És ben a prop: Jo Dansa, la jove companyia de dansa d’Andorra, enguany amb la segona promoció, presentarà el proper dia 10 ‘Somiatruites’. A l’Auditori Nacional. Martí Güell, coreògraf i director de l’espectacle, és l’home que els haurà portat fins aquí. Amb permís naturalment de Mònica Vega, codirectora de tot l’engranatge. 

‘Somiatruites’.
Segona creació de la Jo Dansa, amb el gran diferencial que passem de fer una peça de carrer a una obra per a sala, per a l’escenari de l’Auditori Nacional. Un gran repte. 

Doncs ballar al carrer, com l’any passat, no deu ser fàcil. 
Sí, però hi ha tota la complexitat de l’espectacle: disseny de llums, música original de Bernat Torra, un jove d’Andorra que estudia producció musical. És més difícil en el sentit que requereix molta organització. A l’hora de ballar, és clar, pot resultar més difícil ballar al carrer. Però volíem que tinguessin aquesta experiència de teatralitat, d’escenari... i ara podem assajar directament a l’Auditori. 

Que no s’obre a tothom. 
Una oportunitat enorme per a ells, efectivament. I els genera aquesta il•lusió. Un bon espai: gran però íntim alhora. 

Com anem de talent per aquí? Sigui sincer. 
Jo sempre ho soc, de sincer. La veritat és que estic molt content. El talent és molt subjectiu, és clar, però tenim uns nois i noies amb moltes ganes de treballar. I estic veient la utilitat de la Jo Dansa: l’any passat va ser una prova pilot, on ningú sabia ben bé què hi passaria, cap a on aniria, si tindria sentit... Però enguany s’hi va tornar a presentar gent que ja va ser-hi en la primera promoció i va ser emocionant veure que es podrà consolidar, que és útil, que els nois han fet un canvi a escala interpretativa en la companyia. 

Felicitats. 
Ballar, ja ballaven tots, a esbarts, a companyies, en escoles de danses, sigui de danses urbanes o contemporani... Tots ballen, tots tenen tècnica, però aquí fomentem la idea de crear un intèrpret complet. En aquesta peça que presentem ara veureu els ballarins en situacions diferents: el moviment és la columna vertebral, però veureu que fan música en directe, hi ha text, passen per altres disciplines artístiques. Talent? Doncs és sobretot tenir ganes, l’energia que encomanen, l’autoexigència en la feina. 

Com deien a la sèrie: “La fama cuesta”. Bé, ho recordem els d’una certa edat. 
No la vaig viure, no, però som conscients que la fama costa i si hi ha una cosa que fem a Jo Dansa és posar cura a no idealitzar res. Quan jo estudiava bé m’hauria agradat que algú m’hagués explicat les parts negatives de la professió, que en té, com totes. Però alhora has de saber que es pot viure d’això, que l’art és una feina digna. Ara, es trobaran inconvenients de tot tipus: artístic, burocràtic... 

Obstacles, com arreu. 
‘Somiatruites’, de fet, va una mica per aquí. Volíem parlar sobre els somnis, també com a construcció social, com les aspiracions a la vida. Ens ha obert un univers gegant al voltant del son: des de les cançons de bressol fins als malsons. És una oda als somnis, però també a mantenir els peus a terra, que no t’ennuvolin la ment. 

Una companyia de dansa, i jove, què representa per a un país?
És vital per a un país. El primer any hi havia sis persones que es van presentar a les proves d’accés. Però han fet boca-orella i enguany n’hi havia molts més. Ara, també és obligació nostra fer-los descobrir aquest interès.  Què aporta? Més enllà de les aspiracions dels joves que volen ser ballarins, hi ha una part humana, pedagògica, de valors, de treball en equip... Els joves maduren, jo ho veig. Qualsevol activitat creativa és vital per al creixement personal. Aquí es barregen joves que venen de contextos diferents, d’escoles de dansa, d’esbarts... La qüestió és atrevir-s’hi, els diem. 

Creació col•laborativa també. 
Estic molt content, sí. Arribo a casa després d’una assaig i començo a rebre missatges: “això ho hauríem de fer així”, propostes, idees... També aprenen que no totes les iniciatives prosperen, que algunes idees es rebutgen, i aprenen a gestionar la frustració. També és molt interessant que en aquests temps que tot va tan ràpid i hi ha tants estímuls ells s’hi capbussin així... i deixin el mòbil per una estona. 

El futur de la Jo Dansa. 
N’hi veig molt. És la meva obligació, és clar, treballar per consolidar-lo i per tenir objectius cada cop més ambiciosos. Com traspassar fronteres.