Quan ara fa quatre anys i en plena desescalada de la pandèmia el meu amic Jan, que aleshores no ho era, va aterrar entre nosaltres com un marcià i es va treure de la màniga Trotalibros, molts li vam augurar tres telenotícies. Aquell xaval que ni fregava els 30 anys amb escàs bagatge editorial i que es presentava com a booktuber pretenia ni més ni menys que rescatar, cito de memòria, clàssics injustament oblidats, descatalogats o que, directament, mai no havien estat traduïts, i no només sobreviure, sinó competir en el mercat del llibre en castellà.

Ho deia així i es quedava tan ample. Calia ser un il·lús, un visionari o temerari, o totes tres coses a la vegada per atrevir-se a una cosa així. I des del carrer Ciutat de Consuegra de la capital! Sempre que hi penso em ve al cap aquella inquietant escena d’Alien en què els supervivents de la nau Nostromo estan a punt de desconnectar el que queda d’Ash, l’oficial científic de l’expedició, que els ha sortit llufa. Li deixen dir unes últimes paraules, i a l’home, o millor dit, a l’androide, no se li acut una altra cosa que aquesta pelet cínica però estupenda sortida: “No teniu cap possibilitat, però teniu tota la meva simpatia”. És exactament la mena de sentiment entre solidari i pietós que m’inspirava l’aventura de Trotalibros.

No cal que els digui que, per variar, m’equivocava de cap a peus i que avui Trotalibros és per projecció internacional el mascaró de proa de la nostra emergent indústria editorial. I sense haver abdicat d’un sol dels seus propòsits fundacionals. Només cal que mirin el catàleg, on cada nom és una descoberta que delata la ignorància oceànica de mooolts que crèiem tenir si no moooltes, com a mínim algunes lectures. El Jan ens ha obert els ulls a autors, títols i, de fet, literatures que ni sospitàvem que existien, des de Nikos Kavadias a  Nora Hoult, passant per Lewis Grassic Gibbon, Anna Kavan, Don Carpenter, Dorothy Evelyn Smith, Thomas Wolffe i Konstantin Paustovski, probablement el nostre preferit. Pensin que el més comercial que ha publicat al llarg d’aquests quatre anys és James Hilton (Adiós, Mr. Chips) i Toni Sala (Los chicos).

Tot el que precedeix és per dir-los que Trotalibros ho ha tornat a fer. Com si a aquestes altures una cosa així fos notícia, oi? El 19 de febrer arriba a les llibreries Bajo tierra, de Mary Webb (1881-1927), de qui ja havia publicat Precioso veneno, amb què forma una mena de díptic sobre la terra natal de l’autora, Shropshire, que no em diran que no convida a posar-se a escriure històries entre romàntiques, naturalistes i celtes. De nou hi ha una heroïna, la bella Hazel, que es disputen un amable reverend i un rústic caçador. Uns paratges idíl·lics per a una història que explora els límits de les passions, diu l’editor –por, amor, desig, crueltat– i que l’emparenten directament amb Thomas Harding i Carson McCullers, com una Bronte tardana i incompresa, i algun eco amb laVíctor Català de Solitud, que per cert Trotalibros ha traduït al castellà: “Comparteixen una gran sensibilitat per la naturalesa, però són molt diferents: una és més introspectiva i l’altra crea trames molt addictes, on constantment passen coses i on la naturalesa és la que aporta serenitat al relat”. La traducció anterior de Gone to Earth es remunta al 1947 (Vuelta a la tierra, Sudamericana), així que Bajo tierra és a tots els efectes un acte de pura arqueologia literària: “És una de les seves grans obres [l’altra és Puro veneno] i la que li va fer guanyar el respecte de Rebecca West, que la considerava literalment un geni. La vaig descobrir quan estudiava a Londres, en una estupenda edició de Virago de Precious Bans, em va cridar l’atenció i comprovo amb enorme satisfacció que no soc l’únic, perquè ha connectat amb molts lectors”.

Li donem una oportunitat?