Cada novel·la de Gálvez és una aventura, un salt mortal, un examen que posa a prova la zona de confort del lector. Perquè el cert és que no hi ha un Gálvez. Així com qualsevol lector mínimament perspicaç seria capaç de detectar un relat de Villaró en un hipotètic tast a cegues –la ironia, l’escepticisme, cert costumisme, l’historicisme, el gust per l’aforisme camuflat, dit com sense voler, en passant, que comparteix amb el gran Pla– tu agafes Cartes mortes i no té res a veure amb Res no és real, que podria tenir algun parentiu amb Proliferen les calandres però que en canvi és un altre estil, un altre concepte i un altre resultat que La torre dels russos. El meu amic David no sap si això –que ell pensa erròniament que és no tenir un estil propi– és bo o és dolent. Insisteix que de natural a ell li surten coses recargolades com Cartes, o fragmentàries com La Torre, i que a Res no és real i ara a les Calandres escriu a contrapel. I Villaró sospita, ves a saber si amb certa malícia, que precisament per això li ha sortit el més Gálvez de tots els seus llibres, i que el Gálvez del futur –cito literalment– “serà més el de Calandres que el de Cartes”. I no només ho diu: diries que ho desitja.
No ho sé. El que sí que sé –i parlo de les novel·les, amb diferència el més important de la bibliografia del lauredià– és que de la mateixa manera que no hi ha dos Gálvez iguals, tampoc no hi ha un Gálvez fluixet, prescindible, de relleno. Cap títol desmereix ni decep, i això és molt dir quan parteixes de Cartes mortes. Pensin en un atleta que dona la primera campanada als 1.500, però que després resulta que és també un grandíssim saltador i que finalment es reconverteix en un llançador de primera. Doncs aquest és Gálvez, tan capaç d’una cosa com de l’altra.
Ahir tocava Calandres, que de Gálvez-Gálvez un lector poc atent diria que només en té els topònims metaliteraris: Hugbà, Lapuntu, Tlön, Sankt Therese, Agloe, Amaurota i anar fent. Però en té molt més, perquè la literatura de Gálvez no neix de l’estil. Tampoc ben bé de l’argument, de la peripècia, sempre més insinuada que no concretada. Neix de l’atmosfera, de l’ambient que generen els seus mons. Un aire flou i deliqüescent, vagament inquietant i amenaçador, on les coses succeeixen no sabem ben bé per què i els personatges es limiten a existir, a deambular sense ser mai amos del seu destí, a veure-les venir. Passava a Cartes, passava a Res no és real i passa ara a Calandres. Després hi ha aquest fons entomològic, la dèria de posar les seves criatures en situacions disruptives i comprovar com se’n surten. A Calandres la pregunta essencial és: com sobreviuríem si de sobte despertéssim en un món preindustrial, sense màquines ni electricitat? Com seria aquest renaixement, quines formes socials sorgirien, quins nous rituals, religions i creences crearíem? Serien necessàriament millors que les actuals? I si ho creiem així, cal esperar un esdeveniment catastròfic –una pandèmia, una guerra, el meteorit? Per què no ens hi posem ja?
Ja es veu que és més que ciència-ficció postapocalíptica. És literatura genuïnament especulativa, com ho era Res no és real i com apunta la Cara B de Calandres, lamentablement mutilada per l’editor: hi aventura de forma plausible la forma estrictament fortuïta, accidental com sorgeixen costums, mites, religions i formes d’organització política.
En fi, que si Gálvez fes com Pessoa i s’inventés un heterònim a cada nova novel·la –i colaria– en lloc d’un escriptor en tindríem quatre, de moment. Si els va agradar Res no és real, si els va agradar Tercer origen i el Mecanoscrit, si els va agradar La carretera i The Leftovers, si els va agradar La tierra permanece, llegeixin Calandres. Fins al final, Cara B inclosa. I si no els va agradar, també. Tindran tema per a dies.
