No es deixin intimidar per les proporcions del patracol: ‘Andorra i la Guerra Civil espanyola’ és un llibre des d’ara mateix fonamental, que aporta una mica més de llum a un període que fins ara només Amparo Soriano havia tocat en profunditat i del qual el nostre país en va sortir indemne gairebé de miracle. Demà es presenta a La Llacuna.

Una de les sorpreses del llibre és que en surt una Andorra molt més decantada cap al bàndol nacional del que molts ens pensàvem.
Sí, però el presentisme és molt perillós, i no seria encertat afirmar que Andorra va ser durant la Guerra Ciivl al 100% franquista. Andorra oscil·la cap al bàndol rebel a partir del 1937, quan comença a fer gestions per proveir-se d’aliments de cara a l’hivern després d’haver-les passat magres el primer hivern de la guerra. La primera opció del Consell General és sol·licitar ajuda a la República, que fa cas omís, i al final s’acaba dirigint a Burgos. Però atenció, perquè no serà un ajut gratuït. 

El viratge cap al bàndol rebel, va ser per oportunisme?
És evident que un país rural com era Andorra el 1936, amb poc més de 4.000 habitants, les idees progressistes o republicanes havien de tenir-hi un ressò més aviat escàs. Però el Consell, amb Cairat al capdavant, va jugar les seves cartes, acostant-se al bàndol que el podia i que el volia ajudar. I aquest bàndol va ser Burgos.

És amb Cairat com a síndic que el Consell comença a mirar cap a l’Espanya nacional.
Al predecessor de Cairat, Francesc Molné, se l’ha de posar en valor, perquè es veu obligat a assumir el càrrec amb la dimissió de Pere Torres. Som al juliol del 1936, i acaba fent tractes amb el comitè de la Seu, que a l’octubre i el novembre del 1936 envia aliments a Andorra. Cairat és, de la seva banda, un home de dretes, de fortes conviccions catòliques que l’aproximen a la Mitra i per extensió al franquisme. Però el raonament que hem de fer és aquest: si la República no respon a les nostres demandes d’ajuda, la buscarem a Burgos.

Per què va fer el sord, la República?
Per desconeixement i per desídia. La República no considera Andorra un territori interessant des del punt de vista estratègic. I això que hi circulen milers de persones, molts dels quals homes en edat militar, pròfugs i desertors, a partir sobretot del 1937. Hi hauria d’haver parat atenció molt abans, i no ho farà fins al 1938, amb el delegat Josep Maria Imbert, però ja és massa tard i no té cap possibilitat d’influir en els esdeveniments. 

No ha localitzat cap document que provi un intent anarquista d’ocupar Andorra? Ho dic perquè va ser un dels arguments oficials dels guàrdies de Baulard.
El que tenim són proves que demostren que no hi va haver cap pla per donar un cop anarquista a Andorra. Se’m fa fins i tot difícil d’entendre com durant tants anys s’ha donat per bona aquesta hipòtesi sense haver-la contrastat degudament. En tots els documents es desmenteix de forma taxativa la teoria que els milicians de la Seu, conxorxats amb els obrers de Fhasa, preparessin cap cop al país. No hi ha cap tipus d’evidència. 

Però els primers mesos de la guerra hi ha incursions i amenaces que fan plausible el temor a un cop anarquista.
Això és una cosa, i una altra de ben diferent sostenir que es va arribar a plantejar un cop d’Estat per implantar el comunisme llibertari i annexionar Andorra a Catalunya. Els historiadors hem de ser curosos, cenyir-nos a la documentació, ser lleials a les fonts i no plantejar hipòtesis fantasioses sense cap suport fàctic.

Va ser en tot cas una excusa perquè França enviés els gendarmes.
A finals d’agost del 1936 ja es parla a França de la necessitat d’enviar-hi guàrdies mòbils. L’explicació és, en la meva opinió, evident: França el que vol és protegir els interessos que té a Fhasa, empresa amb part del capital francès i amb connexions al Quai d’Orsay. El temor de França és que quan arribi l’hivern els anarquistes puguin col·lectivitzar Fhasa. Aquesta era una possibilitat no tan remota com la de l’ocupació i el cop d’Estat anarquista. Però tampoc no en tenim cap prova i ens movem per tant en el pantanós terreny de la història- ficció. 

