El taxidermista gironí Salvador Pérez reconstrueix la història de les fotos erròniament atribuïdes al museu Areny d’Ordino.

Misteri resolt: la penúltima Peça del mes de l’Arxiu Nacional exhumava un grapat de fotografies inèdites del Gran museu de ciències naturals que Pau Xavier d’Areny-Plandolit (Tolosa, 1876–Barcelona, 1936) va obrir el 1933 a l’edifici de l’actual Auditori Nacional. Documents excepcionals perquè no es coneixien –fins a la data– imatges de l’interior d’aquell visionari projecte de Pau Xavier, que a més de taxidermista va ser –segur que ho recorden– ginecòleg i anatomista, editor, mag i, des del 2013 –quan Joan Peruga el va convertir en protagonista d’El museu de l’elefant– també honorable personatge de ficció.

Doncs bé: entre aquella mitja dotzena d’instantànies suposadament ordinenques se’n van colar tres que de seguida van posar la mosca rere l’orella al naturalista gironí Salvador Pérez, autor d’un blog monumental que es titula Taxidermidades. Tan monumental que conté l’esbós de biografia més detallat que es coneix sobre el nostre doctor. El cas és que a Pérez li semblava haver vist algunes de les peces atribuïdes a Pau Xavier relacionades amb el museu de ciències naturals de Madrid, on el mateix Pau Xavier havia intentat el 1907 d’obtenir plaça com a dissecador titular. Sense èxit, per cert.

Doncs tenia raó. Pérez ha reconstruït la història dels conjunts de bèsties dissecades que apareixen a les fotografies –ell en diu escultures–, i s’atreveix fins i tot a proposar-los data: les devia fer Ramon, fill de Pau-Xavier, en un viatge que l’estiu del 1928 els va dur tots dos a Madrid i que van aprofitar per visitar el taller del taxidermista Luis Benedito al museu de ciències naturals de Madrid. El mateix on dos decennis abans li va donar carbasses a Pau Xavier. Pérez, en fi, disecciona exhaustivament l’estupenda fotografia d’aquí dalt, amb sorpresa reial inclosa: resulta que a la vitrina de l’esquerra hi identifica la guineu ferida que l’infant Jaume de Borbó, fill del rei Alfons XIII, li havia encarregat el 1926 a Benedito.

L’isard que l’acompanya també té origen reial: l’havia caçat en una munteria a Gredos el mateix Alfons XIII, que el 1916 el va donar graciosament al museu madrileny. Benedito encara van trigar uns anys a armar el conjunt: el 1928 se’ls van afegir un mascle i dues femelles –una d’elles és la que apareix a mig muntar al centre de la fotografia– i tots junts van conformar una escena que va ser exhibida el 1929 a l’Exposició Internacional de Barcelona, i l’any següent en una fira de caça a Leipzig. Devia tenir molt d’èxit perquè Alfons XIII en va regalar un conjunt similar a Jordi V del Regne Unit. I no li estranya perquè –diu Pérez– “Benedito practicava una tècnica de taxidèrmia escultòria –la dermoplàstia– força més evolucionada que la que emprava Pau Xavier”.

Un toro i 36 abellerols

Tampoc se li escapa l’estranya estructura cònica que ensenya el nas a la dreta de la fotografia, i que correspon –diu– a la trompa de l’escultura en guix i a mida natural d’un elefant africà que actualment també s’exhibeix –recoberta, és clar, amb la pell de l’animal– al museu de ciències naturals. Al darrere, i només apta per a ulls entrenats, hi descobreix models a escala d’un antílop sabre, “el primer mamífer que va muntar Benedito”; del cèlebre Verdejo, el primer toro que es va exposar al museu, i la closca d’una tortuga llaüt pescada el juny del 1928 a la localitat asturiana de Tazones, i que ha servit per datar aproximadament la fotografia –i l’estada de Pau Xavier i de Ramon a Madrid.

La investigació no s’acaba aquí. Pérez ha identificat també l’escena del mig, un grup d’abellerols –trenta-sis, exactament, caçats el 1916 als boscos del Pardo– conegudíssim entre els aficionats a la taxidèrmia perquè és una de les obres mestres de José María Benedito –el germà gran de Luis– i encara avui ocupa un lloc de privilegi a la galeria central del museu madrileny. Pérez, en fi, consagra una altra entrada, també detalladíssima, a les fotografies i sobretot al contingut que sí que corresponen al museu Areny d’Ordino, i posa rostre, atenció, a Pau Xavier, de qui fins ara només es coneixien dos llunyaníssims retrats –consultables a l’arxiu en línia de l’Arxiu Nacional– i el posat davant de l’elefanta índia que va circular coincidint amb la publicació d’El museu de l’elefant.

Doncs bé: Pau Xavier és l’home que en el retrat d’aquí al costat es recolza sobre una pantera dissecada, tal com va aparèixer a La naturalización, opuscle que ell mateix va editar l’any 1914: acabava d’obrir el primer museu Areny. Però no a Ordino, sinó al número 66 del carrer Escudellers de Barcelona. El d’Ordino, com és sabut, es va fer esperar fins al 1933. Els 1.700 exemplars que integraven la col·leció sencera –entre els quals, una girafa, una boa, i una iguana; tres pitons i tres cocodrils, vint-i-dos voltors i vint-i-cinc flamencs, un grup de micos, tres esquelets humans i un considerable contingent de taurons, per no parlar de l’elefanta– van ser venuts el 24 de novembre del 1948 i per 200.000 pessetes al Museu de zoologia de Barcelona.