El meu amic Víctor va ser un dels privilegiats que el juny del 1991 es va plantar al Sant Jordi per aquell (avui mític) concert fundacional del rock català. La veritat és que si tothom que ara diu recordar que hi va estar hi hagués anat de veritat haurien omplert tres o quatre Sant Jordis, però ara no ens posarem llepafils. El cas és que al Víctor me’l crec. Tenia tretze anys, tretze, n’han passat 33 –mare meva, l’edat de Crist– i ahir va fitxar com un campió a l’Auditori.

El cert és que de xavals de 13, ahir ben pocs. Tots eren més aviat de la quinta del Víctor (o més enllà), i això no ho dic com un demèrit, sinó al contrari, perquè Gerard Quintana i Sopa de Cabra –ahir sense Cuco Lisicic, de baixa, i amb Jaume Soler, el guitarrista, a mig gas perquè té el genoll fotut!– s’han convertit en un fenomen generacional. Anar-los a veure a ells és com si demà a la nit poguéssim tornar a la final de Wembley i veure de nou marcar Koeman aquell gol de falta. De fet, és com si ens anéssim a veure a nosaltres mateixos quan teníem 18 anys, érem feliços i no ho sabíem.

El concert, en fi. Recordin que venien –i repeteixen aquesta nit, quina sort si tenen entrada– amb disc nou sota el braç. A la primera part de la nit ens col·loquen de patac els vuit temes d’Ànima, amb El boig de la ciutat en versió acústica per començar i entremig Cercles, Quan es faci fosc i Seguirem somiant. És natural, el truc és tan vell que el va patentar Jesucrist a Les bodes de Canà –allò de deixar el vi bo per al final de la nit perquè tothom se’n vagi amb el millor dels regustos a la boca– i el dilema és en aquest punt dirimir quin(s) dels vuit passarà(n) la prova del cotó i ascendirà(n) a l’Olimp dels hits de Sopa. No és fàcil, vagi per endavant. Però potser Temps de sega i Hyde Park en tinguin alguna remota opció. La llàstima és que haurem d’esperar no sé, vint, trenta anys  per comprovar-ho. Però don fe que bona part del públic –dos plens fins a la bandera, l’endemà mateix que les entrades es van posar a la venda– se les sabia no direm que de memòria, però gairebé, les noves. O volien saber-se-les.

Vaja, que si el concert d’anit era un brownie, el cor de xocolata va arribar naturalment al final. A partir de El far del sud –es veia venir– impossible quedar-se assegut a la butaca: tots amunt i vinga, que surti el xaval que vam ser fa una eternitat: Si et quedes amb mi i Podré tornar enrere i ja a la tanda de bisos, la traca final: Els teus somnis, Si et va bé, Mai trobaràs, Camins i, és clar, L’Empordà.

El meu amic Víctor i les 500 ànimes que vibraven a l’Auditori, en trànsit. Servidor inclòs, i això que no van tocar, ves a saber per què, El carrer dels torrats. Porto una mala ratxa: Per la Batalla tampoc no va cantar That’s No Way to Say Goodbye. Però mirin, em va venir a veure el xaval que era jo cap al 1992 i va ser una alegria saludar-lo. Una mica malparit, sí, però també ben nascut, crec. Que duri.