Com són les coses: dissabte esmorzàvem amb la notícia del traspàs d’Eugene Cernan. Perdó?! Sí home, l’últim astronauta –nord-americà, naturalment– que va passejar per la superfície de la Lluna. Va ser entre l’11 i el 14 de desembre del 1972, i ell era el comandant de la nau, l’última també del programa Apol·lo. I què té això a veure amb nosaltres? Doncs una miqueta, de seguida ho veuran, perquè fa quinze dies la CIA –la CIA, sí– va desclassificar 12 milions de documents datats entre el 1940 i el 1990 que fins ara només es podien consultar físicament als arxius de l’agència. I entre el grapat d’expedients que tenen a veure amb el nostre racó de món n’hi ha un, amb prou feines tres línies, un memoràndum top secret datat exactament el 21 de juny del 1973 destinat ni més ni menys que a Henry Kissinger, que en aquell moment era conseller de seguretat amb Nixon i que ben aviat es convertiria en el totpoderós i polèmic secretari d’Estat que va liquidar la guerra del Vietnam.

Doncs un dels punts del memoràndum que esperen que Mr. Kissinger els doni el vistiplau  titulat, atenció, Removal of Andorra from the List of Moon Rock Recipients, i que diu exactament així: “Approved the removal of Andorra from the Apollo 17 Moon Rock gift list due to the current dispute between Andorra’s co-sovereigns over control of its foreign relations.” Diguem abans de continuar que això de repartir trossets de roca lunar entre caps d’Estat o de Govern estrangers era un (bon) costum de les missions Apol·lo i un gest de cortesia amb les nacions més o menys amigues. L’última missió Apol·lo, la nostra, va tornar a la Terra amb 110 quilos de pedretes recol·lectades exactament a l’anomenada vall de Taurus-Littrow. I inicialment figuràvem –es dedueix– a la llista dels 135 països agraciats. I n’hi ha de ben pintorescos, des de Nauru fins a l’Alto Volta, actual Burkina Faso.

Doncs bé: ens en vam quedar sense per culpa d’un avui ignot conflicte entre els nostres  excel·lentíssims coprínceps –a l’època, Martí Alanis i Pompidou– a compte de l’articulació de les nostres “relacions exteriors”. Una llàstima, perquè potser la moon rock seria avui un dels atractius de Casa de la Vall, tot i que també s’ha de dir que moltes de les pedretes que es van repartir per mig món són avui en parador desconegut.

Doncs aquest és un dels expedients andorrans desclassificats per la CIA. N’hi ha uns quants més: la majoria, relatius al National Basic Intelligence Factbook que anualment elabora(va) la CIA, una mena de qui és qui dels estats del món –segons el del 1979, les principals “indústries” del país són el turisme, el tabac, el pastoreig i el contraban–, la presència de “comunistes” és “negligible”, no hi ha ni sindicats ni partits polítics i els consellers s’escullen segons la personalitat, la competència i les simpaties espanyoles o franceses. També hi ensenyem la poteta en la 
II Guerra Mundial i en la immediata postguerra, a compte d’un tal Miguel Eraso –a qui el maig del 1946 situa a Andorra organitzant una línia per fer passar “agents alemanys” cap a Espanya– i d’un altre tal Olian, ciutadà letó que  en plena guerra mundial trafica amb el que sigui: or, divises, immobles, petroli. El 1942, en fi, aprofita per contrabandejar unes miques de llana i de cuir per casa nostra. L’última i poc gloriosa aparició als dossiers de la CIA és del 1981, a compte del cas Touton, fosquíssim afer de contraban d’armes amb duaner gavatx i ETA pel mig, i dos dels individus involucrats –Gallart i Rubia– més o menys refugiats per aquí dalt. Ho tenen a un clic: a www.cia.gov/library/readingroom.