Insisteix Medusa en aquesta particular i molt saludable dèria per la literatura llatinoamericana. Hi han desfilat fins al moment clàssics (Wilms Montt, Horacio Quiroga, Roberto Arlt) i contemporanis (Emmanuel Vizcaya, María Cristina Hall), amb Luis Harss com a frontissa entre uns i altres. L’última a afegir-se en aquesta il·lustre nòmina és la mexicana Olivia Terobo (1988), de qui publica Todo lo que no ocurre. Es tracta d’una col·lecció de peces breus que es mouen entre el costumisme i el fantàstic, amb personatges que busquen obstinadament (i no necessàriament amb èxit) el seu lloc al món, amb un accentuat regust experimental i on l’art, les drogues, la música i la contemplació juguen un paper destacadíssim. La crítica l’ha situat en l’òrbita d’autores que van marcar territori a la literatura la segona meitat del segle XX, des de Clarice Lispector a Marguerite Duras i Elena Garro. Abans de Todo lo que no ocurre havia publicat Un lugar seguro, un assaig a mig camí entre l’autobiografia i l’al·legat feminista, Respirar bajo el agua i Pequeñas manifestaciones de luz.