altres abans i potser millor. Quan descobreixo tots aquests episodis i comprovo que molta gent els desconeix, veig que aquí hi tinc un filó.

Com és que precisament Montserrat es va salvar quan tant patrimoni religiós es va cremar durant la Guerra Civil? Miracle?
Més que un miracle cal parlar de certa consciència cívica. Només esclatar la guerra, la Generalitat publica un decret exprés pel qual es requisa d’un símbol de la cultura i de la catalanitat, la converteix en l’abadia del poble i això la salva dels anarquistes. Amb una segona intenció: combatre la propaganda nacional que esbombava  la iconoclàstia d’anarquistes i incontrolats. Des de l’altre bàndol les consideracions religioses el salven dels bombardejos. Per a tots, més enllà de la política, té un significat especial.

Creu que encara el té?
Per a molta gent, sí, i no parlo d’un vincle necessàriament espiritual ni tampoc ideològic.