“Durant el període central del segle XX, Andorra deixava de ser un país bàsicament agrícola i ramader per construir una economia sustentada en el comerç, la indústria i els serveis, especialment turístics. Paral·lelament, la publicitat d’aquestes activitats, és a dir, la comunicació escrita i visual dels comerciants o empresaris adreçada als possibles clients o compradors, evolucionava al mateix ritme”, explica Pere Moles en la introducció d’Andorra.Tresors gràfics. Un passeig per l’inici de la publicitat a Andorra (2+1 Editors, amb la col·laboració de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis).

El dissenyador gràfic reivindica la publicitat gràfica com “un patrimoni públic que cal inventariar, conservar i divulgar”. Per això ha recopilat en un volum els anuncis publicats en la premsa entre el 1917 i el 1969, amb una interrupció en el període 1937-1944 a causa de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial.
Fins als anys 40 no hi va haver cap impremta al Principat i, per tant, entre el 1917 i el 1937 la premsa andorrana s’editava, sobretot, a Barcelona. El 1917 neix Les Valls d’Andorra, de la qual només es publiquen set números. L’any 1929 apareix el Butlletí de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona. Després de publicar 34 números, el succeeix La Nova Andorra (1932) i el 1933 es publica Andorra Agrícola. La publicació més rellevant de l’època va ser Poble Andorrà, de la qual van sortir 45 números entre
1934 i 1937.
En aquest període, segons argumenta Moles en el llibre, “la figura del dissenyador no existia”. Els anuncis no perseguien “fins estètics, sinó purament comercials i de divulgació”.  No obstant, Moles detecta “una certa evolució”, ja que incorporen alguna fotografia o il·lustració i els “primers reclams”, com el lema El més confortable i el més econòmic, de l’hotel Oros d’Encamp. Els anuncis d’establiments hotelers reflecteixen “una incipient indústria turística”.
El 1934 també apareixen reclams per venir a comprar tabac “a preus més econòmics que França i Espanya”, i que són “tot un indici del turisme de compres que s’imposaria unes dècades després”, afegeix Moles.
Amb la instal·lació d’impremtes pròpies sorgeix una incipient premsa andorrana. Entre els anys 1952 i 1969 les publicacions són, sobretot, d’associacions i escoles. També apareixen anuncis als programes de festa major, una eina molt útil perquè els comerciants informessin dels seus productes i serveis.
Entre les revistes del període 1944-1969 destaquen Miscel·lània Cultural (1956), “dedicada a la promoció del turisme que començava a arribar al país”, Guia Principat d’Andorra (1963), amb “continguts sobretot publicitaris”, i Anuari-Guia Turístic i Comercial del Principat d’Andorra (1968), “de periodicitat anual i contingut primordialment
publicitari”.
Moles diu que en aquesta època les empreses “comencen a donar més importància a la imatge gràfica”. Els anuncis incorporen “il·lustracions i dibuixos fets amb intencions decoratives”, amb una clara voluntat compositiva i de disseny. D’aquesta època destaquen els anuncis de Cafè El Conseller i d’Anís l’Andorrana, ja que tots dos incorporen el 1956 dos personatges típics del país (el conseller i la pubilla).
“Aquest llibre s’acaba expressament l’any 1969”, subratlla Moles, que insta “les noves generacions d’andorrans” a completar el recull publicitari.