Baulard arriba a més després de la sessió que vostè considera il·legal en què el Consell demana l’enviament d’una força al copríncep francès.
Absolutament il·legal, perquè des del 1933 les sessions del Consell havien de ser públiques i no va ser el cas. La vinguda de la gendarmeria la decideixen un seguit de consellers propers a la Mitra i posteriorment al franquisme. Som a mitjans setembre del 1936. Es convoca una nova reunió, ara sí, de tots els consellers però de nou secreta. La tesi de la invasió anarquista prevista per al 26 d’agost ja era de domini públic, però els únics que van entrar a Andorra aquell dia van ser els guàrdies mòbils, no els anarquistes. La segona sessió del Consell demana la intervenció francesa i acorda la convocatòria d’un referèndum, que per cert van guanyar per golejada els partidaris del no.

Els gendarmes van actuar indiscutiblement com a força dissuasòria.
Els sis policies andorrans no podien assumir de cap manera el control de la frontera. El centenar de guàrdies de Baulard, sí. El que és evident és que l’arribada de la gendarmeria és positiva a tots els nivells per al país. Primer teixeixen una molt eficaç xarxa d’assistència sanitària i d’evacuació dels refugiats cap a França. I després quadren els milicians de la Seu que estaven protagonitzant incursions i amenaçant refugiats, fins i tot el bisbe.

L’ajut del bàndol nacional, va ser des del primer moment interessat?
En un context bèl·lic res no és gratuït. Els rebels veuen de seguida les opcions d’aconseguir a través de l’ajut alimentari un acostament del Consell General als postulats franquistes, i de teixir una xarxa d’espionatge que canalitzarà cap a l’Espanya nacional molts dels evadits que arriben a Andorra, de vegades enganyats i obligats a allistar-se a l’exèrcit franquista. 

Com s’ho cobren?
En primer lloc, aconseguint que el Consell General no s’oposi mai a qualsevol decisió que Miquel Mateu prengui respecte a Fhasa, ni quan va tallar el subministrament d’energia a l’Espanya republicana ni quan França va expropiar durant deu dies la central, el desembre del 1938, i li va faltar temps per demanar al copríncep que rectifiqués. No oblidem tampoc que no estem parlant d’un ajut humanitari: Andorra va pagar 600.000 pessetes per cadascun dels dos combois amb aliments que van venir des de Burgos. I per acabar, la comissió interministerial creada el 1940 al Govern franquista per immiscir-se en les decisions del Consell General, especialment les que tocaven als refugiats, en aquell moment exiliats republicans.

En això no se’n surt, Franco.
No, i cal destacar  el paper de Cairat, que malgrat la seva proximitat al franquisme, no cedeix al xantatge. Andorra acollirà refugiats de la CNT, d’Estat Català, d’ERC, del PSUC. Mig miler de persones de tots els perfils, alguns d’ells molt significats des del punt de vista anarquista i catalanista.

Soriano planteja que Franco va amenaçar de bombardejar Fhasa si es restablia el subministrament a Barcelona.
Soc en aquest punt prudent. Tornem a fer història-ficció perquè no tenim documents que en deixin constància. Però si em demanes si Franco es podria haver arribat a plantejar el bombardeig, arribat el cas, la resposta és sí. Si hagués calgut, crec que no hauria tingut gaires escrúpols a ordenar el bombardeig. Estava dit i escrit que calia aconseguir pel mitjà que fos que Fhasa aturés la producció. I el novembre del 1938, just abans de la requisa francesa, es registren vols de l’aviació franquista per sobre d’Andorra per marcar múscul. Però no va caldre.

