El 12 de juny de 1995 la Baronia de Rialb va rebre la visita dels senyors He Gong, Zhang Bao Sheng, Hu Bogye i Tang Jie, tots ells enginyers provinents de la República Popular de la Xina. Arribaven en viatge de treball, en visita d’obres de la presa del pantà de Rialb, de tan infausta memòria per als veïns d’aquella zona, que aleshores estava en plena febre constructiva. La visita dels quatre representants xinesos responia a un programa de visites a les grans obres hidràuliques de tot el món, promogut pel govern xinès, amb l’objectiu d’aplicar tots els aprenentatges assolits en la construcció de la presa gegantina de les Tres Gorges, al riu Iang-Tsé, aleshores també en construcció i que actualment incorpora la central hidroelèctrica més gran del món.
Canvi de cromos hidrològics
La presa del pantà de Rialb, com dèiem, estava aleshores en ple procés de construcció. Formava part d’un projecte que venia de lluny. La inauguració del pantà d’Oliana, el 30 de juny de 1959 havia estat molt ben rebuda per les noves disponibilitats d’aigua per als regants del Canal d’Urgell i per l’increment de la producció elèctrica, però ben aviat es va fer avinent que no n’hi havia prou per satisfer tota la demanda. D’aquesta manera, l’any 1964 es va constituir una Comisión de Estudios del Plan del Segre que va proposar la construcció de sis pantans més a la conca d’aquest riu: La Clua, que recuperava un antic projecte de 1916, Tresponts, la Vansa, Torres d’Alàs, Bellver i la Cerdanya. Només de pensar-hi se’ns haurien de posar els pèls de punta. De tots ells, es considerava com a prioritari el pantà de Tresponts. Havia de ser una monstruosa obra d’enginyeria que tindria la presa a la sortida del congost, encara no a dos quilòmetres per sobre d’Organyà, i que negaria tota la conca aigües amunt, fent del Pla de Sant Tirs un nucli costaner. Poblacions com Noves de Segre i moltes explotacions ramaderes de les Valls d’Aguilar i de Ribera d’Urgellet veurien sentenciada la seva existència.
La proposta del pantà de Tresponts va generar un rebuig generalitzat a la Seu d’Urgell i a tota la ribera de l’Urgellet, que arribà a conjugar les postures de bona part dels prohoms pròxims al règim franquista, encapçalats pel mateix bisbe Iglesias Navarri, amb les veus d’una incipient oposició antifranquista. El No al pantà de Tresponts va assolir tanta força que el projecte acabaria desestimant-se definitivament l’any 1972, per a descans de molts. Però la demanda d’un major aprofitament hidràulic de les aigües del Segre persistia, i calia donar-li resposta. Per aquest motiu, ja des de 1968, veient el caire que assolien les protestes, la Comisión va començar a parlar d’un pantà de Rialb, que es basava en l’antic projecte de la Clua, però en triplicava la seva extensió. El pantà de la Clua havia de ser un pantà de reduïdes dimensions, estès entre aquesta població del municipi de Bassella, on hi anava la presa, i l’horta d’Oliana, on arribaria la cua. La cancel·lació del projecte de Tresponts va decidir la sort d’aquelles terres del Segre mitjà, que acollirien, vulguis que no, el projecte d’un pantà igualment monstruós, que acabaria negant els nuclis de Tiurana, Miralpeix, Castellnou de Bassella, la Clua, Bassella i Aguilar de Bassella i nombroses masies disposades per tot el terme. La mort de Franco i les convulsions de la Transició van endarrerir l’inici de les obres, junt amb la decidida oposició de la gent del Segre mitjà. No obstant, les inèrcies administratives i les complicitats polítiques a tots els nivells van acabar donant llum verda a la construcció del pantà, avalada pel veredicte favorable del Tribunal Suprem l’any 1984.
De Rialb a les Tres Gorges
A partir d’aquell moment, els veïns dels pobles de la ribera del Segre mitjà van haver d’aprendre a viure amb l’espasa de Dàmocles al cap. Sabien que, malgrat tota l’oposició, arribaria un dia que els vindrien a treure de casa. La presa es començà a construir l’any 1992, amb una primera pedra col·locada per Josep Borrell, nascut a la Pobla de Segur i aleshores Ministre d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient, amb l’absència dels alcaldes dels municipis afectats i enmig d’intenses protestes veïnals. De res no van servir. Les obres de la presa van continuar endavant i, finalment, el dia tan temut va arribar. De fet, no va ser un mateix dia per a tothom. Les famílies ja havien anat marxant progressivament. Les darreres van ser desallotjades l’any 1999. El balanç final fou de 97 famílies desallotjades, 427 persones en total, i 400 cases enderrocades, seguint les instruccions ben explícites dels responsables del projecte. La presa fou inaugurada per Isabel Tocino, Ministra de Medi Ambient del Govern Aznar, el 14 de febrer de l’any 2000. El pantà esdevingué el segon més gran de Catalunya, per darrere del de Canelles, als límits amb l’Aragó.
Paral·lelament, a la República Popular de la Xina es treballava amb la presa del pantà de les Tres Gorges. Poc a veure per dimensions amb la de Rialb, amb quatre vegades la longitud de la presa catalana i vuitanta metres més alta. La proposta inicial, formulada l’any 1919 per Sun Yat-sen, el pare de la república xinesa, i reprès per Mao Zedong després del triomf de la Revolució, no culminaria fins a l’any 2002, en què es tancà el curs del riu després d’haver desallotjat més d’un milió de persones –estem parlant de la Xina i de les seves magnituds–, i no seria plenament operativa fins a 2015. No sabem si els quatre delegats xinesos que van visitar les obres del pantà de Rialb van aplicar algun aprenentatge a les obres de la presa del Iang-Tsé, però sí que van recollir les seves impressions al llibre de visites de la central de Rialb, segons es pot veure, clar i xinès, a la fotografia adjunta, en un text que, per tot allò que sé, també podria recollir una recepta de xopsuei de pollastre.
