Fa goig, oi? Doncs aquest és l’esplèndid aspecte que des d’ahir gasta el nou pont de la Tosca. Nou, es demanaran? Si la restauració va concloure el desembre del 2023, diran amb raó. La restauració, sí, però havia quedat pendent l’escandalós desplegament de canonades de FEDA,  de clavegueram i d’aigua termal que des de temps immemorials embrutava la llera dreta del Madriu. Un soroll ambiental que el 2012, quan hi va intervenir per primera vegada –se’n va renovar el paviment i se’n va reconstruir un pany del mur semicaigut– el Comú de l’època va declarar que era “impossible” de resoldre pels consabuts motius tècnics. Ho recorden perquè nosaltres hi érem i consta a l’hemeroteca.

Doncs es veu que no era ben bé impossible, i ha sigut el mateix Comú, dintre del programa de restauració integral dels ponts històrics de la parròquia, qui ho ha demostrat. Primer va ser la rehabilitació de l’estructura –de nou es va canviar el paviment, s’hi van obrir dues gàrgoles per evacuar l’aigua de la pluja, se’n va substituir la biga de ciment que cantava en un dels caps del pont i es va igualar i apujar el parapet per garantir la seguretat dels vianants, després la llera esquerra, la que toca al Barri, que es va alliberar de la vegetació que la colonitzava sense ordre ni concert, i finalment la dreta, amb el rosari de canonades que  semblava impossible de retirar. No ho era. És cert que les cinc setmanes inicialment previstes s’han convertit en cinc mesos llargs, però es va aprofitar per construir unes noves escales –les anteriors eren d’aquells esglaons mida XXL que semblen dissenyats perquè t’hi entrebanquis– s’ha substituït el mur de formigó per una barana metàl·lica translúcida que afavoreix la contemplació de l’estructura i el resultat és que Escaldes ha girat  com un mitjó el pont de la Tosca.

Que no és només un pont, sinó també un BIC, des del 2003, i amb una història singular que David Mas s’ha encarregat de posar negre sobre blanc. Potser no té les connotacions històriques del pont dels Escalls, on es va firmar el tracat que va posar fi a la revolució del 1880, la dels casinos, ni l’èpica del d’Engordany, que es va endur l’aiguat del 1772 i que es va reconstruir el 1815. En el format actual és una mica més modern, del 1820 segons la dovella central, però en coneixem, i això és un cas únic, el nom del constructor, un mestre d’obra d’Auzat que es deia Totsen. La primera referència documental és del 1449, una compravenda on es parla d’un “ponte dit Thosca et cum via publica”. No s’hi indica si era de pedra o de fusta, tot i que el nom de tosca dona una pista clara, i consta que el 1652 el Comú ordena renovar la gravada de la pujada, i Mas especula que el pont del 1820 devia substituir-ne un d’anterior que probablement es va endur la mateixa riudada del 1772. El pont transcorria (i en realitat encara transcorre) per l’antic camí ral, que arrencava a la placeta de Santa Anna i que passava per sota de les cases del Barri, salvava el Madriu i s’enfilava cap al coll de Caldes. Per als amants de les xifres, sàpiguen que fa dotze metres de llarg, 2,5 d’ample i que el punt més alt queda deu metres per sobre del riu.

I com que les bones notícies no arriben mai soles, aquí tenen també la passarel·la sobre el Valira, que va obrir dijous al públic i que culmina el Projecte Caldes, ara sí, i després de 30 mesos i 4,5 milions d’euros.