Ja juguem prou?
Les cultures mediterrànies, catòliques, han abandonat el món del joc en mans de les criatures, mentre que les del nord d’Europa, o les protestants, van entendre fa temps que el joc era prestigiant. Ho tenia clar la seva aristocràcia, que era diferent de la nostra. I aquí encara estem una mica considerant que segueix en el món dels nens. És cert que cada cop hi ha més gent que entén que es pot jugar durant tota la vida, però anem al darrere d’altres cultures.

A les pel·lícules juguen al bridge.
Exacte. Aquí jugar a cartes era una qüestió tavernària. Era on els homes gastaven el sou.

La senyora els engega a fer la partida de dominó al bar.
Sí, el que passa és que hem d’entendre que el joc modern té poc a veure amb aquests hàbits. Aquests hàbits eren així perquè l’home tenia el deure de portar quartos a casa i fer el que volgués amb el temps lliure, i la dona no en tenia, de dret al temps lliure. Per això les dones accedien molt menys al joc que els homes, històricament.

Perspectiva de gènere? 
Això està tot trencat, ara. El joc modern ja no té tant a veure només amb la competitivitat, sinó amb la sociabilitat entre grups afins, familiars o amistats. Per aquí és per on va entrar la dona fa 25 anys en el món del joc de tall modern.

Les dones, sempre de bon rotllo.
Ara no, ara la dona, a part de sociabilitat, també busca competitivitat. Però això va ser molt important perquè a través de les dones, de les mestresses de casa, es va anar imposant una mica el joc de taula a Alemanya, Holanda, llocs que tenen més temps de conciliació familiar que nosaltres. En 30 anys això ha girat com un mitjó. Abans eren 90 per cent homes i sols el 10, dones. Ara estan 60 a 40.

Devir està donant suport al Festival del Joc del Pirineu des del principi: perquè se li veia ja el futur?
El que ens agrada del Festival del Joc del Pirineu és que és tota una ciutat, independentment del color polític o dels interessos, bolcada a fer que això sigui una experiència d’èxit i que sigui una dislocació de la seva agenda d’activitats. Que vingui gent de fora a passar-s’ho bé amb la gent de la Seu. El model d’Angulema en el còmic a França.

Ah! Sona atractiu.
Angulema és una ciutat petita, però en canvi és el centre neuràlgic de les exposicions i les activitats a França, al voltant del còmic. Aquest model de la Seu ens va semblar molt similar i per això li donem tant de suport.

Encara li deu quedar una mica per ser Angulema?
Li falten anys. Falta que la gent de la Cerdanya i la gent d’Andorra se’l facin seu i que es mobilitzin i vinguin. També cal que des del sector turístic, hostaler, restaurants, s’hi impliquin encara més. L’espina d’aquests jocs és que a la gent li agrada jugar, però no tens l’oportunitat de jugar amb els mateixos jocs i tancats a casa amb les mateixes coses. Aquí és un lloc d’intercanvi, on t’ensenyen a jugar a coses noves.

Cal que es mantingui el suport institucional, polític.
Bé, el que ha d’entendre la voluntat política és que això dels jocs ja no correspon només a una activitat cultural interessant, sinó que és una demanda social. La gent necessita espais per estar allunyada de les pantalles i tenir relacions interpersonals.

Devir ha fet els 25 anys de l’editorial. Com ha evolucionat aquest món?
Des que va sortir Catán tot va canviar. El joc s’ha adaptat a la societat de la interrupció, són jocs més concrets, més ben explicats, els reglaments estan molt millor, estan més acotats en el temps per entendre’ns, no són tan llargs, sempre plantegen maneres que el puguis jugar moltes vegades, que sempre sigui diferent. I a més hi ha una importància de l’autoria, no són jocs d’empreses, sinó que són jocs d’autors que hi posen la cara, hi posen la signatura i tenen el seu propi estil de disseny. 

I els jugadors, com han canviat?
Ara és molt més eclèctic tot i és molt més transversal, trobes jugadors de tota mena, tota edat, tota condició. No és allò que és un joc per a nens de 3 a 99 anys, no és aquest el tema, perquè tot està molt acotat en el sentit que la temàtica, la duració, la mecànica, la duresa del joc són factors que defineixen quin perfil de jugador tindrà, però no hi ha unes diferències socioeconòmiques o unes diferències entre urbanites o rurals, trobes jugadors a tot arreu.

Interessant.
La indústria ha anat creixent pel boca-orella, no ha anat creixent per campanyes de televisió, per campanyes institucionals o per coses d’aquestes. Ha vingut pel boca-orella i per les xarxes socials. És una indústria que ha trobat a internet el lloc per donar-se a conèixer, per trobar nous jugadors. Contradictori sent una indústria que és totalment analògica. 

Es fan coses cada dia més creatives, diu?
És com el cine, com el teatre. És un objecte cultural d’autor. Per tant, els autors de cine, teatre, el que sigui, han de trobar gent que els produeixi els seus espectacles. Si els productors troben que allò tindrà una audiència suficient, els fan. I el que és el contingut, el tema, o la dinàmica de l’espectacle, del que sigui, ja és una qüestió de l’artista. Un autor de jocs és un artista igual que ho pot ser un escriptor de novel·la de ciència-ficció, si vols. Per tant, aquest risc està en qualsevol objecte cultural, sí hi ha el mateix risc.

L’autor de joc, una figura no molt reconeguda, diria.
Sí, exacte, però pensa que ja, no només a dins de la premsa especialitzada, sinó a la premsa generalista d’altres països, que quan un autor important treu un joc nou ja se li presta atenció. 

Llarga vida al joc?
I tant! Això no ha fet més que començar.