Era un dissabte qualsevol, posem que l’altre dia, i per matar el temps em vaig acostar a la llibreria Idees, ara que el Charly i La Paperassa se n’han anat a la quinta forca. Quan ja marxava, i després de firar-me l’última novel·leta de Milena Busquets –ja m’agradava la mare i ella és ara la meva debilitat, deu ser cosa genètica–  em vaig quedar enganxat al punt d’intercanvi de llibres. Previsor i per si de cas en duia un parell de casa –El andorrano i La Luz llegó a Andorra: per fi els he trobat una utilitat– ja coneixen la mecànica: tu hi deixes un volum que et fa nosa a la biblioteca, o que saps de forma fefaent que no llegiràs mai més, i a canvi te’n pots endur el que vulguis. Sempre n’hi ha algun que sembla que m’esperi. Aquesta vegada eren tres: Usos amorosos de la postguerra española, Uns quants dies de gener i, atenció, El poema de la rosa als llavis en l’edició canònica d’Ariel, portada de Guinovart i pròleg de Joaquim Moles, a l’època –la primera edició és del 1981, la meva, del 1996– gran gurú de la crítica catalana, i que tota la meva generació va haver de llegir a COU.
Com podia ser que algú s’hagués desprès un exemplar de La rosa als llavis? Vaig tornar a casa amb aquesta joia a les mans i als semàfors l’anava fullejant. I a la segona, com si m’estigués esperant, va el llibre i se m’obre per la pàgina XXVIII del pròleg, perquè Molas numerava els pròlegs així, a la romana. Atenció: “Salvat, cada cop més tocat per la malaltia, passà a partir del 1921 llargues temporades en diversos sanatoris de Castella, Andorra i la Catalunya francesa...” La malaltia era, ja saben, la tuberculosi, que patia des del 1918 i que se l’enduria sis anys després a la tomba. I exactament aquí, en aquesta frase dita així, de passada, per tot un Molas, on cal buscar la llavor d’aquesta estupenda mistificació que el juliol del 1922 situa Salvat-Papasseit alegrement a Andorra, des d’on prodiga cartes als seus amics, entre els quals López-Picó. Una mistificació que va anar creixent fins al punt que dos anys enrere una productora catalana pretenia rodar entre nosaltres una mena de biopic amb l’excusa que el poeta havia fet repòs per aquí dalt: Papasseit, lladre d’amor, s’havia de dir. No van ser els únics. La majoria d’esbossos biogràfics de Salvat-Papasseit reprodueixen aquesta notícia fabulosa, extrem que delata com sovint ens limitem a copiar-nos els uns als altres i avall que fa baixada.
El cas és que als anys finals va peregrinar efectivament per sanatoris de Fuenfría (Madrid), Vernet, Amelie-lesBains i –tatxan, tatxan– les Escaldes. Però no les nostres, sinó les de Vilanova, a la Cerdanya francesa. Molas, i després d’ell, tants altres, van tirar pel dret i van decidir que Andorra. Esperem que la biografia definitiva de Salvat-Papasseit (que encara no s’ha escrit), restableixi la veritat encara que sigui al preu d’esborrar-nos del mapa sentimental del millor poeta català que mai ha nascut al carrer Urgell de Barcelona. Era maco, sí. Llàstima que fos mentida.