Un divendres de març. Són les 8.15 hores, acabo de deixar la nena al col·le i com que al Bondia tenim festa passo per La Trenca decidit a comprar la premsa del dia, escarxofar-me a la taula allargada de la cafeteria i cruspir-me un rere l’altre El Mundo, El País i La Vanguardia. Aquest últim, cortesia de la casa; El Mundo i El País els compro jo. O no els compro, vaja, perquè, quina santa casualitat, avui el repartidor fa tard. Faré temps i començaré per La Vanguardia, és l’exemplar de La Trenca i per algun motiu misteriós aquest sí que arriba sempre puntual. Els de la llibreria arriben quan volen.

8.30 hores. La meva amiga Pepi surt a fer el cigarret. Sense notícies del repartidor, diu. Tampoc a les 8.45. Em faig allargar La Vanguardia tant com puc i finalment fa la seva flamant aparició el senyor dels diaris. Són les 8.52 hores. Sense especial pressa. Com si res. Deixa el paquet a la llibreria i la Pepi em porta amablement els meus diaris a la cafeteria. Jo no sé si el senyor repartidor és conscient de la fragilitat intrínseca  del negoci (?) de la premsa. Tampoc sé si la seva feina depèn o no de la subsistència d’aquesta cosa etèria i subtil, perfecta i efímera que és un diari de paper. Però el que sí que sé és que avui aquest bon home ha posat un clau més al taüt del paper.

Per posar-los en context: un quiosc com el de La Trenca –quants en poden quedar, a tot Andorra: deu?, quinze?– ven entre vint i trenta exemplars diaris. De totes les capçaleres. De cada exemplar, el quisoquer se n’endú un 20% del preu de venda. Sis euros, en el millor dels casos. Amb raó diu que el quiosc és un servei social. Un favor que ens fan als quatre gats que encara comprem diaris. El cas és que mentre no arribava el repartidor sí que han desfilat per La Trenca tres lectors habituals, els més matiners –tot i que, se’n pot dir amb propietat matiners, quan estem parlant de les 8 del matí?–, que han marxat amb la cua entre les cames i sense diari, i que ja no tornaran a buscar-lo. De fet, em diu la Pepi, dos d’ells se n’enduen cadascun un parell d’exemplars, encara hi ha lectors així, per tant la tonteria avui ha perdut la quarta part de les vendes. La quarta part. Si La Trenca tanqués el quiosc la Pepi tindria molta menys feina –les devolucions són un maldecap– i la caixa ni ho notaria.

El pitjor de tot és que el retard d’avui no és excepcional. Jo mateix vaig deixar fa moltes llunes d’anar a buscar el diari a primera hora perquè a partir de cert moment ja no va arribar mai més a les 8. Ara torno a mig matí, però no tots els lectors es poden permetre aquest luxe, i com sap qualsevol quiosquer i és d’estricte sentit comú, l’exemplar que no es ven a primera hora ja no es ven.

Trenta anys enrere, les tirades eren més aviat justetes, comparades amb els diaris europeus, però El País fregava el mig milió d’exemplars, i el seguien El Mundo, sobre els 250.000, La Vanguardia (200.000), El Periódico (150.000) i l’ABC (125.000). Es deia que Marca havia arribat a la xifra sideral d’un milió d’exemplars! Avui, tan sols El País supera els 50.000 exemplars. Intentin recordar quant fa que no veuen pel carrer un vianant amb un diari (que no sigui el Bondia) sota el braç. I l’edat d’aquest heroic espècimen. Amb això intento dir, senyor repartidor, que el lector de paper –i el paper mateix– és una espècie en extinció, sí, però només demana que li deixin el seu diari a l’hora. A primera hora, com s’ha fet tota la vida. No ajudi a accelerar-ne el decés, no sigui que un dia els quiosquers es cansin d’obrir a les 8 del matí per guanyar-hi sis euros, sis. Llavors jo potser em quedaré sense diari, i vostè sense feina.

[Consti que no parlo del Bondia, que es distribueix per altres canals: els nostres 4.500 exemplars diaris –dos estratosfèrics milions i mig, si ho extrapoléssim a la població espanyola– els trobaran als dispensadors a primera hora: nosaltres, sí. Una altra cosa és que a les 9 ja han volat tots. Però aquesta és una altra història].