Oi que parlen, els ocells?

Sabíem de la quiromància, de la cartomància, de la nigromància i d’altres màncies encara més improbables com l’oniromància, la geomància i la piromància. I sabíem pel cec Tiresias i el bon rei Èdip que els clàssics tenien la mania de llegir el futur segons el vol de les aus. En deien ornitomància i devia ser un art molt estès pel Mediterrani, perquè el cert és que va fossilitzar en algunes dites que han quedat en la parla popular. Una d’elles és Xant de cabrota/ pren-ne nota, d’on pren el títol el nou poemari d’Arnau Orobitg, estupendament editat, com és costum, per Editorial Andorra i que ve a ser la plasmació a net de l’espectacle homònim i a quatre mans amb el músic alturgellenc Arnau Obiols que va néixer el penúltim Sant Jordi a la biblioteca d’Escaldes.

Es veu que els nostres pagesos intuïen el que havia de venir mirant enlaire i observant els ocellets que pul·lulaven per allà dalt. Si un mal dia apareixia una pobra cabrota a la seva vida ja es podien donar per morts, ells o algú de casa seva. Senyal que la parca buscava clientela. Tot això forma avui part d’un passat ancestral que només ha deixat rastre en la llengua popular i que pocs de nosaltres sabríem desxifrar. I un d’aquests pocs havia de ser Orobitg, que –ja saben– potser no és el primer pastor-poeta d’aquestes muntanyes nostres però que molt probablement en serà l’últim. De fet, diumenge que ve se’n va als Alps francesos amb la tribu –dona i fills– i s’hi quedarà els pròxims cinc mesos a atalaiar un sensacional ramat de 1.600 ovelles merines. Serà la seva 13a temporada de pastor, i queda clar que si algú entre nosaltres podia interpretar aproximadament el vol de les aus era ell.

Altres ja ho van intentar abans que ell, tampoc es pensin que Orobitg & Obiols estrenen estrictament aquesta posella de la poesia catalana: Serrat en va ser un pioner amb un tema menor però formidable, Que volin els falziots. Ells ho fan amb merles, tudons i coloms, gralles, trencalossos i sobretot cabrotes, que és com els nostres veïns en diuen a gamarussos i bagaleus.

 

Fins aquí, la prèvia que requereix una ocurrència tan excèntrica com és aquest volum. Però no hi busquin auguris ni res de semblant. El poeta s’encarna en els ocells, diu Orobitg, per anar rumiant les dèries d’un home que passa mitja vida literalment enfilat a la muntanya: a ningú el sorprendrà que quan torna a la civilització li crema l’ànima la creixent pèrdua de biodiversitat, que és una de les encarnacions de la mort. I com que una cosa porta a l’altra, que li doni voltes i més voltes a la irreversibilitat de tot plegat. De fet, Orobitg exerceix de notari de la VII Extinció, però lluny de fer-ho amb dramatisme ni tampoc amb dogmatisme, opta per un vers anàrquic i un vocabulari efervescent que no hi entén de cotilles ni de diccionaris i que demostra per la via dels ets que hi ha un català possible més enllà d’aquest estàndard inodor, incolor i insípid que patrocina TV3. Mirin, si no s’ho creuen: “L’esponerosa que fineix amb extinció/ és/ passat, present, prolongació./ Airecel erm,/ cognició vidriada./ Auguris de col·lapse en ment hissada./ Halo d’adveniment on alt refila,/ tàcit a la destrucció./ És/ ocellitat del vincle o l’escissió./ És/ el que el morent perd de vivent/ a la mirada.” I recordin que la poesia no s’entén: s’intueix, i encara gràcies. El poemari estricte es completa amb la desena d’il·lustracions que firma el mateix Orobitg i el llibret de partitures amb propostes per improvisar quatre xants per a quatre instruments melòdics, obra òbviament d’Obiols.

Xant de cabrota –atenció: ni Cant de Xabrota ni Xant de Cabota– és més que un llibre de poesia: l’espectacle ja l’han portat a Santanyi (Mallorca) i al Museu Marés de Barcelona, i a la tardor –pensin que Orobitg estarà cinc mesos amb les seves ovelles– el presentaran a Montesquiu (26 d’octubre) i Alins (9 de novembre). De moment. Un últim tastet de regal: “Desficis en petites gàbies/ formes de deseterrament,/ noms abolits com insectes que reculen, /, llenyar boscos que ululen/ i estassar nits de bardissa/ per trobar un tros de cel àgraf/ a l’aurora/ i embastar-hi nous moixons”. Enric Casassas s’hi deu estar llepant els dits.