Recordo dels anys d’estudiant la colla d’Arquitectura com una raça a part, sempre pel seu compte i amb unes ínfules artístiques –devien preparar-se per convertir-se en el següent Gehry, el següent Foster o el següent Nouvel– que no generaven grans simpaties entre els companys de la residència. Després he tingut grans amics arquitectes i n’he seguit i –en ocasions– admirat l’obra. Però m’ha quedat per sempre aquell gest entre altiu i displicent amb què contemplaven des d’allà dalt els pobres desgraciats que estudiàvem –és un dir– Periodisme.

Hi he pensat sovint contemplant els edificis de vegades simplement anodins, altres directament hostils, en què transcorre bona part de la nostra existència i que deu haver projectat algun arquitecte com aquells companys meus tan divins. Acostumen a al·legar que al final ells són mers executors, i que els que manen de veritat –i imposen les seves directrius i els seus gustos estètics– són els promotors. Potser sí. Però avui no venia a parlar-los d’edificis, sinó de la mania que certs arquitectes sembla que hagin agafat als arbres. Com si els fessin nosa. M’ho he sentit a dir més d’una ocasió quan li retreia a cert arquitecte que Meritxell sigui avui una avinguda tan dura com la plaça dels Països Catalans de Barcelona, ni un sol arbre a la vista. L’excusa habitual és que som un país de muntanya i que si volem veure verd ho tenim com qui diu al costat de casa. Home, miri, això potser és cert en condicions ideals. Si ets un padrí amb dificultats de mobilitat o una mare que ha de carregar el cotxet, o simplement no tens temps per anar cada matí a passejar pel circuit d’Engolasters, la cosa no és tan evident. I no ho dic jo, total, un periodista de res, sinó la degana, l'altre dia aquí mateix.

El cas és que no hi ha a Meritxell ni un sol arbre de veritat, en una decisió no sé si atribuïble als arquitectes o als enginyers que la van projectar, però que en qualsevol cas el Comú de la capital va avalar. De seguida s’ho devien repensar, uns i altres, però el mal ja estava fet, i per això van sembrar la paret mitgera de l’edifici de Bombers, recordin, amb aquell jardí vertical que va sortir per un ull de la cara, mig milió d’euros crec recordar, i que ha acabat a les escombraries, i als fanals hi van florir un dia jardineres penjants que quan les reguen sembla que plogui. Diu que els culpables van ser d'una banda els comerciants de la zona, que deien, mare meva, que els arbres els taparien el negoci -recordin que tampoc volien peatonalitzar Meritxell, amb  aquest mateix argument- i de l'altra el Comú, que només hi veia problemes i despeses de manteniment. Suposo que s'han quedat amb el desplegament de personal lque requereix regar cada matí les jardineres. Però el nyap ja estava fet.

La pregunta és òbvia: no hauria sigut més fàcil preveure una mica de verd, plantar-hi algun arbre de debò, no dic que calgui fer com a l’Eixample, en lloc d’improvisar solucions tan... imaginatives? La cosa frega la paròdia en el cas de la Rotonda: a la decisió inicial de no posar-hi arbres –cal suposar que amb l’excusa que la plaça no deixa de ser una plataforma sobre el riu, com si no existissin els parterres– es va afegir la brillant idea de plantar-hi un jardí d’arbres de ferro que semblen els germanets esguerrats dels arbres de vent, aquella altra ocurrència sensacional. Andròmines metàl·liques en un país de muntanya. Si camines per Meritxell veus el ciment de l’avinguda, i si mires enlaire, el formigó dels edificis. Amb sort, allà dalt i allà al fons, una mica de verd. El resultat és que la principal avinguda per a vianants de la capital és avui un riu de ciment i llambordes.  Tant fer-se els interessants per arribar a això.

I no hem parlat d’aquesta altra mania de peatonalitzar un carrer, posem que parlo ara de Carlemany, i deixar-lo formidablement diàfan... per omplir-lo a continuació i sense solta ni volta de mobiliari urbà. Horror vacui comunal, se’n diu. Ho farem un altre dia.