Vostès potser no se’n recorden perquè són molt joves, però que el meu amic Jordi estigui aquesta tarda a l’FNAC presentant aquest llibre de portents que és Consideracions sobre l’art rupestre, estupendament editat per Marinada, és un miracle. Un matí, mesos abans de la pandèmia, em va trucar esveradíssim. Havia sortit de cacera –a caçar petròglifs, que és l’única cosa que ell caça– i pensava que com tantes altres vegades abans (i tantes després) m’anava a explicar el seu penúltim descobriment, com l’ocasió que va exhumar un cérvol de l’edat del ferro, posem que entre els segles III i I aC, a certa cova de Valls de Valira –per 50 metres de res no és en territori andosí, punyeta–, o aquella altra que va l’home i troba no direm que el Sant Grial, però gairebé: una inscripció ibera, en realitat una advocació a Urdalike, el porc fer divinitzat que adoraven com a símbol de força i de constància. Com si li hagués toca la loteria. Diu que va alçar els braços i va pronunciar el nom d’Urdalike en va, que per primera vegada després de dos mil·lennis ressonava en aquell espai que havia sigut un santuari rupestre: “Va ser un dels moments més emocionants de la meva vida”.

Però tornem al començament: aquella vegada no em trucava per això. Estava més nerviós encara del que es posa quan topa amb un pedrot d’aquests de l’any de la picor que tant li agraden. Era cap a la part de Bolvir, rica en inscripcions iberes, ell encara no havia trobat la seva: “Que he trobat un pepino! Un pe-pi-no!”

El pepino era, atenció, una granada de mà sense explotar, havia perdut la cua i el detonador, però contenia encara la càrrega explosiva íntegra –550 grams de trilita, glups. A ell no se li va ocórrer una altra cosa que recollir-la, guardar-la a la motxilla i tirar cap avall, cap al cuartelillo de la Guàrdia Civil de Puigcerdà. Els agents aquells, que devien estar a punt de migdiada, es van eixorivir  de cop quan van veure el Jordi treure la granada de la motxilla. Per poc no els agafa una feridura. La bronca se la va endur ell perquè havia comès una temeritat majúscula: existeix el risc cert que aquests artefactes esclatin, fins i tot 80 anys després. Perquè no estan exactament morts, sinó latents, la càrrega és inestable i n’hi ha prou que la pressionis una mica perquè exploti. Això li van dir els guàrdies civils, i també que el procediment correcte hauria sigut deixar el projectil in situ i informar de les coordenades. Ni tan sols ells estan autoritzats a retirar-lo. Va haver de venir un equip Tedax de desactivació expressament des de Barcelona!
En fi, que com els deia al començament, el meu amic Jordi està viu de miracle. I feliçment també, i així és com ha pogut escriure aquest volum personalíssim, que no és ni un inventari ni un catàleg –això ja ho va fer a Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya (amb David Gálvez, 2020) i a Simbologia i pensament màgic al Pirineu (2024) sinó unes impressions personalíssimes, no necessàriament acadèmiques, sobre el significat de l’art rupestre. Un enigma major, perquè hem perdut les claus que ens permetrien desencriptar què feien aquells andosins de l’edat del ferro quan gravaven unes cassoletes, una estrella de cinc puntes o una estructura naviforme. Per què ara? Perquè fa trenta anys, trenta, que tresca per les nostres muntanyes, i per les de baix, al darrere de rocs, pedres i petròglifs, molt del material l’ha reunit en blogs i suport digital que s’acaba perdent en els llimbs, “mentre que el paper queda” –ho veuen, oi, que el Jordi sempre al meu equip– i perquè, diu, “al Pere Canturri, el pare de l’arqueologia andorrana, sempre li deia: ‘Pere, tot això ho has d’escriure, si cal ja t’ajudaré’. No ho va fer mai, es va endur tots els seus coneixements a la tomba. Una llàstima”.

Ell, d’entre les seves criatures de pedra, tria el cérvol de Valls de Valira; un servidor es queda amb el magnífic guerrer iber –consti que ho diu ell– que va descobrir cap a la Devesasses, a Sornàs, per no parlar dels guerrers medievals de Rocafort, o el secret dels rellotges de sol rupestres que li va revelar el Peret Casal a l’era de ca l’Endrieta, a les Molleres, o la vegada que va formar part de la comissió bilateral que va revisar la frontera hispanoandorrana el 2022. L’últim precedent es remunta al... 1856.

No és portentós?