Feia dies que hi rumiava, però el Vist i no vist de dimecres passat, amb aquella  estupenda perspectiva aèria de la plaça Rebés als anys 70 en què els ulls se te n’anaven al Nen amb peix que coronava la font central va ser la gota que va fer vessar el vas: on és avui, aquest bronze del més gran dels nostres escultors? La sorpresa, diu Josep Maria Ubach, a punt de culminar el monumental catàleg raonat de la nostra escultura a la via pública, la tenim uns metres més enllà: el Nen amb peix no s’ha mogut de la plaça, però en lloc d’ocupar l’espai central que li hauria de correspondre, està encaixonada en un raconet, entre la vegetació, les terrasses dels bars veïns i la rampa d’accés als aparcaments de la plaça del Poble. És a dir, amagada, “com si a algú li hagués fet vergonya deixar-la al lloc preeminent que per definició ha d’ocupar una obra d’art, sobretot quan l’exhibeixes al carrer”. 

Ubach se’n fa creus de la nul·la sensibilitat de les nostres institucions. Nen amb peix (1960) és responsabilitat del Comú, i cal dir que l’anterior corporació ja li va buscar un emplaçament més digne. Va ser després de reubicar la Mari Carmen, també de Viladomat, que es floria a la rotonda de Tobira. Però no n’hi va haver prou amb la mica de sensibilitat de l’aleshores cònsol menor, Miquel Canturri, i Nen amb peix s’ha quedat com qui diu castigat de cara a la paret: “Si no saps que hi és resulta gairebé impossible veure’l, de tan amagat com arriba a estar.” Ubach li té pensats emplaçaments més adequats: per exemple, davant del Comú, on comença l’itinerari turístic del centre històric i on formaria parella, diu, amb Noia asseguda, l’espectacular marbre de Carrara obra també de Viladomat que es custodia al rebedor del mateix Comú i que també mereix, diu, un lloc més preeminent i més visible.

El bisbe Guitart de Cussachs, a la rambla Molines, juntament amb les dues peces de Teruggi –el Sant Esteve de la plaça del mestre Fontbernat i el monument als 700 anys dels Pariatges, rere Casa de la Vall–, el Contrapàs de Sergi Mas, a la placeta de Sant Esteve, i la Morisca, també de Viladomat i de nou a la Casa de la Vall, constitueix un itinerari artístic de primer ordre del qual Nen amb peix queda exclòs per pur desconeixement. Però el que més li dol a Ubach és que no es tracta d’un cas aïllat. La mateixa desídia observa en el Monument als homes i les dones d’Andorra amb què l’escultor català Emili Armengol va retre homenatge a la Constitució del 1993. La peça, una mola d’acer de 3,7 metres d’alçada, ocupava fins al març del 2017 el parterre central dels jardins de Casa de la Vall. L’eterna remodelació d’aquest espai va recomanar reubicar-la a la plaça del Consell. S’ha quedat al racó més amagat, i empetitida a més pel contrast amb la façana de l’edifici. 

Art que fa nosa
Un altre cas no ja similar, sinó clavat és el de l’Homenatge als castellers, la peça del també català Antoni Llena que el Comú va plantar l’agost del 2022 a la plaça Vinyes per reforçar, deia l’aleshores cònsol, l’agermanament amb la ciutat de Valls. Va sorprendre aleshores l’emplaçament, que havia de ser provisional. Veurem com queda després de la remodelació de la plaça, si finalment es du a terme, però de moment s’ha quedat al racó més trist i llòbrec. Una llàstima, diu, i de difícil comprensió, perquè a escassos metres hi ha l’Homenatge a l’immigrant, d’Antonio Tenreiro, “artista que mereix tots els respectes però una obra en la meva opinió molt menor que la de Llena: et pot agradar més o menys, però és un escultor de primera fila”.

I acabem com començàvem, amb Viladomat, a compte d’un altre homenatge, ara a Lleonard. Un bronze que amenaça també de passar sense pena ni glòria, absolutament desapercebut rere la gran vidriera circular de la planta baixa de la CASS: “Segur que la major part dels lectors hi haurà passat, i encara més que ben pocs s’hi hauran fixat. La ubicació no pot ser pitjor, rere un vidre convex, que genera reflexos que en dificulten la contemplació, i sense la mínima previsió d’aixecar-la sobre una penya per fer-la més visible”. En fi: com es veu, la falta de sensibilitat amb l’escultura a la via pública és transversal i comuna  a l’Administració: “És que me’n faig creus, perquè per definició una obra d’art que decideixes exhibir al carrer ha d’estar en un lloc ben visible. No entenc aquesta dèria a deixar-les a qualsevol racó, com si no acabessin de saber què fer-ne o, pitjor encara, com si els fes nosa”.