Explica Arcadi Espada, un dels primers propagandistes del pernil ibèric, que no va ser fins ben entrats els 50 anys que va descobrir amb perplexitat que aquell tall que tant li agradava no era altra cosa que una pota de porca amb la seva peülla, la seva tíbia i el seu peroné. Des del dia que hi va caure, és clar, el pernil ja no li ha sabut mai més igual. Diu que li recorda una de les escenes més inquietants de La carretera. Disculpin que parli de mi, però és que també he hagut d’arribar a la cinquantena, glups, i posar-me al cos no sé, vint edicions de Els Pastorets lauredians (o més) per escatir quina és la relació exacta que uneix Lluquet i Farigola: a la versió de Folch i Torres, en què Farigola, ja saben, és Rovelló, són dos rabadans inseparables units per una sòlida i masculina amistat de les d’abans. Amb Farigola la cosa es tornava una mica més ambigua i sovint un no acabava d’entendre què hi veia Lluquet en la gentil (però nyonyeta) Isabeló, tan enganxada a les faldilles del generós (però pelet inútil) Jetsé que no tingués la rústica (però espavilada) Farigola.

Fins ahir, és clar, en l’estrena d’aquesta edició de Els Pastorets. Txell Díaz i Núria Montes deixen les coses clares: Lluquet i Farigola són germaníssims, així que no hi pot haver cap dubte en l’interès romàntic del bon rabadà. Disculpin la digressió però no cada dia (ni a cada edició de Els Pastorets) tens una revelació com la d’anit, pròdiga en novetats: no era la primera vegada que Els Pastorets sortien del Claror (el 2022 es van representar al Prat del Roure) però la primera que es representaven al carrer. Amb aquesta estupenda ocurrència de convertir la terrasseta de l’antiga casa comuna en escenari i jugar amb les obertures de la façana. Difícilment repetirem escenari, perquè sembla que l’any que ve tornarem a tenir Claror, així que aprofitin les sis funcions que queden (les de demà i les dels dies 4 i 6 de gener, sempre en sessió doble, a les 18 i a les 20 hores).

Només això ja era prou reclam per veure com s’ho havien manegat les directores. Però és que també debutaven personatges principals –la Dama Blanca, erigida en narradora juntament amb Satanàs– i secundaris amb línia (el conseller general que exerceix de casamenter) o sense (els menairons). El vestuari, que firma Anna Mangot, és nou de trinca i ajuda a ubicar la narració a principis del segle XX, però si ens hem de quedar amb dos detalls, triarem les obres xineses, arriscades perquè s’han d’utilitzar amb exquisit sentit de l’oportunitat i al servei sempre de la narració –que s’entengui com i per què s’hi recorre– i les espurnes d’humor que esquitxen el text: assenyaladament, quan el conseller oficia la boda i quan li demana a Maria si vol Josep com a espòs, ella va i s’ho rumia, com si dir que no fos una opció. Per no dir el simpàtic Banyeta amb què es refereixen els rabadans al bon Satanàs.

Fa fred, d’acord, però hi ha estufes i la funció no s’allarga més de tres quarts d’hora. Aprofitin perquè potser no tornem a tenir una altra oportunitat com aquesta.