Quan arriben les tropes d’Aguirre al Runer, va haver-hi perill cert d’una ocupació franquista d’Andorra?
Crec que mai no es va plantejar obertament una annexió per part de l’Espanya franquista. Franco té molt clar que la sobirania andorrana recau en els coprínceps, no en Espanya, i que no es podia atacar França. Però també té clar que cal un copríncep episcopal de la seva corda. I Guitart no ho era. Per això quan el bisbe mor, el 1941, passen tres anys abans no es troba un bisbe prou addicte, que va ser Iglesias Navarri. Les relacions del franquisme amb Guitart van ser molt tibants. 

Guitart ha tingut mala premsa: pràcticament l’hauríem oblidat si no fos per la biografia que li va dedicar Badia.
Se l’ha jutjat paradoxalment pel discurs franquista, impostat i forçat. Guitart no cau bé al franquisme, per les seves simpaties culturals vers el catalanisme, i tampoc a la República, per raons òbvies. Era a  més íntim de Vidal i Barraquer, un dels cinc bisbes espanyols que no firma la carta col·lectiva dels bisbes espanyols, l’1 de juliol del 1937, en suport dels rebels.

Guitart sí que la va firmar.
Sí, però a última hora, quasi in extremis, i just en el moment que s’inicien les gestions per portar aliments des de l’Espanya nacional. Crec que Guitart s’acaba menjant les seves conviccions, tot i que ideològicament estava sens dubte més a la vora dels rebels que de la República, per ajudar Andorra. El franquisme mai no li va perdonar que s’exiliés el setembre del 1936 a San Remo en lloc de fer-ho a l’Espanya nacional. 

Sense Mateu, hauria transigit Franco en la qüestió dels aliments?
Hauria sigut indubtablement molt més difícil, perquè el seu paper d’intermediari entre Andorra i el bàndol rebel i encara més, entre Guitart i Franco, és essencial. 

Vist el paper clau de Mateu, comparteix la decisió de defenestrar-lo del carrerer escaldenc, que Toni Martí va prendre el 2010?
No em correspon a mi parlar d’aquesta qüestió.

A Baulard se’l va acusar de simpatitzar amb republicans i amb rebels. Què n’opina?
Baulard era essencialment un oficial de la gendarmeria. Per la seva correspondència s’intueix una major afinitat amb la República, però era radicalment contrari a l’anarquisme, una posició d’altra banda molt francesa. 

Als inicis se’l va considerar pràcticament un invasor, i la intervenció francesa, una ocupació.
El referèndum convocat l’agost del 1936 per validar (o no) la intervenció és inapel·lable: guanya el no a totes les parròquies excepte a Sant Julià. No volen la gendarmeria. Segurament tenien por que posessin el nas en el comerç, el contraban… Quan comproven que no és aquest l’objectiu, sinó el control dels refugiats, els recels decauen i la desconfiança inicial cedeix. Intueixo que si el 1940 s’hagués fet una consulta sobre la intervenció francesa el resultat hauria sigut molt positiu.

Els 17.000 refugiats que passen entre  el 1936 i el 1939, són molts o pocs, comparats amb els de la II Guerra Mundial?
Moltíssims més. A la II Guerra Mundial potser hi van passar entre 8.000 i 10.000 persones.  I el trànsit és molt diferent, els evadits de la Guerra Mundial no tenen cap intenció de quedar-se ni d’arrelar al país. Andorra és simplement un trampolí per arribar a Barcelona i saltar a Lisboa o Gibraltar. Entenc que parlar d’aviadors aliats, de nazis i de fugitius jueus és molt més llaminer. Però el paper d’Andorra pel que fa als refugiats és molt més important durant la Guerra Civil que durant la Guerra Mundial. En els moments més durs de la Guerra Civil podien coincidir a Andorra dos milers de refugiats. Estem parlant d’una població que amb prou feines superava els 4.000 habitants. 

Ha trobat indicis de guies de la Guerra Civil que pelessin o abandonessin els seus ‘clients’, com sosté la llegenda negra per a la Mundial?
No. El que hi ha és gent que cobra per la seva feina, però això no ens ha de sorprendre, s’hi jugaven la vida, i morts a la frontera, mig centenar de fugitius caiguts a mans dels carrabiners, que disparaven sovint a matar.